Pep Callau: "Ser pallasso és una manera d'entendre el món"

El Camp Nou és ple de gom a gom. És el descans i Pep Callau espera al costat de la plantilla, a punt per sortir a escena. Durant anys, la seva feina va ser aquesta: mantenir encesa l’energia de desenes de milers de persones. És el Barça de l’època daurada, el de Messi i els grans títols, i Callau és l’animador d’aquell ritual col·lectiu.

Al seu costat, vestida de gala, espera Alexia Putellas, campiona del Barça femení. D’aquí a uns minuts saltarà a la gespa per rebre un premi. Callau, amb la naturalitat de l’ofici, li pregunta si no és de Mollet del Vallès. La futbolista, fins aleshores continguda en el seu paper institucional, deixa entreveure de sobte la nena que va ser: recorda el pallasso que veia actuar anys enrere. Tu eres el dels carnavals del poble!, li diu. S’emociona.

L’escena resumeix una de les recompenses de l’ofici: descobrir que, darrere dels adults, continuen sent-hi els infants que un dia van riure amb tu. “Això és el meravellós de ser pallasso”, assegura Callau.

Pep Callau (Sant Joan de Vilatorrada, 1968) fa més de tres dècades que fa de l’humor una manera de viure. Clown, showman, animador, presentador i speaker, ha recorregut Catalunya amb els seus espectacles i va ser durant divuit temporades la veu festiva del Camp Nou. Però la seva història va començar molt abans, al seu poble, on ja de petit muntava petites funcions teatrals amb les entitats locals.

A l’institut no va destacar pels estudis. Sí, en canvi, organitzant festes. "Presentava actes, atreia l’atenció. M’agradava ser protagonista”, recorda. Aviat un grup d’animació de la seva localitat li va demanar cobrir una plaça en una actuació. Va ser el seu primer bolo professional. S’ho va passar tan bé que va demanar continuar. S’hi va quedar tres anys.

Callau venia d’una família treballadora de classe mitjana. El seu pare treballava a la Pirelli de Manresa, i com passava aleshores, l’empresa oferia sovint als fills dels empleats la possibilitat d’entrar-hi. Hi va haver un moment en què aquesta opció també li va arribar a ell. "M’ho vaig pensar durant tres minuts. No volia una fàbrica. Volia els escenaris".

Al seu pare li va costar entendre-ho. No era l’ofici que un imaginava per a un fill. Però va canviar d’opinió quan va veure que Pep es guanyava la vida i que el públic responia. "El convenciment definitiu va arribar amb el Barça. Quan el meu pare em va veure davant de milers de persones, veu d’un Camp Nou entregat, va entendre que aquell era el meu lloc".

Darrere del maquillatge

Callau acumula milers d’actuacions i una geografia emocional feta de pobles, festes i escenaris. “He viscut molt de pressa els anys de professió”, diu. "Més que cinc mil actuacions, sento que ha estat una sola funció llarguíssima i molt divertida".

Parla del que ha après pel camí: la diferència entre els pobles de l’interior i la costa, entre el Pirineu i Girona ciutat, entre les diferents maneres de celebrar, de mirar la vida, d’entendre la festa.

Però, què passa quan s’acaba l’espectacle i toca treure’s el maquillatge? Durant anys, confessa que no ho va saber fer. “Vivia dins del personatge fins i tot quan el show havia acabat. Necessitava sostenir costés el que costés aquest estat d’ànim expansiu, aquesta obligació d’estar bé, de continuar amunt. Fins que un dia vaig anar a teràpia”. Es va adonar aleshores que mai no baixava de l’escenari. "Estava sent una mena de Krusty, el pallasso dels Simpsons, sempre amb el maquillatge posat”. La teràpia el va ajudar a entendre-ho. Va aprendre a separar el personatge de la persona. Ara, quan acaba una actuació, ja no continua sent el clown, sinó la persona darrere del maquillatge. "No m’oblido del personatge", diu. "Però ara sé entrar i sortir-me".

"Ser pallasso és una manera d’entendre el món", assegura Callau. "Un professional amic em va dir que fins que el pallasso no té un bon recorregut de vida, i té arrugues a la cara, el maquillatge no s’agafa de la mateixa manera. És quan hi ha arrugues, quan hi ha cicles vitals, quan s’ha viscut i s’ha patit per la professió, i se l’ha estimada, que el maquillatge s’agafa a les arrugues de la cara". I assegura: "la cirereta de la meva carrera ha estat pertànyer a Pallassos sense Fronteras. Poder portar l'alegria allà on més cal".

Avui, Pep Callau serà al XIII Festival de Pallassos i Pallasses de Vilanova de la Muga, a Peralada. Durant tota la jornada, el petit nucli empordanès es convertirà en un gran escenari a l’aire lliure amb una dotzena d’espectacles pensats per a tots els públics. Els carrers s’ompliran de circ, humor i art en una cita que s’ha consolidat com una de les més estimades del calendari festiu de la regió. Serà allà on Pep Callau tornarà a posar-se el nas vermell de pallasso.

Subscriu-te per seguir llegint