Gemma González, la cantant de Cassà de Filomena: "Volia ser pianista d'un transatlàtic i encara no ho descarto"

Gemma González Vilahur té 28 anys, en farà 29 aquest 2026, i de petita ja deia que volia ser cantant. També s’imaginava tocant el piano en un creuer transatlàntic, en una sala d’aquelles de pel·lícula, fent música durant uns quants mesos mentre veia món. El creuer encara no l’ha descartat del tot. La música, en canvi, no l’ha deixada mai i ha aconseguit fer-ne el seu modus vivendi: canta amb Filomena, un dels grups infantils amb més projecció del moment, és professora, i també té altres projectes com el grup 4Gami, un duet o fer de substituta quan alguna de les Anxovetes no poden actuar.

Nascuda i crescuda a Cassà de la Selva, González va començar de petita a l’escola de música i a la coral infantil. Va provar esports i altres activitats, però allà on realment va trobar un camí va ser en la música. Primer amb el piano, després amb el cant, fins que va decidir que allò de cantar no era un complement, sinó el centre de tot. Va fer el grau professional al Conservatori de Girona, va estudiar Magisteri perquè sempre li han agradat els nens i el món del lleure, i després va entrar a l’ESMUC (Escola Superior de Música de Catalunya), a Barcelona, per formar-se en cant històric. També tenia un altre somni, més cinematogràfic: «Volia ser pianista d’un creuer transatlàntic, i encara no ho he descartat». S’imaginava en una sala de pel·lícula, tipus Titanic, tocant mentre descobria món i amenitzava el viatge als passatgers.

«A vegades la meva mare em diu: has estudiat música antiga i tu no estàs fent res d’això», admet. I és veritat que bona part de la seva vida professional no ha anat exactament per aquí. Però no se’n penedeix. El seu recorregut, de fet, és de moltes músiques. El primer projecte va ser un duet amb una amiga de tota la vida, nascut a la graduació de batxillerat. «Era una cosa per passar-ho juntes i fer-ho juntes», recorda. Després van venir concerts en bars, versions i música d’ambient. Al conservatori va conèixer els companys de 4Gami, un grup vocal de dos nois i dues noies amb qui va cantar a Girona A Cappella i va participar a Oh Happy Day, a TV3. «Vam sortir al programa i ens van eliminar de seguida», resumeix sense drama. També va anar a un càsting d’Operación Triunfo. Sense èxit.

Substituta a Les Anxovetes

Un altre moment important va arribar amb Les Anxovetes. La van cridar per fer substitucions i per a ella va ser gairebé un regal. «Per a mi va ser un somni de petita, perquè Les Anxovetes les he escoltat moltíssim». Tant, que quan li van dir que s’havia d’aprendre el repertori gairebé podia respondre que ja el sabia. «No patiu, que ja m’ho sé tot gairebé», recorda. Evidentment, s’ho va preparar a fons, però entrar en un grup consolidat li va donar confiança. Encara ara, quan alguna de les cantants no pot actuar, la truquen. I ella hi va encantada.

Ara, però, el seu present més visible es diu Filomena. El projecte, impulsat per El Sostingut, un equip de management i produccions musicals, que neix amb la voluntat d’acostar la cultura popular als infants a través d’un concert familiar amb cançons pròpies, peces adaptades i instruments tradicionals. Hi ha festa major, gegants, correfoc, gralla, violí i ritmes populars. Gemma González hi va arribar després d’un càsting. «Cantar, el que vulgueu», va dir-los. El que li feia respecte era una altra cosa: «Teatre, ho porto fatal». A l’ESMUC ja havia fet una assignatura de tècniques actorals i no se n’havia sortit gaire còmoda. «És una cosa que tinc aquí clavada, que se’m dona fatal i ho passo molt malament».

Debut, Càntut i Copeta

Per sort, Filomena no li demanava convertir-se en un personatge estrany ni fer teatre musical. «No pateixis, volem que sigui un concert, no pas un espectacle», li van dir. Després de muntar el grup durant bona part de l’any passat, a la tardor de 2025 van arrencar, primer en una preestrena a Barcelona i després a la Fira Mediterrània de Manresa. Des de llavors, el projecte ha crescut de pressa. «No fa ni un any que fem concerts», diu, i ja tenen diversos bolos cada mes. Ho viu amb una barreja d’alegria i consciència de la feinada que hi ha darrere. «El que m’he adonat més formant part d’aquest projecte és la quantitat de feina de la gent que no està a l’escenari. És una passada». Producció, management, cançons, arranjaments, escenografia, il·lustració, músics, vídeos. Tot un engranatge perquè, quan comença el concert, sembli fàcil.

Dues actuacions, en concret pel Càntut a Cassà, i a la Copeta, per Fires de Girona, a les barraques, l’han marcat especialment. A casa seva la música sempre hi ha estat present. La mare no és música, però n’escolta molta. El pare és de Nicaragua i allà havia tocat i havia fet concerts. Quan va venir aquí va acabar treballant en una fàbrica, però no ha deixat mai del tot de cantar. D’aquí també li ve a Gemma una barreja de referents que va molt més enllà d’un sol estil. Escolta música antiga, música popular, música llatina, Silvio Rodríguez, Pablo Milanés, folk, pop anglès i cançó catalana. També té una llista de coses pendents. Li agradaria fer doblatge, sobretot de cançons de pel·lícules infantils, no descarta provar algun dia el teatre musical, i el creuer continua allà, com una fantasia tossuda de nena que encara no ha volgut marxar.

Subscriu-te per seguir llegint