Gran acollida a la Setmana de la Crítica de Canes a “Viva”, el debut en la direcció d’Aina Clotet

El camí l’han marcat els darrers anys Clara Roquet, Elena Martín Gimeno i Carla Simón. I aquest Canes 2026 és l’actriu, guionista i ara directora Aina Clotet la que s’uneix a aquesta generació d’or de directores catalanes que a base de talent i reivindicació de la mirada femenina s’han fet un lloc al festival més exigent del món. I és que com bé diu la directora catalana, exultant aquest dijous després de la projecció de “Viva” a la sala Miramar de Canes, “que et trïin com una les set pel·lícules seleccionades entre centenars de candidates és dificilíssim i encara em costa de creure”. És evident que Canes li porta sort a Aina Clotet, perquè fa dos anys hi va guanyar el premi d’interpretació femenina al festival CannesSeries per Això no és Suècia i ara hi torna amb la seva òpera prima com a directora. “Tinc un gran record d’aquell moment”, comenta “però ara que estic aquí me n’adono de la dimensió global d’aquest monstre gegant que és el festival de cinema”.

Produïda pel gironí Edmon Roch, Marta Baldó i el seu germà Marc Clotet, Viva s’ha rodat íntegrament en català i és un projecte que Aina Clotet va començar a escriure el 2020, primer en solitari i després en col·laboració amb Valentina Viso. Edmon Roch es desfeia en elogis cap a la directora: “Té les idees molt clares, és superprofessional i ha estat un autèntic plaer i un privilegi treballar amb ella”, assegura el productor gironí. A més, Roch assegura que la rebuda a França ha estat excel·lent i explica que després d’una projecció privada que es va fer per distribuïdors francesos prèvia al festival, van aparèixer immediatament quatre propostes de compra de la pel·lícula. La mateixa sensació de pel·lícula que agrada molt i amb la que connecta emocionalment el públic de la sala és la que s’ha viscut aquest matí en la primera de les tres projeccions que es faran dins el programa oficial de la Semaine.

A Viva, Aina Clotet interpreta el paper de Nora, una dona que ha patit un càncer de mama amb el que ha estat molt a prop de la mort, i que quan es recupera es replanteja la seva vida i abraça la necessitat de reconduir la seva existència cap a terrenys inexplorats. Clotet explica que en cap moment de l’escriptura de guió va pensar que ella mateixa acabaria sent la protagonista de la pel·lícula, però que finalment va afrontar també el repte de posar-se davant la càmera perquè “és un projecte molt personal, desenvolupat durant molts anys i vaig acabar pensant que ningú millor que jo podria saber exactament com interpretar un personatge que he estat construint durant tant de temps”. La pel·lícula, que s’estrenarà al mercat espanyol el proper 19 de juny, és un autèntic tour de force interpretatiu, un film fet a cor obert, amb molt risc i sense xarxa, un projecte molt valent, punyent i allunyat de convencionalismes però que no es desequilibra ni descarrila en cap moment. I és la reafirmació del talent de Clotet que assegura que “li he agafat gust a això de dirigir i tot i que vull continuar centrant-me en la meva carrera com a actriu, ja tinc noves idees per fer més projectes com a directora”.

A la segona jornada de la competició, s’ha pogut veure la primera gran pel·lícula del festival, que ha confirmat els pronòstics que ja apuntaven a Fatherland, del polonès Pawel Pawlikowski com una de les favorites d’aquesta edició. Novament amb la magistral fotografia en blanc i negre de Lukasz Zal -amb qui ja va treballar a Ida i Cold war-, Pawlikowski explica un episodi de la vida de l’escriptor alemany i Premi Nobel Thomas Mann. És la seva tornada a Alemanya l’any 1949 després de setze anys d’exili als Estats Units, quan l’autor de “La muntanya màgica” va viatjar a un país ja dividit pels acords de Yalta, primer a Frankfurt-am-Main i després a Weimar, per recollir el premi Goethe de les lletres alemanyes. Fatherland és una autèntica lliçó de cinema, és una pel·lícula riquíssima, formalment d’una precisió mil·limètrica. En només una hora i vint minuts, Pawlikowski tracta temàtiques de gran profunditat dramàtica, des del sentiment de culpa, a les ferides de la guerra, al conflicte entre racionalitat i emotivitat, passant per la responsabilitat dels intel·lectuals en relació a les qüestions político-ideològiques. Tot frega la perfecció, des del enquadraments a l’ús de la profunditat de camp, passant per la subtilesa dels detalls i les brillants interpretacions de Hans Zischler i Sandra Huller, com a Thomas Mann i la seva filla Erika.

En canvi, una altra pel·lícula molt esperada a Canes, Histoires parallèles, de l’iranià Asghar Farhadi, ha suposat una notable decepció. En el retorn de Farhadi a Canes després de guanyar el Grand Prix amb Un heroi, el director iranià ha tornat a rodar a França -ja ho va fer el 2013 amb “El pasado”-, però aquí amb resultats molt inferiors. La pel·lícula es perd en un bucle narratiu repetitiu que es va diluint a mesura que avança el metratge. De fet, és una mena de remake del sisè episodi del famós decàleg de Krzysztof Kieslowski, però ni la música de Zbigniew Preisner, el compositor del director polonès, ni intèrprets tan solvents com Isabelle Huppert, Virginie Efira o Vincent Cassel poden salvar el film del naufragi. Invocar la memòria de Kieslowski amb resultats tan deficients ha estat una mala idea, i gairebé un sacrilegi, per part de Farhadi.

Subscriu-te per seguir llegint