Andy Garcia homenatja el cinema negre clàssic a Canes amb “Diamond”

Dues pel·lícules nord-americanes han centrat l’atenció en la jornada d’aquest dimecres a Canes, justament en un any en que la presència de Hollywood ha estat nul·la i el festival ha hagut de refugiar-se en el cinema independent. A la secció oficial fora de concurs, l’actor d’origen cubà Andy Garcia ha presentat “Diamond”, la seva segona pel·lícula com a director. El film, que compta amb aparicions estel·lars d’intèrprets com Dustin Hoffman, Bill Murray, Vicky Krieps, Brendan Fraser o Danny Huston i que protagonitza el mateix Garcia, és un homenatge molt sentit al cinema negre clàssic, a través de la històrìa d’un detectiu privat, el Joe Diamond del títol, que és contractat per una misteriosa dona per investiga el cas de la mort del seu marit, un empresari de Los Angeles. Garcia juga amb l’anacronisme escènic perquè el detectiu, tot i que la pel·lícula passa en l’actualitat, vesteix com els investigadors dels anys 40, fa servir un cotxe de l’època, té un despatx decorat com a les pel·lícules de Humphrey Bogart i defuig qualsevol eina tecnològica. A través d’aquest recurs narratiu, la pel·lícula es centra no només en la investigació del cas sinó també en el propi personatge del detectiu, que descobrirem, a través d’un gir de guió sobtat a mitja pel·lícula que convé no desvetllar, que amaga un fort drama personal. És un film nostàlgic, que li dona la volta als codis del gènere i que destil·la encant i originalitat. I és també un homenatge a la ciutat de Los Angeles, de la que Garcia recorre els vestigis que encara queden de l’època del seu esplendor. Llàstima que en l’últim acte acaba sent massa explícit i subratlladament explicatiu deixant de banda la subtilitat de la primera part.

A competició s’ha pogut veure el nou treball del director Ira Sachs, una de les veus més particulars del cinema indie nordamericà, un director potser irregular però que en el seu inconformisme i eclecticisme sempre resulta molt estimulant de veure. A “The man I love” tracta un dels temes estrella del festival, en el que han coincidit altres directors com Farhadi, Sorogoyen o Almodóvar: com la construccó de la ficció -ja sigui al teatre, a la literatura o al cinema- s’acaba projectant inevitablement cap a la vida real. Jimmy, el protagonista que interpreta amb molta intensitat el guanyador de l’Oscar Rami Malek, és un actor i músic del Nova York de finals dels anys 80, que es mou per l’escena underground en l’època que el Sida ja estava fent estralls entre el col·lectiu homosexual. A través d’una història d’amor, desig i pèrdua, Sachs planteja la creació artística com a forma de vida i la necessitat de viure intensament, en un film en el que es perceben fortes ressonàncies autobiogràfiques a partir dels records viscuts pel mateix director durant aquella època.

Ha completat la competició d’aquest dimecres a Canes la pel·lícula francesa “Nôtre salut” d’Emmanuel Marre. Si fas uns dies comentàvem “Moulin”, el film de l’hongarès Laszlo Némes sobre la figura del líder de la resistència francesa Jean Moulin durant la Segona Guerra Mundial, Emmanuel Marre situa el seu film en la mateixa època però fent-ho des de la perspectiva dels col·laboracionistes del règim de Vichy. I ho fa a partir de la figura del seu besavi, Henri Marre, i de les cartes que es van intercanviar amb la seva besàvia, per explicar des de dins els moviments de funcionaris, ideòlegs i economistes que van intentar carregar-se els ideals republicans i construir un nou model d’estat d’arrel populista a l’ombra del nazisme que ocupava França. Amb clars paral·lelismes històrics amb el moment actual i l’auge de l’extrema dreta, “Nôtre salut” està rodada en 16mm, un estil semi-documental i jugant amb la improvisació dels actors. És un film que fuig de qualsevol convencionalitat, que té un indubtable interès però que sembla difícil per la seva radicalitat que pugui tenir lloc al palmarès.

Subscriu-te per seguir llegint