«Quan era al Barça no deia mentides, sublimava la realitat»

Clàudia Romera és llicenciada en Publicitat i Relacions Públiques i compta amb més de trenta anys de trajectòria en aquests camps. En la seva carrera ha ocupat llocs d’alta responsabilitat, entre els quals directora de màrqueting del F. C. Barcelona. Publica la novel·la Te juro que estoy bien, on explora el revers de l’èxit en l’alta direcció empresarial, a través de la història d’una dona que ha construït la seva carrera amb disciplina i determinació.

Em jura que està bé?

(Riallada) L’hi juro, l’hi juro. A aquestes alçades de la meva vida, sí, li puc jurar que estic bé.

Vol dir que a mesura que ens anem fent grans, passem de tot i, per tant, estem millor?

El que passa és que aquest estic bé, o aquest et juro que estic bé, acostuma a ser una mena d’escut que ens posem per no mostrar vulnerabilitat. Perquè entenem la vulnerabilitat com a debilitat, cosa que evidentment no és, però així s’entén en aquest món en què vivim. Conforme et vas fent gran, t’adones que no cal posar-te tanta protecció cap enfora. Per això, quan ja tens una edat i dius que estàs bé, és més sincer que no pas quan ho dius tenint vint anys, que et sembla que si no dius que estàs bé, estàs fallant al món.

Fins i tot en els grans drames hi ha una mica d’humor, si som capaços de mirar-los des d’un altre punt de vista

Sense treballar estaríem encara millor?

No sé què dir-li. Si tens la sort de poder dedicar-te a allò que veritablement et mou el cor, encara que sigui feina, no és tan dur com quan estàs fent coses per la raó equivocada, com ara el prestigi, l’estatus, o perquè et sembla que faràs feliç a tothom menys a tu mateix. Per tant, a vegades estar molt bé estar sense treballar, però també a vegades fer alguna cosa amb el cor és molt gratificant.

Entre nosaltres: el marit és sempre un llast, per una dona?

Depèn de com sigui la relació. Si la tens perquè és el que toca, o és el que s’ha de fer, o és callo el que em fa mal, o no demano el que necessito i crec que l’altre té una bola de vidre per endevinar el que jo vull o necessito i per tant, no em comunico, sí, és un problema. Aleshores sí, l’home és un llast per a la dona, com també ho és la dona per a l’home, no és una qüestió de sexe. És una qüestió de relació, de què esperes de l’altre. En definitiva, d’expectatives, que són el pitjor que hi ha.

Una dona ha de renunciar a moltes coses per fer carrera professional?

Diria que, malauradament, sí, encara. Gràcies a Déu, no tant com abans, encara hem de renunciar. Perquè el món professional encara està molt masculinitzat, està molt orientat, molt dominat per homes. I les dones hem comprat aquesta idea que si volem triomfar o fer carrera en el món professional, ens hem de convertir en homes, i no ho som. Des d’aquest punt de vista, sí, hem de renunciar a coses.

Quan tens una edat i dius que estàs bé, ets més sincer que quan ho dius als vint anys

Als homes els és més fàcil fer carrera perquè pensen menys en la família?

Hi ha de tot. No vull generalitzar, però és cert que hi ha un cert component biològic en el tema de la família. Jo no soc mare, però pel que he vist en el meu entorn d’amigues, de família, etc, una dona es preocupa de manera diferent a un home davant de certs temes logístics de la família. Suposo que és allò que diuen que els homes són monocronistes i les dones som policronistes. Vostès fan una cosa darrere l’altra i nosaltres en fem 25 alhora. No sé si és millor o pitjor, però segur que és diferent.

La vida és millor agafar-se-la amb humor tal com, llegint-la, dedueixo que fa vostè?

Sí, sisplau. És que, com deia aquell, no ens prenguem la vida tan seriosament, perquè ningú en sortirà viu. Fins i tot en els grans drames hi ha una mica d’humor, si som capaços de mirar-los des d’un altre punt de vista. Jo sé que hi ha drames molt dolorosos, però fins i tot en aquests casos és millor una mica d’humor.

Una directora de màrqueting ha de mentir?

Aix... igual que un director financer (riallada). No ho hauria de fer. Jo sempre dic que el màrqueting no diu mentides, només embelleix la realitat, aquesta és la nostra feina. No és el mateix dir que me’n vaig al poble, que dir que me’n vaig a fer turisme rural. Ho faig més maco, sublimem la realitat.

Va haver de dir gaires mentides quan era cap de màrqueting del Barça?

Nooo, sublimava la realitat. El que fa el màrqueting és mostrar la millor cara. Recorda l’Un dos, tres, quan la Maira deia allò de «no puedo leer toda la verdad, pero sí un fragmento»? Doncs això (riu).

Vostès [els homes] fan una cosa darrere l’altra i nosaltres en fem vint-i-cinc alhora. No sé si és millor o pitjor, però segur que és diferent

Si fos la directora del marqueting del Madrid, com arreglaria el Club de la Lluita que hi ha al vestidor?

Si vols que li digui la veritat, quan vaig deixar el Barça, també em vaig allunyar una mica de tot això del futbol, perquè realment és un món molt intens. Llavors, no segueixo el dia a dia de l’actualitat.

No em digui que s’ha perdut les baralles entre jugadors que han acabat amb algun a l’hospital.

Li juro que m’ho he perdut. Li juro que m’ho he perdut i li juro que està bé que m’ho hagi perdut. Perquè, de veritat, no sé com de vegades en l’esport s’arriba a aquest punt.

Em dirà que no li agrada el futbol?

M’agrada l’esport en general. M’agrada molt el tenis, és el meu esport favorit. Essent de Badalona, també porto el bàsquet a l’ADN. Però jo m’enganxo veient bàdminton, m’enganxo veient sumo... n

Subscriu-te per seguir llegint