Els Javis commouen a Canes amb la seva reivindicació de la memòria històrica

Era una de les pel·lícules més esperades d’aquesta edició del Festival de Canes. “La bola negra”, el nou projecte dels Javis (el duet artístic format per Javier Calvo i Javier Ambrossi) venia precedit de molta expectació pel secretisme que ha envoltat la pel·lícula i perquè van demanar que es programés al final del festival per poder-hi treballar fins el darrer moment. I l’expectació estava més que justificada: “La bola negra” és de llarg la seva obra més ambiciosa i és un al·legat contundent de reivindicació de la memòria històrica, la diversitat sexual i contra els totalitarismes. Un film que, més enllà del seu caràcter de drama històric ambientat essencialment durant la Guerra Civil, té fortes ressonàncies i connexions amb el present, amb un biaix ideològic que és pedra angular del projecte. Coproduïda amb França -amb la potent Le Pacte fent-se càrrec de la distribució internacional-, amb El Deseo dels germans Almodóvar i Movistar + com a principals productores espanyoles, “La bola negra” té prevista la seva estrena per la tardor.

Els Javis parteixen d’un text titulat “La piedra oscura”, d’Alberto Conejero -amb qui signen el guió- per construir una història complexa al voltant de tres personatges masculins, dels que anirem descobrint els lligams durant la pel·lícula, amb una acció que transcorre en tres moments històrics diferents: el 1932 - durant la Segona República-, el 1937 -en plena Guerra Civil-, i el 2017. L’element clau del film, i que li dona títol, és “La bola negra”, una obra de teatre inacabada de la que el poeta i dramaturg Federico García Lorca només va poder escriure’n quatre pàgines abans de ser afusellat per les tropes franquistes l’agost de 1936. La pel·lícula explica l’intent de salvar el manuscrit original de Lorca per part de Rafael Rodríguez Rapún, que va ser amant del poeta i col·laborador seu al grup de teatre La Barraca. Quan Rodríguez Rapún és detingut per les forces nacionals, intenta que el manuscrit de “La bola negra” no sigui destruït, a través del soldat franquista que el custodia mentre està presoner. Les connexions amb el moment actual venen del fet que un net del soldat franquista, que és historiador, es converteix en peça clau des del present per rescatar el manuscrit i de retruc difondre el missatge de l’obra de Lorca. A més d’aquests dos moments històrics, els Javis n’introdueixen un tercer, el 1932, que reprodueix des de la ficció els esdeveniments que explica l’obra de teatre.

“La bola negra” és una pel·lícula de gran ambició, pel seu alt pressupost, per la seva durada -gairebé tres hores- i per la voluntat d’abarcar moltes temàtiques, fer-ho amb un inequívoc missatge reivindicatiu i traslladar-ho també al present. El guió va basculant hàbilment entre aquests tres moments històrics, tot i que quan se sent més ple de veritat és en el fragment central, l’ambientat el 1937. Des de la magnífica escena inicial, els Javis demostren un perfete equlibiri entre la vessant més èpica de la història i la més intimista. I tenen la capacitat de crear escenes esplèndides, com una en la que apareix Penélopez Cruz fent de cantant de cuplé o una altra, més al:legòrica, amb la neu com a protagonista. A “La bola negra” hi ha moments de gran cinema, hi ha talent a dojo i capacitat per traspassar les emocions i commoure. Possiblement el que fa que no sigui una pel·lícula rodona és el seu terç final, en el que els Javis es deixen portar per un excés de grandiloqüència i pompositat que la pel·lícula no necessita. Als moments més poètics i sentits que acompanyen els textos del poeta no els cal la retòrica pretenciosa del tram final que entela lleugerament el resultat i fa que no sigui la gran pel·lícula que podria haver estat.

En la recta final de Canes -la d’aquest dijous ha estat la penúltima jornada de la competició-, la pel·lícula que ha completat el programa d’aspirants a la Palma d’Or ha estat “Coward”, el nou treball del director belga Lukas Dhont, guanyador del Grand Prix el 2022 amb “Close”. El film de Dhont comparteix amb els Javis la condició queer i el fet d’estar ambientada en un conflicte bèl·lic, en aquest cas, la Primera Guerra Mundial. Amb un guió té forts ecos de “Brokeback mountain”, Dhont explica la relació sentimental entre dos soldats belgues que es coneixen al front de la guerra. La pel·lícula té tots els components del cinema antibel·licista i com els Javis, sap combinar-los acuradament amb la vessant més intimista dels personatges. Amb tot, és un film que emocionalment no té ni la veracitat ni l’autenticitat de “Close”, però que confirma Dhont com un nom fonamental del cinema contemporani europeu.