«L’amor existeix, el que em grinyola una mica és l’enamorament»

Glòria Garcés és professora de música i membre del quartet vocal Música Nua, que va actuar fa uns dies a la Casa de Cultura, dins del festival Girona a Capella. Garcés, a més a més, ha publicat en solitari dos discs, Nits en blanc i Nu.

El seu darrer disc es titula Nu i, a més a més, forma part del quartet Música Nua. Podem deduir que li sobra la roba?

Ha, ha. No, el que em sobra és l’artificial, el que no em fa falta. És per això que aquesta paraula, nu, surt molt sovint en els meus projectes.

Quines són aquestes coses que li sobren?

És una mica obvi, però em sobra el que no em cal. O sigui, el que no necessito. M’agraden les coses molt naturals, que siguin orgàniques, que sigui el que jo sé fer, i sense artificis.

La gent adquireix massa coses que no necessita?

Sí, crec que tendim a crear-nos una imatge no gaire real. És a dir, volem reflectir una imatge que potser ens hem inventat. Ens inventem com un personatge, i que consti que jo no en soc una excepció, perquè també ho faig, igual que tothom. Però penso que com més a prop de la teva essència estiguis, millor, perquè és més honest.

Anar amb el cap alt i trepitjant fort és com anar pregonant 'vaig a fer-ho i me’n sortiré'

Tornant a la nuesa, que és un tema interessant: ens costa despullar-nos? No parlo literalment, és clar.

Si es refereix a nivell personal, sí, ens costa molt despullar-nos. Perquè ens fa ser vulnerables, ens mostra les pors que tenim. Ser molt honestos és complicat.

Vostè es despulla, a les seves cançons?

Sí, a les meves cançons, sí. Mostren força tal com soc. De fet, les cançons són com un canal. A vegades potser és més fàcil mostrar-se a través de les cançons que no pas a la vida real.

I més que en una entrevista.

(Riu) Això ho ha dit vostè, que consti. Però sí, potser és més fàcil obrir-se en una entrevista que amb algú amb qui tens molta intimitat.

Per tant, podem dir que aquí s’està despullant?

Depèn, ara veurem cap on va l’entrevista. Em despullaré fins on senti que estic en una zona segura. Ja se sap que ens costa, sortir de la zona de confort.

En un tema canta als «sis segons d’abraçada». Són suficients?

Bé, això és d’un estudi que es va fer, es veu que si hi ha més de sis segons d’abraçada entre dues persones, creix com un vincle entre elles. Ho vaig llegir i em va fer gràcia.

Ens costa molt despullar-nos. Perquè ens fa ser vulnerables, ens mostra les pors que tenim. Ser molt honestos és complicat

Creix un vincle amb qualsevol persona?

Normalment no és amb qualsevol, perquè quan ens abracem no hi estem sis segons. Si ara vostè i jo ens abracem, segurament no trigarem sis segons. És també una manera de sortir d’aquesta zona que li deia.

Ho ha provat?

Ho he provat per gent del meu entorn. M’abraço sis segons amb la meva parella, amb els amics... però amb un desconegut segurament no.

Provi-ho amb algú que ara passi per aquí.

(Riu) No, no, així d’entrada, millor que no.

En una altra de les seves lletres, confessa que sempre li ha costat escriure cançons d’amor. Per què?

Perquè crec que és el tema més recurrent i que ja està tot molt dit. És com dir «jo t’adoro»: molt bé, i ja està, ara què? Ja sabem que hi ha l’amor aquest, i l’enamorament, però és tan i tan trillat que... Jo al principi evitava escriure sobre l’amor. Però bé, després és inevitable.

Em pensava que em diria que li costa perquè l’amor no existeix.

Sí, sí que existeix, però per a mi l’enamorament és el que grinyola una mica. Deu ser perquè ja tinc 52 anys.

És l’edat d’enamorar-se, Garcés.

Sí, sí, i tant. Però l’enamorament, per mi, és un estat com més alterat. L’enamorament altera sempre la consciència, tinguis 20 anys o en tinguis 52. No ets tu mateix. L’amor és una altra cosa, requereix més el pas del temps. Però bé, en definitiva, tots som una mica depredadors.

Sol caminar «amb posat de guanyadora»?

Em costa. Però va bé, fer-ho. Jo ho aconsello als meus alumnes i als meus fills. Anar amb el cap alt i trepitjant fort és com anar pregonant «vaig a fer-ho i me’n sortiré».

El seu primer disc es titulava Nits en Blanc. Li costa dormir?

Va a temporades. És que soc molt hiperactiva mentalment. Em costa una mica relaxar-me. M’agrada tot, vull fer moltes coses, i així sempre tinc fronts oberts.

Què li fa perdre la son?

El món me la treu molt. De fet, m’he de separar una mica de les notícies, perquè em genera molta intranquil·litat si hi estic molt posada.

L'amor és el tema més recurrent, ja està tot molt dit. És com dir «jo t’adoro»: molt bé, ja està, i ara què?

No li agrada el món?

El món no m’agrada. Té coses molt boniques, però estem tots molt equivocats tots.

En què?

En la manera com ens relacionem. Ens estem relacionant des dels personatges que ens hem creat.

Serà que ens falten els sis segons d’abraçada.

Ja sé que sonarà una mica happy flowers, però imagini’s els polítics, abraçant-se sis segons. Per què no, no? Estic segura que canviarien moltes coses.

Quines són les promeses de l’estiu, que ara comença, i a les quals dedica una cançó?

Per mi s’acaba el curs, s’acaba el més feixuc, que és l’hivern. Deixes d’estar tancat, surts a fora, la socialització... L’estiu és com prometre una vida més feliç, no? També és cert que cada any veus que a l’estiu passen coses, a vegades, pitjors que a l’hivern. La gent diu que se separa més a l’estiu. n

Subscriu-te per seguir llegint