Almodóvar desembarca a Canes sense l’etiqueta de favorit

Pedro Almodóvar ha aterrat aquest dimarts a Canes sense tenir, potser per primera vegada, l’etiqueta de favorit amb la seva darrera pel·lícula “Amarga Navidad”. El film, que ja es va estrenar al mercat espanyol a mitjans de març -pot concursar per una norma que permet que només les pel·lícules prèviament estrenades als països de producció poden competir als festivals de classe A com Canes- és la setena aparició en competició del director manxec, i perllonga el seu idil·li amb el certamen francès, que ja va inaugurar el 2004 amb “La mala educación” i en el que va ser President del Jurat el 2017. Almodóvar no és un dels favorits dels experts, tant per la tèbia rebuda de “Amarga Navidad” per part de la crítica espanyola quan es va estrenar, com per l’alt nivell i competència d’aquesta edició de Canes, on sembla difícil que el film pugui aspirar a la Palma d’Or. Caldrà veure les reaccions de la crítica quan es publiquin les ressenyes i puntuacions de diverses revistes especialitzades com “Le film français” o “Screen”, un bon termòmetre per copsar la rebuda de les pel·lícules. Però Almodóvar, que a més és un mestre en la venda dels seus productes als mitjans, segur que aprofitarà el festival per llançar la pel·lícula a nivell internacional.

Quan es va fer pública la llista de pel·lícules a competició el mes d’abril, va sorprendre l’absència del molt esperat darrer treball del danès Nicolas Winding Refn, un dels enfants terribles del cinema mundial. Després d’una etapa de més de deu anys sense dirigir un llargmetratge -durant aquest temps ha treballat sobretot en sèries de TV- el director de “Drive” torna a la càrrega amb “Her private hell”, protagonitzada per Sophie Thatcher, que finalment s’ha presentat fora de competició i que ha estat un dels títols que ha generat més expectació d’aquesta edició del festival. El que no se li pot negar a Winding Refn és fidelitat al seu estil i coherència: les llums de neó, l’esteticisme extrem de la posada en escena, l’artificiositat fascinant de l’embolcall. Tot està calculadíssim a “Her private hell”, però la pel·lícula fracassa per la seva pretenciositat extrema, per una història de redempció que mai acaba d’aterrar -alguns diàlegs i passatges del guió cauen en el tòpic més simplista- i per la sensació que Winding Refn és un director tancat en el seu món, atrapat en una mena de bucle estilístic, que potser fa uns anys era molt modern però que ara gairebé frega el kitsch més anacrònic.

A més de “Amarga Navidad” de Pedro Almodóvar, la jornada de competició a Canes l’ha completat “Minotaur”, del rus Andrei Zviaguintsev, un altre retorn molt esperat a la Croisette. Nou any després de “Sense amor”, film amb el que va guanyar el Premi del Jurat el 2017, justament l’any que Almodóvar era president, el director rus ha tornat a Canes després de superar diversos problemes personals greus. El 2020 va estar a punt de morir pel Covid-19, i va haver de ser traslladat a Alemanya on després d’un mes i mig en una situació molt greu va poder recuperar-se. I el 2022 va haver d’exil·liar-se, com altres directors, després de la invasió russa d’Ucraïna. Instal·lat actualment a París, Zviaguintsev ha estat un dels realitzadors més crítics amb Putin, i “Minotaur”, el treball que ha presentat a Canes, n’és una bona mostra. El film és un remake de “La mujer infiel”, de Claude Chabrol, un drama amb tocs d’intriga que el director francès va rodar el 1969. Zviaguintsev parteix de la mateixa història, la sospita que un empresari rus té que la seva dona li estigui sent infidel, per portar-ho al seu terreny i fer una crítica demolidora a la corrupció i perversió de les estructures de poder de la Rússia de Putin en plena guerra d’Ucraïna. El director rus fa un retrat molt esmolat de com les classes benestants russes han surfejat el conflicte, esquivat els compromisos patriòtics, blindant els seus privilegis a qualsevol preu i traint a qui calgui per mantenir el seu estatus. Brillantment filmada, “Minotaur” és una metàfora perfecta de la Rússia de Putin, el “monstre salvatge” de la mitologia atrapat en una espiral violenta i una fugida endavant de la que no pot sortir i que simbolitza perfectament el laberint de Creta.

Subscriu-te per seguir llegint