Celebrant 20 anys

Una sardana noble i heroica escrita pel mestre Joan Albert Amargós, amb el poema de Joana Raspall Si el món fos escrit amb llapis, cantada per Miguel Poveda, encetava un espectacle vibrant i irradiador d’emocions, celebratiu, amb motiu del doble aniversari: el de l’Auditori de Girona i el de l’edició de l’àlbum discogràfic Desglaç del cantaor de Badalona, que va ser un punt d’inflexió important en la història de la música i en la seva carrera artística.

Poveda va dividir el seu espectacle en dues parts, començant per desgranar alguns dels temes de Desglaç amb l’energia vital i passional que el caracteritzen. Una veu que desborda per la seva dimensió, però especialment per la saviesa d’aquest cantaor, que atresora el coneixement profund de la tradició clàssica flamenca i un encert extraordinari quan s’apropa a altres terrenys, com ara la cançó, la copla, etc., però especialment per la manera com ha filtrat el llegat amb la seva personalitat artística. És un cantant magnífic, lorquià, que acaba de protagonitzar un documental sobre la seva passió per l’obra de García Lorca, que ens ha portat a un espai musical singular a partir dels poemes de Comadira, Verdaguer, Mercè Marçal, Ferrater o Margarit, acompanyat per Amargós, Jesús Guerrero a la guitarra i Paquito González a les percussions. Guerrero va demostrar la mestria d’un gran músic que ha creat escola. A això, cal afegir-hi la participació del Cor Geriona amb l’encert i el bon ofici que ja coneixem.

En el segon tram de l’espectacle, Poveda va oferir l’entrega i el coratge del seu art flamenc, que continua sent molt difícil d’explicar amb paraules. Aquest art pregon, d’arrel i alhora contemporani, forjat per ell, és una experiència extraordinària que cada vegada sona nou, com si fos una revelació d’un misteri. Poveda sempre ha estat així, des que va començar, un artista total inqüestionable que va voler posar el punt final del concert cantant El cant dels ocells del nostre cançoner popular de Nadal, que sap portar al seu territori sempre amb un gran respecte, com ha fet amb totes les músiques que ha interpretat, i amb el segell únic que l’ha convertit en un dels grans.

Com diria Federico, gràcies per portar els lliris blancs —azucenas— a l’escenari de l’Auditori, que podem llegir en el seu El poeta pide a su amor que le escriba, que simbolitzen la puresa i la delicadesa, però també els "mordiscos" de què parla en el poema per la tensió entre dolor i bellesa.

Subscriu-te per seguir llegint