«El jovent no mereix viure per a treballar, com passa ara mateix»

Els germans figuerencs Juan i Ramón Cortés són Los Banis, i són també, més que un grup de rumba flamenca que toca des de fa anys per tot Espanya, una institució a l’Empordà. Divendres vinent (22h) toquen a La Mirona, en una etapa més de la gira que estan fent per Catalunya, després de força temps sense celebrar-hi concerts.

Com se’ls va acudir, un bon dia, agafar la guitarra i dedicar-se a la rumba?

Vam pensar que era una manera de guanyar-nos la vida.

No en tenien cap, fins aleshores?

Sí, sí, teníem una parada al mercat, ho compaginàvem amb la música.

Encara ho compaginen?

Ja no, ara només ens dediquem a la música. La parada del mercat ha passat a la història. Ara s’hi dediquen els nostres fills.

És molt més divertit cantar que vendre al mercat. De tota manera, el mercat també té les seves cançons: vas recitant el que vens

És més divertit cantar o fer mercats?

Molt més divertit cantar. De tota manera, el mercat també té les seves cançons: vas recitant el que vens (riuen).

Ja sé que ara tenen ja una edat, però entre nosaltres: es lliga molt, cantant rumba?

Molt (riuen). Bé, sempre hi ha una admiració que sent pels artistes la gent. Les dones, en aquest cas.

Bé, depèn de cadascú.

Ha, ha, té raó, avui tot és molt divers. Bé, el cas és que algú a dalt de l’escenari resulta més atractiu.

«Si una me tiene loco, por la otra me muero, no sé por cuál decidirme», canten. No tenen ja una edat, per anar amb indecisions així?

Aquesta lletra és de fa uns anys. Tingui en compte que portem trenta i escaig anys en panorama musical com a professionals. Aquestes lletres pertanyen a un moment concret del passat.

Ens pesen moltes coses de com es viu ara mateix. Les situacions que viuen els nostres fills, per exemple

Ara ja estan més tranquils?

Mol més (riuen). Allò ja ha quedat en la història.

Consideren que el que fan és cultura catalana?

Bé, en té part, nosaltres som catalans. I de les vivències que vivim, que les vivim aquí, a Catalunya. La majoria de coses que ens passen, que són moltes de les que cantem, tenen a veure molt amb la cultura catalana.

Tenen una cançó titulada Cómo me pesa. Què els pesa, a vostès?

Ens pesen moltes coses de com es viu ara mateix. Les situacions que viuen els nostres fills, per exemple. Les poques facilitats que tenen ara, entre que cobren molt de sou i no els arriba per a llogar un habitatge, per exemple. El tema de l’habitatge és molt difícil. No els és fàcil subsistir i arribar a fi de mes. Això és un dels temes que més ens pesa.

Portem poca estona xerrant i ja noto que els preocupa el futur dels fills.

Sí, sí, perquè, clar, ells han estudiat les coses i, bé, els mercats ambulants no són com abans i els impostos són aclaparadors. Ho són per nosaltres, imagini per a la joventut que vol accedir a tenir una vida normal, tenir unes vacances, etc. El jovent mereix gaudir de la vida, no viure per a treballar, com està passant ara mateix.

De fet, tenen una lletra que diu alguna cosa així com que si ets jove i sense diners, ets un vaixell a la deriva.

Ara mateix, sí, si un jove no té el suport d’un pare o d’un familiar que l’ajudi a arribar a passar la fi de mes, no pot viure. Estem realment preocupats per aquest tema.

A Todo pasa canten a un amor per a tota la vida. No són excessivament optimistes?

No, home, hi ha amors que duren tota la vida.

Ah, sí?

N’hi ha alguns, alguns. Ara bé, vagi a saber si no duren tota la vida per por de trobar encara alguna cosa pitjor. Val més el dolent conegut que el bo per conèixer, no (riallada)?

Alguns amors duren tota la vida. Ara bé, vagi a saber si no és per por de trobar encara alguna cosa pitjor. Val més el dolent conegut que el bo per conèixer, no?

Els ha premiat la universitat de Conca perquè els agrada mirar cap allà?

Ha, ha. Res, nosaltres mirem sempre de cara. Mirem endavant no a Conca. Això van ser les associacions gitanes de Conca, perquè en moltes de les nostres lletres parlem de la cultura gitana. La tenim sempre present i la valorem. Per això van decidir donar-nos un premi, igual que la Junta d’Andalusia també en el seu moment ens va en va donar un altre.

Es pot sentir endins la rumba sense ser gitano?

Clar, clar, la pots gaudir igualment. Si t’agrada una miqueta el flamenc i vius la rumba flamenca, l’entens una mica, la pots gaudir tant com si ets de raça com no.

I la Creu de Sant Jordi quan els la concediran?

A veure quan decideixin, donar-nos-la també, seria un puntàs. Ja hi ha gitanos catalans que la tenen, alguns amics nostres entre ells.

Què pretenen amb aquest retorn amb un nou disc?

Simplement volem que la gent gaudeixi, que s’oblidi una miqueta dels problemes que hi ha. Que visquin el concert com un moment de desconnexió, que s’ho passin bé i que l’endemà diguin: «ens ho hem passat de puta mare.».

Subscriu-te per seguir llegint