Pere Espinet, l'home que va créixer entre bobines: «Vaig entrar per primer cop a la cabina del cinema amb set anys»

Pere Espinet tenia només set anys quan va començar a entrar a la cabina del cinema. Una mica com aquell Totó que va enamorar el món gràcies al Cinema Paradiso de Tornatore. A aquella edat, mentre altres nens descobrien el món des de la platea, ell ja el mirava des de darrere del projector, entre rotllos de pel·lícula, llum, carbó i una litúrgia que avui sembla d’un altre temps. «Jo vaig començar a entrar a la cabina del cine quan tenia set anys, ara potser el meu pare estaria a la presó si ho fes», recorda. I ho diu amb la naturalitat de qui no parla d’una feina, sinó d’una manera de viure. Perquè el cine, que ha sigut la seva vida, sempre ha estat un «hobby». Espinet va treballar de professor de tecnologia al Narcís Xifra de Girona i, a més, va fer carrera política a l’Ajuntament d’Anglès, com a regidor i també com a alcalde, després de guanyar el 2011 les eleccions.

La seva història, però, no comença amb ell, sinó amb el seu pare. Abans que el cinema fos sonor, ja anava pels pobles acompanyant musicalment les pel·lícules mudes. «El meu pare tocava el piano i feia l’acompanyament de les pel·lícules de cinema», explica. Si l’empresa que el contractava tenia més recursos, hi portava fins i tot un grup de jazz que tenia.

Vincle familiar

Aquell vincle familiar amb el cinema faria un salt decisiu quan al pare li va tocar la grossa de Nadal. Amb aquells diners va crear el cinema Espinet, a la Cellera, d’on era natural. El 1973 va obrir una altra sala, amb el mateix nom, a Anglès. Aquests dos cinemes eren exclusius i propietat de la família. Però en van arribar a gestionar gairebé una vintena de La Selva i el Gironès, Osor, Bescanó, Amer... tenint cura de la maquinària de projecció i el lloguer de les pel·lícules. El cinema, aleshores, era també logística. Les còpies de les pel·lícules, en bobines de cel·luloide, viatjaven amunt i avall, sovint amb el tren d’Olot, en bicicleta o en moto. «De vegades, una part del film ja s’estava projectant en una sala mentre una altra bobina anava cap a un altre poble», explica. Era un engranatge precís i artesanal, molt lluny de la immediatesa digital actual, on tot passa per prèmer un simple botó.

Per això, quan Pere Espinet compara el cinema d’abans amb el d’ara, ho fa amb una frase que resumeix tota una època: «Ara vosaltres, per veure una pel·lícula, necessiteu dos segons. Jo, per muntar una pel·lícula, necessitava més d’una hora». Calia preparar la sala, posar a punt la màquina, muntar els rotllos de les diferents bobines i tenir-ho tot llest hores abans que s’apaguessin els llums. «Abans de començar la pel·lícula hi havia dues o tres hores de feina», diu.

Tot i aquesta dedicació, Espinet subratlla que mai no va viure exclusivament del cinema. La seva vida professional va passar sobretot per l’ensenyament. Va ser professor de tecnologia a l’institut Narcís Xifra, al barri del Pont Major de Girona, una feina que també connectava amb la seva habilitat amb la maquinària, l’electrònica i els aparells de projecció. «El cine era un hobby», diu. Però era un hobby immens, heretat i compartit amb tota una comunitat. També va tenir una trajectòria política destacada a Anglès. Va ser regidor, va estar a l’oposició i va arribar a ser alcalde. Sempre com a independent. La política, la docència i el cinema van conviure durant anys en una biografia marcada pel servei públic i per la vida de poble.

Un acte social

Però si hi ha una imatge que Espinet conserva amb especial intensitat és la del cinema com a acte social. Anar al cine, diu, no era només veure una pel·lícula. Era mudar-se, sortir de casa, trobar-se amb la gent, comprar una entrada, fer una gasosa o una Fanta al bar i entrar a la sala com qui participa en una cerimònia. «Era una litúrgia», resumeix. «Les senyores es mudaven, els homes es mudaven i anaven al cine. No hi havia res millor».

