«Volia parlar de la petjada emocional i física que deixa la malaltia»

Ha aterrat fa poques hores a Canes i ens rep a la platja de l’hotel Miramar, seu de la Setmana de la Crítica on ahir va presentar «Viva», el seu debut com a directora. És el retorn de Clotet a Canes on fa dos anys va triomfar en el festival «Caneseries» amb «Això no és Suècia»

Fa dos anys va venir a Canes amb «Això no és Suècia» i ara hi torna amb la seva primera pel·lícula com a directora. És evident que Canes li dona molta sort. Quines són les seves primeres impressions després d’arribar al Festival poques hores abans de presentar la pel·lícula i que es projecti per primer cop davant el públic?

Sí, vaig ser aquí amb Això no és Suècia i en guardo un gran record, però el que estic veient ara no m’ho hagués imaginat mai. És un privilegi ser aquí, per les portes que t’obre, per la visibilitat que ens dona i perquè a la Semaine només hi ha set pel·lícules d’entre centenars de propostes que han rebut de tot el món, i és clar, que hagin triat la teva i en el teu debut com a directora és gairebé increïble. Estic veient també l’estimació pel cinema, les ganes de descobrir els treballs dels creadors d’arreu del món, i em sento molt afortunada.

Després de veure la pel·lícula, com a espectador et queda la sensació d’haver vist un projecte molt personal encara que no sigui per res autobiogràfic. D’on surt aquesta història que explica?

Sí, el projecte parteix de dos temes que tenia moltes ganes d’explorar, i que en certa forma estan interconnectats. D’una banda volia parlar de la por a la soledat, que en el fons és també la por a la mort, i la relació que s’estableix amb l’amor romàntic i les dependències que es deriven d’aquest amor romàntic. I fer-ho des d’un punt de vista molt femení, posant en dubte les herències heteropatriarcals que tenim les dones. En el fons explico un viatge interior, un viatge personal, que també va molt vinculat a com expressar el desig femení. Ha estat un procés d’escriptura llarg perquè vaig començar a treballar-hi el 2020. Quan ja tenia un esboç va entrar la coguionista, lValentina Viso, i el projecte ha anat madurant fins acabar en el que ara és la pel·lícula.

La protagonista, la Nora, és una dona que ha estat a punt de morir per un càncer de mama i que un cop el supera té la necessitat de viure amb la màxima intensitat i de replantejar-s’ho tot.

Ens interessava sobretot parlar de la petjada que deixa la malaltia, tan emocional com física. Per nosaltres era molt important que això es veiés a la pantalla, aquest cos ferit per la cicatriu de la mastectomia que en certa forma funciona com un record permanent del que ha viscut. Volíem reivindicar que aquest cos tenia una oportunitat de ser desitjat, de ser estimat, i de parlar del viatge de reconquesta del propi cos. És també una reivindicació de les ganes de viure, de sentir, d’emocionar-nos.

En el procés d’escriptura del guió sempre pensava que havia de protagonitzar la pel·lícula vostè mateixa.

No, al contrari, mai ho vaig pensar. Jo no escric el personatge en cap moment pensant en mi mateixa, més aviat penso que l’ha d’interpretar una actriu més jove, de l’edat que jo tenia quan el vaig començar a escriure. Però després hi ha un moment que me n’adono que pot ser interessant afegir-hi elements d’una dona més madura, amb el tema de la maternitat, del desgast de les relacions de parella i de la necessitat de dinamitar-ho tot per reinventar-se. I és quan veig que qui millor podrà entendre totes aquestes motivacions i matisos del personatge seré jo mateixa.

Els últims anys han passat per Canes directores catalanes com Clara Roquet, que també va ser a la Semaine, Elena Martín Gimeno o Carla Simón. Se sent partícep d’aquesta generació excepcional de directores tot i que en el seu cas vingui d’una carrera més centrada en la interpretació?

Sí, i tant, me’n sento partícep i molt orgullosa. Les conec a totes, i hem compartit discussions, punts de vista, ens hem ajudat en moments puntuals, i això ha estat possible no només per aquesta irrupció de la mirada femenina al món del cinema els darrers anys, sinó perquè el sistema, amb més ajudes, protecció i suport, han permès que això sigui una realitat. Per mi molts dels noms que cita han funcionat com a referents, i tenir-los molt a prop i que hi fossin, m’ha encoratjat i donat molta energia a l’hora de crear i desenvolupar el meu projecte.

Totes les coses que jo he dirigit també les he interpretat. Estic molt dividida entre dues grans passions

Després d’haver fet aquesta pel·lícula, creu que li vindrà més de gust seguir dirigint o vol seguir centrant-te en el seu perfil interpretatiu?

Sap què passa… que totes les coses que jo he dirigit també les he interpretat. Estic molt dividida entre dues grans passions. En l’actuació és on sento que he crescut, on m’he format, on tinc més confiança. I continuo amb moltes ganes de provar nous registres, de que em proposin reptes interpretatius i de descobrir vessants meves com a actriu que fins i tot jo desconec. Però la direcció m’agrada molt i sento que és un espai de creixement global molt estimulant. M’agrada acompanyar les idees en totes les etapes, i en com van evolucionant i madurant. Ho vaig descobrir amb Això no és Suècia i penso que la creació és molt rica en cada etapa, des del guió, al rodatge o el muntatge. Com et deia, estic una mica dividida, perquè la direcció treu molt de temps, però m’agradaria seguir-ho provant sense haver de renunciar a la meva carrera com a actriu. El que tinc clar és que vull seguir fent un tipus de cinema que tingui un procés d’elaboració lent, de dedicació, de projectes cuidats amb molta estimació.

En aquest projecte ha tingut com a productors al seu germà Marc, a Marta Baldó i a algú tan experimentat com el gironí Edmon Roch. Fins a quin punt aquesta combinació li ha donat confiança per fer el projecte tal com el tenia pensat?

Doncs ha estat fonamental, he tingut molta sort. Amb l’Edmon ens coneixíem de quan havíem estat junts a la Junta Directiva de l’Acadèmia del Cinema Català. I de seguida vaig pensar en ell i ens vam entendre molt bé des del primer moment. M’ha donat la màxima llibertat, però també m’ha aportat molta seguretat de saber que estava acompanyada per algú amb tanta experiència, que em transmetia la màxima confiança en el que jo estava fent, però que també estava disposat a interpel·lar-me quan alguna cosa no la veia clara. Ha funcionat tan bé que pel proper projecte en el que estic treballant volem repetir aquesta fórmula.

Subscriu-te per seguir llegint