«Quan fas esclatar de riure vuit-centes persones de cop, això et dona poder»

A finals de l’any passat, Albert Pla i Peyu van pujar a l’escenari del Teatre Coliseum de Barcelona per estrenar Hamlet. Per primera vegada, els dos artistes compartien espai escènic. L’invent ha estat un gran èxit i ja porten més de setanta funcions arreu del país. Demà la gira s’atura al Teatre El Jardí de Figueres on faran dues sessions amb quasi totes les entrades venudes. El 4 de setembre arribarà a Girona.

He anat mirant els teatres on actuaran i les platees estan molt plenes. Això és el somni de qualsevol artista.

És un luxe. A mi quan em pregunten si em fa por fer teatre davant de tanta gent, jo sempre dic que el que em fa por és que no hi hagi ningú. Sobretot quan fas humor, si la platea no està plena, és molt més difícil fer riure deu persones que fer-ne riure vuit-centes. Quan hi ha vuit-centes persones i l’espectacle funciona, és un goig.

Unir en Peyu i l’Albert Pla en una habitació d’hospital, deu ser explosiu.

Bàsicament, buscàvem un lloc on no ens poguéssim escapar fàcilment. Hauria pogut ser una illa deserta o la cel·la d’una presó, però l’habitació d’hospital ens va semblar que encara era més còmic pel fet que has de compartir habitació en un lloc on sempre estàs en moments de la teva vida que no són els millors, i a vegades has de compartir interioritats i coses molt bàsiques amb un complet desconegut amb qui potser no comparteixes absolutament res. Llavors, la situació, de per se, ja és còmica.

De cop i volta haver de pixar amb una cunya davant d’una persona que no coneixes de res, són una sèrie de coses que sempre he pensat que és estrany

Què passa a l’habitació 313?

Moltes coses. Òbviament, hi ha un conflicte principal: el personatge que interpreta Albert Pla paga expressament una mútua per tenir una habitació individual i, de cop i volta, li foten un idiota al costat, que soc jo, bé, el personatge que interpreto. Allà dins passen moltes coses surrealistes, coses menys surrealistes, temes universals de tota la vida com l’avarícia, hi ha assassinats, de tot, sang i fetge.

Ara entenc per què Albert Pla va en pijama i vostè amb la inconfusible bata d’hospital.

Ell paga una mica més, té uns quants cèntims més que jo. Allò, per a ell, és com casa seva i en el meu cas és més provisional.

Compartir habitació d’hospital sempre té aquests perills.

A mi, per sort, no m’ha passat perquè no he hagut d’estar hospitalitzat, però sempre que he anat a veure familiars penso, hòstia, aquest senyor d’aquí al costat qui és? I de cop i volta haver de pixar amb una cunya davant d’una persona que no coneixes de res, són una sèrie de coses que sempre he pensat que és estrany.

Parlant de l’obra que representen, què l’uneix al clàssic Hamlet i, de retruc, a Shakespeare?

Al final, posar Hamlet era per un tema purament comercial, màrqueting pur perquè la gent digui: «Hamlet, ha de ser bo, anem-ho a veure». I també perquè els friquis tenen una tendència a veure referències de Shakespeare en tots els espectacles. Això té una reminiscència shakespeariana i ens hem dit, fotem-li al títol directament i així els crítics es relaxen i ja sabran que el títol és shakespearià, això sí. Després, el que hi vulguis veure tu de Shakespeare o no, ja depèn de les ganes que tinguis. Al final, Shakespeare parlava de temes universals i nosaltres també ho fem, però les referències poden ser tant de Shakespeare com de la vida mateixa, que és el que passa al nostre voltant.

Riure és molt sa, però fer riure no provoca estrès?

És una cosa una mica exigent, una mica desgastadora. Sí que és veritat, això. En el teatre normalment, quan fas una producció d’aquestes característiques, tens el temps per preparar-ho, per provar-ho, assajar-ho, però quan fas programes de ràdio i de televisió, que són una cosa d’una exigència més diària, sí que a vegades tens la sensació que és un esforç bèstia. I a vegades et sents a tu mateix fent uns gags i unes bromes i dius, hòstia, em fa la sensació que això ho he explicat 300.000 vegades. Hi ha vegades que et canses una mica de tu mateix.

Els friquis tenen una tendència a veure referències de Shakespeare en tots els espectacles

El teatre és una delicatessen?

És un privilegi. No passa a cap altre lloc que tinguis tant de poder i de control. Quan allargues una pausa en comptes de cinc segons, deu o quinze, segons l’energia que notes del públic aquell dia, i els fas esclatar de riure just quan tu vols, vuit-centes persones de cop, això dona un poder que no tens amb cap altre mitjà.

Com viu la col·laboració amb Albert Pla?

És un privilegi, un gust, ens entenem molt bé. Ell és molt generós dalt de l’escenari, sap molt bé el que li funciona amb ell, el que em funciona a mi, ens respectem, és un monstre. Et fa brillar més a tu, evidentment. És sensacional.

Els personatges s’equilibren?

Crec que sí perquè són prou diferenciats i crec que, de fet, un no funciona sense l’altre. Són dos personatges que es necessiten perquè funcioni l’espectacle. Sí que és veritat que és una comèdia i són dos personatges que no tenen res a veure amb en Peyu i l’Albert Pla, però sí que en determinats moments del show la gent ens identificarà. Hi ha coses que són molt meves i hi ha coses que són molt de l’Albert.

Subscriu-te per seguir llegint