"Koljós" o la memòria com a herència inesgotable

La novel·la s’inicia amb el funeral de la seva mare, Hélène Carrère d’Encausse, una figura clau de la intel·lectualitat francesa. No és un funeral qualsevol. La seva mort, als 94 anys, és un funeral d’Estat al qual assisteix el president Emmanuel Macron. La seva mare era membre de l’Acadèmia Francesa, l’anomenada "secretària perpètua", com es diu a qui dirigeix la institució. A partir d’aquest esdeveniment, l’autor teixeix una genealogia marcada per exilis, secrets i els profunds conflictes dels segles XX i XXI.

Es tracta de Koljós, el nou llibre d’Emmanuel Carrère, una novel·la que amplia el territori literari que l’autor francès ha convertit en inconfusible: aquest espai inestable on crònica, autoficció i assaig s’entrellacen i l’experiència personal es transforma en matèria narrativa. Publicat per Anagrama en català, el llibre reafirma una de les seves obsessions centrals: convertir la vida, amb els seus vincles familiars, les seves herències i les seves fissures, en un instrument d’indagació subversiva.

El terme koljós (granja col·lectiva) remet a una de les estructures bàsiques de l’agricultura soviètica, en què els camperols treballaven terres comunes sota supervisió estatal, en paral·lel als sovjoses, explotacions de l’Estat. En Carrère, però, la paraula desborda el seu sentit històric per convertir-se en una figura de la memòria: un fil que uneix herència, relat familiar i construcció identitària.

Carrère s’ha consolidat com un dels principals referents de la no-ficció narrativa europea, un autor que ha fet de l’exposició de la seva pròpia vida —i de la del seu entorn més proper— el nucli de la seva obra. La seva escriptura es mou amb naturalitat entre gèneres, però manté una constant: sotmetre l’experiència personal a un examen literari rigorós, fins i tot quan aquest gest implica incomoditat, conflicte o ruptura.

Un dels episodis més delicats de la seva trajectòria es troba a Una novel·la russa, on aborda la història de la seva família materna i revela la implicació del seu avi en la col·laboració durant l’ocupació nazi a França. Una cosa que, per als francesos, és imperdonable. La publicació del llibre va provocar un distanciament amb la seva mare. Durant gairebé dos anys no es van parlar. És un dels exemples més citats de les tensions ètiques que travessen la seva escriptura: els límits de la literatura quan converteix la intimitat (pròpia i aliena) en relat.

Més que un autor d’escàndols, Carrère és un escriptor de friccions morals. En títols com L’adversari, Limónov o Ioga, ha explorat la fina línia entre veritat i narració, la representació del sofriment i els límits de l’empatia. La seva obra és provocadora, pot relatar l’establishment (al qual l’autor pertany i del qual renega) o els baixos fons més extrems.

Aquest moviment de retorn constant estructura Koljós, on Carrère reobre episodis ja transitats en llibres anteriors —com El Regne o Vides que no són la meva— per desplaçar-los, reescriure’ls o il·luminar-los des de noves capes de sentit. En aquest gest reapareix la figura materna, ja no només com a objecte d’evocació, sinó com a nucli de tensió intel·lectual i emocional decisiu. La pròpia vocació literària, ha explicat en diverses ocasions, va néixer en gran mesura d’ella: d’una infància travessada per la lectura compartida dels clàssics russos.

La novel·la s’inscriu en una genealogia més àmplia marcada per l’origen georgià de la branca materna i per les fractures del segle XX europeu: la Rússia prerevolucionària, la Revolució, l’exili i la diàspora. En aquest rerefons emergeixen ecos d’una Europa desplaçada, on antics aristòcrates russos reconstrueixen les seves vides a París, entre feines precàries (taxistes, cosidores, cangurs) i una identitat suspesa entre mons.

Carrère ha convertit la seva pròpia biografia en un laboratori narratiu. En aquest marc, la Unió Soviètica i la seva ombra històrica funcionen com una obsessió recurrent, de la mateixa manera que ho va ser durant anys el seu acostament al catolicisme. Tots dos sistemes —el polític i l’espiritual— apareixen com intents d’ordenar el caos de l’experiència: estructures provisionals per sostenir allò inabastable.

Arqueologia familiar, sonda interior, camp d’assaig, ajust de comptes amb la memòria. Koljós és, en última instància, un llibre íntim i una nova variació sobre una idea central en Carrère: que escriure no consisteix a explicar la vida, sinó a endinsar-s’hi tantes vegades com calgui.

Subscriu-te per seguir llegint