«Cadaqués és un lloc extrem que t’atrapa»

Va ser a l’Alt Empordà on va començar tot: els seus pares van arribar a Cadaqués quan ell tenia només tres anys per obrir un restaurant, i des d’aleshores el paisatge es va convertir en una mena de matriu emocional i creativa.

Hugo Scoccia (San Remo, 1993) no necessita anar gaire lluny per descriure el món. “Aquí a Cadaqués hi ha alguna cosa particular”, assegura. “És un lloc idoni per crear, per escriure, per a qualsevol tipus d’art. La seva fase hivernal, introspectiva, et dona temps per crear, per posar ordre a les idees. I a partir de la primavera, i durant tot l’estiu, això es converteix en una capital mundial. Hi passen moltes coses, hi ha gent de totes parts del món i hi ha llibertat.”

D’aquesta experiència vital neix Diario de un ignorant, un quadern d’anècdotes, reflexions i esclats en què l’autor deixa constància de les seves vivències, pors i preguntes. Scoccia no ho fa amb la intenció de resoldre-les, sinó de fer-les visibles, de donar-los forma. A les seves pàgines conviuen la poesia i el pensament, hi ha rebuig cap a un món en decadència i enlluernament per un món (encara) ple de bellesa.

Procés vital

Ja a l’escola es va trobar amb la dificultat d’encaixar en els ritmes acadèmics. Hugo Scoccia recorda una etapa en què “els professors em donaven cada dia el diari perquè em quedés llegint en silenci”. Autodidacte, ben aviat comença a construir una relació intensa amb la paraula. Als tretze anys entra a la ràdio i als quinze dirigeix el programa “La vida és bella”, finalista als premis Miquel Diumé al millor treball radiofònic del 2015. L’escriptura i la comunicació es converteixen en una extensió natural de la seva existència.

Als divuit anys fa un salt inesperat: és escollit regidor a Cadaqués, convertint-se en el polític més jove de tot l’Estat espanyol. Més tard viu a Barcelona, després a París, fins que la pandèmia el retorna de nou a aquest mateix territori d’origen que mai no abandona del tot. Avui, establert de nou a l’Alt Empordà, és col·laborador del Diari de Girona i del Diario Sport.

En la seva visió, el poble és una paradoxa. “Crec que Cadaqués és extrem tant pel que és bonic com pel que és dolent. Té coses harmòniques, tranquil·les, però també un punt d’agressivitat, de caos. Cadaqués és un lloc extrem que t’atrapa. No només per l’estètica, hi ha alguna cosa energètica a l’aire, enlluernadora”. Escriu: “Cadaqués; el nostre amagatall, la nostra clau de sol, el nostre rellotge de polsera”.

Aquest equilibri inestable de la regió està marcat per la tramuntana, el vent que travessa la zona i que, segons l’escriptor, modifica fins i tot la percepció mental: “quan portes una setmana o deu dies de tramuntana, el cap no gira de la mateixa manera”.

El mateix títol conté una declaració de principis. “M’he adonat que desconec moltíssimes coses. Sóc un ignorant pur. I és meravellós, perquè cada dia et lleves amb ganes d’aprendre. Quan creus que ho saps tot, la teva vida és molt avorrida”.

La seva escriptura oscil·la entre l’íntim i el social, entre l’observació quotidiana i la reflexió filosòfica. “No hi ha altre camí per escapar del dogmatisme que la contradicció constant”, assegura, subratllant una manera de pensar que desconfia de les certeses absolutes.

També hi ha una dimensió més íntima, fins i tot hedonista, que apareix sense filtre: la vida social intensa de l’estiu a Cadaqués, les nits encadenades, l’arribada constant d’amics, la celebració contínua.

En el fons, el seu projecte literari s’articula al voltant d’una ambició que ell mateix reconeix com a impossible: “escric perseguint el somni d’escriure el llibre més bonic del món. Un ha de viure una mica d’utopies”.

Subscriu-te per seguir llegint