«Vaig fer de model de dibuix, en pilotes, perquè pagaven de puta mare»

Nahuel Forchini, gironí de pare argentí i mare francesa, es va formar primer en pintura i dibuix a l’escola municipal de Girona, però amb el temps va ingressar a l’escola d’Olot i es va decantar cap a l’escultura, art que milloraria gràcies a viatges per tot el món. Actualment, imparteix classes a Girona i té el taller a Maçanet de la Selva.

Els seus pares es dedicaven a l’hostaleria. Com és que no ha seguit les petjades familiars?

Perquè és molt sacrificat, bàsicament. I perquè no hi havia tanta tonteria com ara, ho arribo a saber i m’hi poso. Els meus pares ja fa dos anys que es van jubilar, però el de l’hostaleria és un món molt complicat.

Viure de l’art tampoc no deu ser fàcil.

No, clar que no. No és gens fàcil, però bé, si t’agrada t’hi dediques, i en el meu cas és la meva passió. De fet, la meva mare havia estudiat Belles Arts a Perpinyà. En Dalí hi va anar a fer un monogràfic. Va assistir només a una classe d’en Dalí, i va dir que era un desastre. Com a professor, vull dir. Es veu que era un showman, el tio, un desastre. Però clar, la meva mare ens apuntava a mi i al meu germà a classes de pintura a la Mercè amb en Coromines i en Huedo. Era una cosa que sempre ens havia inculcat.

Tinc entès que té por a la mort. És cert?

(Riu) Vejam, jo des de sempre, des de petit, he estat molt traumatitzat amb el tema de la mort. Sobretot quan entres en una església i veus el Jesucrist allà sacrificat... Hòstia, aquesta visió em traumatitzava una mica. Amb la mort sempre he tingut aquest vessant de por i inquietud a la vegada, pel desconegut que després. Ara estic en un moment que és com una fantasia, perquè no saps què hi ha darrere, però alhora això és guai.

La meva mare havia estudiat Belles Arts a Perpinyà. En Dalí hi va anar a fer un monogràfic. Va assistir només a una classe d’en Dalí, i va dir que era un desastre. Com a professor, vull dir

La mort inspira, artísticament?

Crec que sí, totalment. Ja des dels mites grecs i tal. Sempre tot està relacionat una mica amb la mort, i sempre l’hem vist una mica... entre patiment i misticisme. I està bé que sigui així. No sé si amb les meves obres ho puc transmetre, però l’escultura té aquesta part mística.

Per què aquesta obsessió amb el cos humà que mostra en la seva obra?

És una cosa que depèn de cada persona, en el meu cas ha sigut la meva obsessió des de petit. Vaig tenir una època de nen que sempre em preguntava com podia posar un nas o com podia fer una mà. He tingut èpoques de la meva vida molt obsessionades amb parts del cos, per com plasmar-les bé. A 18 anys, quan vaig descobrir l’escultura, vaig ser com una trencada d’olla, vaig descobrir que podia crear una cosmovisió a partir d’aquesta obsessió. Com li he dit, a escala individual, cada persona té la seva obsessió. La meva era el cos humà.

Què és per a vostè una persona nua?

Vulnerabilitat i poder. Vulnerabilitat i poder totals. Perquè una persona nua t’ho mostra tot: els seus defectes i la seva vulnerabilitat, però a la vegada, qui ho fa, o qui es posa en pilotes conscientment, amb la seva presència pot generar un poder. Jo vaig estar treballant a la Mercè de model de dibuix. Em posava en pilotes. El primer va ser com tirar-me a la piscina. Perquè, a part, els models masculins de dibuix o pintura no abunden gaire, i tothom volia venir a dibuixar un home. Normalment venien dones, nues, embarassades i tal, però a la gent li encantava dibuixar homes. Llavors, el primer dia em vaig tirar a la piscina de la vergonya i de tot. Ara bé, vaig veure que la gent respectava molt el teu espai vital. Va ser una experiència que em va trastocar una mica.

Ho feia per exhibicionisme o per alguna altra raó?

Perquè pagaven de puta mare, ja l’hi dic jo. De puta mare (riu).

Viatjar és com la vida mateixa, resoldre conflictes com es pot. O com l’escultura

Què recorda del seu pas per internats?

No en tinc bon record. Va ser bastant dur, allà vaig fer la mili. No sé com etiquetar-ho, va ser dur i enriquidor, però vaig veure moltes coses xungues del sistema educatiu privat que hi ha en aquests llocs... Però bé, s’han d’assumir unes normes, si les assumeixes, perfecte. Hi vaig estar dos anys, el primer va ser un desastre total, amb problemes, conflictes, baralles... El segon any vaig dir, mira, anem el que anem, anem a treure’ns l’ESO. De fet, ara estic treballant amb nanos així, conflictius. Els faig tallers de fusteria i oficis des de fa vuit anys.

Va començar esculpint en gel, un art totalment efímer

Totalment. Ho vaig fer quan tenia 20 o 22 anys. Va ser l’etapa de dir, hòstia, m’encanta l’escultura, m’encanta el llenguatge escultòric, tot el que és l’ofici, tot el que representa el material. Em va agradar molt descobrir com treballava en altres països, com per exemple, a la Xina, al Japó, on hi havia altres escultors de tot el món. Allà sí que la cultura de l’escultura és molt present. Això em va impregnar, em va motivar moltíssim a observar, no només les eines i el que feien, sinó també la manera de fer-ho, el temperament per anar realitzant una peça... Són escultures que es fan en un temps limitat, les has de fer en quatre dies, per tant, els talls dels escultors, que eren molt bons, eren molt pausats, com un ritual. Això és el que m’agrada de l’escultura i de l’ofici, que és com un ritual.

Què li ha aportat viatjar tant?

Al principi semblava que res, però ara m’estic adonant que m’ha aportat experiències. Viatjar és com la vida mateixa, resoldre conflictes com es pot. O com l’escultura. Per exemple, jo no tenia experiència amb el tema del gel i la neu, i havíem de treure la feina, d’allà n’havia de sortir alguna cosa. Sempre trobaves algun conflicte que havies de resoldre amb el que pots i amb el que saps. Viatjar és una mica això, et trobes imprevistos i els has de resoldre.

Subscriu-te per seguir llegint