Tranquil·litat i homes madurs en el segon càsting d''Enredados'

No hi ha hagut les aglomeracions de fa un mes, quan el càsting per a fer d’extra a la pel·lícula Enredados va reunir milers de persones al parc de la Devesa. Ni de bon tros. A les 9:30 del matí hi havia una desena escassa d’homes esperant a la porta de la Farinera Teixidor, el lloc de Girona on se’ns havia citat, i dic «homes» perquè aquesta vegada la productora demanava únicament persones de sexe masculí, d’entre 30 i 70 anys. La majoria érem més propers als 70 que als 30, amb la qual cosa la imatge matinal semblava més una cua de l’atur que una reunió d’aspirants a actor, encara que fos de figurants. La productora buscava 500 homes de totes les edats i ètnies per fer d'extres en aquesta producció que versionarà amb actors humans el film animat que va estrenar Disney ara fa quinze anys, molt haurien de canviar les coses durant tota la jornada per arribar al mig miler.

La primera tanda d’aspirants entra força abans de les 10, que era l’hora indicada, cosa que causa algun problema.

-He anat a fer un cafè aquí al costat perquè encara faltava estona, i quan he tornat, ja estaven tots a dins- explica un dels aspirants.

Mentre a l’interior de la farinera atenen la primera remesa de candidats -breus explicacions, omplir una fitxa amb les dades personals i fer una foto a cadascun mentre aguanta un número, com si el fitxessin a la presó-, a l’exterior va agafant forma la segona tanda. Mitja dotzena d’aspirants, cadascun amb la seva pròpia història de relació amb el món del cinema.

-Jo ja vaig fer d’extra a Soldados de Salamina. Quin fred que vaig passar, i després, a la pel·lícula, ni tan sols se’m veia. Una altra cosa va ser a Los Trileros, en aquesta sí que se’m reconeixia en un primer pla- explica un.

-He participat almenys a una desena de pel·lícules, assenyala un altre.

Passa mitja hora de les 10, a dins continuen els primers candidats i a fora sumem una quinzena escassa de futurs actors, més una noia que ha acompanyat el que imagino el seu xicot, sempre és bo comptar amb suport sentimental davant d’unes oposicions, encara que siguin d’aquest tipus, li hauria d’haver demanat a la meva senyora que vingués amb mi. En aquestes situacions s’estableix una mena de camaraderia entre els presents, no fins al punt d’explicar-nos els problemes familiars -per això són necessàries dues hores i on disposo de tant temps- però sí per a preguntar què els motiva a presentar-se a la tria, no només a aquesta sinó a totes, perquè descobreixo que la majoria són veterans en càstings.

- M’agrada molt el cinema, i d’aquesta manera veig com es fan les coses per rodar una pel·lícula- explica un, el que insisteix en el fet que ocupa el primer lloc a la cua.

- Jo és que tinc una nena de dos anys, i m’agradaria anar un dia al cinema i poder-li dir «mira, aquell d’allà soc jo», assenyala un altre.

- Per sortir de la rutina, ja està. Ara estic jubilat, però també m’hi presentava pel mateix motiu quan encara treballava- rebla el tercer.

Són cap a dos quarts d’onze quan comencen a sortir els havien entrat en la primera tanda. Aviat ens tocarà a nosaltres. Li preguntem a un dels que ja han acabat, què han estat fent a dins.

-Ens fan omplir una fitxa, ens fan una foto, i ja està. Ah, i ens pregunten si portem algun tatuatge.

-Tu en portes algun?

-Sí, però el porto en un lloc que, tractant-se d’una sèrie infantil, no crec que es vegi.