L’hongarès Laszlo Némes s’afegeix a Pawlikoswki i Hamaguchi com a favorit a la Palma d’Or de Canes

Drama històric, thriller dramàtic i cinema d’acció fantàstic. L’edició d’enguany del Festival de Canes no només s’està caracteritzant per l’alt nivell de la competició -anem a pel·lícula extraordinària per dia- sinó sobretot per la varietat de gèneres en aquesta excel·lència cinematogràfica. I la cinquena jornada de competició d’aquest diumenge ha estat una mostra perfecta d’aquesta diversitat, amb tres grans pel·lícules, cadascuna en el seu gènere i a més amb procedències molt diferents: els Estats Units, Corea del Sud i una coproducció franco-hongaresa.

La gran obra de la jornada ha estat “Moulin”, el nou film del director hongarès Laszlo Némes, que després de guanyar l’Oscar per “El fill de Saúl”, torna a demostrar el seu mestratge en un drama ambientat a la Segona Guerra Mundial. Sense la radicalitat formal de la pel·lícula que el va consagrar, Némes explica la història de Jean Moulin, interpretat per Gilles Lellouche, l’home enviat per De Gaulle a Lyon per recomposar la unitat d’acció i liderar la Resistència a la França ocupada de 1943. “Moulin” se centra en la seva època a la clandestinitat i sobretot en la seva detenció i el seu enfrontament amb el comandant de la Gestapo, Klaus Barbie, conegut com “el carnisser de Lyon”, un dels oficials nazis més sanguinaris. Amb aquest material, Laszlo Némes fa una autèntica lliçó de posada en escena, partint de la textura del film -rodat en uns 35mm impecables que et submergeixen en l’ambient de l’època- i mantenint una tensió sostinguda que deixa l’espectador clavat a la butaca. Totes les decisions de direcció que pren Némes són brillants i el realitzador hongarès torna a demostrar el seu mestratge en el domini del drama històric, sense excessos, sense efectismes, amb un equilibri perfecte entre el retrat de la duresa del moment i la reflexió sobre el deure, el destí i el preu dels ideals en un dels moments més tenebrosos de la història d’Europa. “Moulin” és, sens dubte, la tercera obra major d’aquest Canes 2026 després dels films de Pawlikowski i Hamaguchi.

En un Canes escàs de pel·lícules nord-americanes, s’esperava amb expectació el darrer treball de James Gray, un habitual del certamen francès, on ha concursat ni més ni menys que sis vegades. Gray és un del directors americans més virtuosos però potser també un dels més injustament reivindicats. A “Paper tiger”, després del seu film autobiogràfic “Armaggedon”, torna a un dels seus temes predilectes: el thriller dramàtic. Com a “Little Odessa”, una de les seves primeres pel·lícules, aquí la màfia russa torna a estar en el rerefons de la història de dos germans, interpretats per Adam Driver i Miles Teller, que volen fer un negoci d’alt risc que posarà en perill la seguretat de la seva família. Gray torna a excel·lir en el seu domini del tempo cinematogràfic, cuinant la pel·lícula a foc lent, administrant a parts iguals els elements d’acció i el component dramàtic i construint una gran obra sobre la fatalitat i els somnis trencats. Molt ben rebuda per tota la crítica internacional, “Paper tiger” podria tenir lloc a un palmarès que normalment li ha estat advers al director nord-americà.

El tercer plat fort de la jornada ha estat “Hope”, el film del coreà Na Hong-Jin, una obra a mig camí entre el cinema d’acció i el fantàstic que ens situa en un petit poble coster de Corea -el Hope del títol- que veu trencada la seva tranquil·la vida quotidiana quan una sèrie d’estranys esdeveniments hi comencen a succeir sobtadament. El director de “L’estrany” o “The yellow sea” ha treballat més de cinc anys en una pel·lícula molt ambiciosa. El film conté algunes de les escenes d’acció més complexes i espectaculars que s’han vist en el cinema recent, compta amb uns efectes especials de primeríssim nivell i està muntada amb un ritme prodigiós. Són dues hores i quaranta minuts en les que no hi ha pràcticament cap moment de descans, i que arrenquen amb una impressionant seqüència d’una hora que marca el to d’un film que es manté a dalt de tot de forma sostinguda fins a l’inenarrable clímax final. Una obra que és fàcil intuir que posarà potes enlaire el Festival de Sitges, que sembla el lloc natural per la seva première espanyola.

Subscriu-te per seguir llegint