Expectació davant el palmarès de Canes amb els Javis entre els grans favorits

Aquest dissabte, en una cerimònia que començarà a les 20.15h, es coneixeran els guardonats de la 79ª edició del Festival de Canes. I des que es va projectar dijous al vespre, les opcions dels Javis (Javier Ambrossi i Javier Calvo), que han causat sensació amb el seu darrer treball “La bola negra”, han pujat com l’escuma. No hi ha dubte que la projecció de la seva pel·lícula a la secció oficial -com va passar l’any passat amb “Sirat”- ha estat un dels esdeveniments de més impacte del festival. En primer lloc per la llarguíssima ovació de 20min que van rebre a la projecció de gala, i també perquè ha trascendit que Netflix i la potent distribuïdora americana Neon estan apostant molt fort per comprar-ne els drets. Això podria situar molt bé la pel·lícula de cara a la temporada de premis i els Oscars, i de retruc reforça les seves opcions a ser al palmarès d’aquest dissabte. Pel que fa les votacions de la crítica que publiquen diverses revistes especialitzades, les opinions estan més dividides, amb molt entusiasme, sobretot de la crítica anglosaxona i espanyola, i més reserves per part de la resta de crítica europea.

Una hipotètica Palma d’Or pels Javis seria un fet històric pel cinema espanyol, que només ha guanyat aquest guardó una vegada, l’any 1960 amb “Viridiana” de Luís Buñuel. Si entressin al palmarès, seria el segon any consecutiu amb presència espanyola entre les premiades, després del Premi del Jurat d’Oliver Laxe amb “Sirat” l’edició passada. També sona com a possible premiat Javier Bardem -que ja va guanyar el premi d’interpretació masculina el 2010 amb “Biutiful”-, i tampoc es pot descartar que Pedro Almodóvar sigui al palmarès. L’eclecticisme del jurat presidit per Park Chan Wook fa molt difícil predir cap on aniran les seves preferències. Des que es van projectar els primers dies del festival, no han perdut el favoritisme a la Palma d’Or “Fatherland” de Pawel Pawlikowski i “Soudain” de Ryusuke Hamaguchi, a les que posteriorment es va afegir “Minotaur” del rus Andrei Zviaguintsev. També ha estat molt ben rebuda, sobretot per la crítica francesa, “Nôtre salut” d’Emmanuel Marre. Entre aquestes quatre pel·lícules i la dels Javis haurien de sortir la Palma d’Or i el Grand Prix, el segon premi en importància del festival. Pel que fa a les interpretacions, a banda de Bardem, el favorit és Swann Arlaud, el protagonista de “Nôtre salut”, però tampoc es pot descartar Rami Malek per “The man I love” d’Ira Sachs. I pel premi d’interpretació femenina hi ha diverses candidates, com les franceses Léa Drucker i Adéle Exarchopoulos, l’alemanya Sandra Hüller o la noruega Renate Reinsve.

Sí que hi ha un consens molt ampli sobre la indubtable qualitat que ha tingut l’edició d’aquest any del festival, amb un grapat de grans pel·lícules i un nivell global en la banda mitja/alta. Poques pel·lícules, de les vint-i-dues que han concursat a la secció oficial, podria considerar-se que no hagin tingut prou nivell com per estar a la competició. Una d’elles és “Histoires de la nuit”, de la francesa Léa Mysius, una pel·lícula del subgènere home invasion que vol jugar a ser Michael Haneke -les referències a “Funny games” del director austríac són més que evidents- però que ni aconsegueix mantenir la tensió ni està plantejada amb la més mínima coherència. És un reguitzell de focs d’artifici que es dilueixen fins a resoldre’s de manera molt maldestre. En canvi, “L’aventura imaginada”, de la directora alemanya Valeska Grisebach, confirma tot allò de bo que aquesta autora ja va mostrar a “Western”, el film que la va donar a conèixer internacionalment. La pel·lícula es situa a la frontera entre Bulgària i Turquia, un territori dominat per les màfies, en el que Grisebach va teixint una teranyina de relacions humanes que respiren autenticitat, fent que t’oblidis completament de la posada en escena o del mateix caràcter de ficció de la proposta.

També en la darrera jornada del festival s’ha pogut veure “The end of it”, el debut de la directora reusenca, afincada a la Gran Bretanya, que ha tancat la secció paral·lela Cannes première. La seva òpera prima, íntegrament rodada en anglès, és una història distòpica en la que la humanitat ha trobat la forma de viure eternament a través de la regeneració indefinida de les cèl·lules. Però la protagonista, interpretada per Rebecca Hall, que acaba de celebrar el seu 250è aniversari, decideix que està cansada de viure i que vol morir, davant la perplexitat dels seus amics i familiars. Amb aquest material, Martínez Bayona demostra un notable estil visual per desenvolupar una història potser una mica allargassada però que és una de les propostes més singulars del cinema fantàstic de producció nacional dels darrers anys.