El cine Espinet d’Anglès, tancat el 2006, tenia capacitat per a un miler de persones. Una xifra que avui costa d’imaginar, en l’era de les sales petites i les pantalles minúscules, però que explica la força que tenia el cinema en aquell moment. Després de tancar, Espinet va anar retirant material, butaques i maquinària, i va conservar tot allò que va poder. Una part ho ha anat cedint a familiars, ajuntaments o espais vinculats a la memòria cinematogràfica, tot i que mai ha volgut donar res al Museu del Cinema de Girona. Ara, aquesta memòria ha pres forma d’exposició, des de fa un parell de setmanes, al mateix espai del cinema Espinet d’Anglès. Al vestíbul, hi ha reunit cartells, màquines i objectes que expliquen com es projectava una pel·lícula abans de l’era digital. Hi ha pòsters de films emblemàtics, com Casablanca, Els 10 manaments o El hombre que mató a Liberty Valance, i elements que permeten entendre tot el procés: les bobines, les màquines de 35 mil·límetres, els sistemes de llum amb carbó i els detalls tècnics que feien possible la màgia de la pantalla gran. Ja l’han visitat particulars i també usuaris del Centre Cívic d’Anglès i estudiants de la vila.

L’exposició també desperta emocions. Espinet explica que gent gran que hi ha passat s’ha emocionat en reconèixer cartells, actrius, pel·lícules o records de joventut. «Gent que ha vingut a l’exposició s’ha posat a plorar», diu. No ploren només per una màquina o per un cartell. Ploren per un món que va desaparèixer: les cues, les sessions de diumenge, les estrenes esperades, els cinemes plens i aquella sensació que una pantalla podia reunir tot un poble.

Els clàssics

Entre els grans moments que recorda hi ha l’arribada de Titanic, una pel·lícula que va marcar un punt d’inflexió pel volum de públic i per les condicions de distribució, a finals dels 90. També guarda memòria de films que van omplir sales i van deixar petja en diverses generacions. Quan se li demana per les seves pel·lícules favorites, cita clàssics com El cardenal, La ciutat cremada o Dos hombres y un destino, que va veure de jove a Tarragona després d’escapar-se de la residència. Avui encara va al cinema, baixant a Girona de tant en tant. «No ho posis, però l’última que he vist va ser Torrente Presidente», diu, rient. Li dic que ho posarem, també amb un somriure. Però admet que l’experiència ha canviat molt. Les multisales, les pantalles petites i la compra automàtica d’entrades han substituït bona part del ritual. «Ara ja no hi ha glamour», lamenta. Tot i això, no dona el cinema per mort. Sap que la gent és més còmoda, que la pantalla de casa ho ha canviat tot, però també defensa que veure una pel·lícula en una pantalla gran continua sent una experiència difícil de substituir. «Abans no hi havia res millor a fer. Anar al cine i després poder prendre un refresc no tenia preu».

El seu pare, diu, ja va ser un avançat al seu temps. Quan les taquilles eren a fora, ell les va posar dins del vestíbul. Hi va afegir cafeteria, billars i espais de trobada. Va entendre que el cinema era molt més que una sala fosca: era un lloc de relació, conversa i vida social. «El meu pare va ser un vident», afirma Espinet. Ara, amb 74 anys, el nostre protagonista mira enrere sense nostàlgia buida, però amb consciència del valor d’allò que ha viscut. El cinema li va donar ofici, memòria i una manera d’entendre la gent. «A mi m’ha fet viure. He après molt de la gent», diu. I potser aquesta és la millor definició de la seva història: la d’un home que no només projectava pel·lícules, sinó que durant dècades va veure passar, davant la llum del projector, les emocions de pobles sencers.

Subscriu-te per seguir llegint