Els espectadors del Truffaut, entre la tristesa i la resignació: “Els que ho han aixecat ho acaben perdent”

A la mateixa hora que el futur del Truffaut encenia el debat polític a Girona, el cinema mantenia la seva rutina de divendres a la tarda. A les 16.15h, a la sala 2, es projectava Rebuilding, una rigorosa estrena. A les 16.30h, a la sala 1, Corredora. Entre totes dues sessions, una quinzena d’espectadors: tretze a la sala petita i només dos a la sala gran. La imatge era de normalitat, però entre el públic que s’acostava al cinema hi planava una sensació de tristesa i desconcert després que s’hagi confirmat que la gestió de l’equipament passarà a mans de Rambla de l’Art-Cambrils AIE i que el Col·lectiu de Crítics de Cinema de Girona, que el va crear fa més de trenta anys, en quedarà fora.

Isabel i Dolors Pagès són públic habitual del Truffaut. Hi van “un cop a la setmana” o, segons la programació, fins i tot dues vegades. “La programació és la que mana”, expliquen abans d’entrar a la sala. Totes dues admeten que caldria “llegir bé” què implica el canvi, i no volen carregar contra els nous gestors. “Pel que tinc entès, és una empresa de Tarragona que treballa bé i també fan una mica el que es fa aquí”, diu Isabel. Però el matís és important: “És clar, ja no és el que era el Truffaut”.

El que més els dol és que en quedi apartada la gent que ha fet créixer el projecte. “Aquí hi ha gent que hi ha treballat molt i hi ha deixat molt esforç, que són coneguts, volguts i estimats per nosaltres”, afegeix Pagès. Per això, tot i concedir que els nous gestors puguin fer una bona feina, la seva preferència era clara: “A mi m’agradaria que continués fent-ho el Col·lectiu”.

Una decisió difícil d'entendre

També Rosalia Ibars, que ve de l’Escala de tant en tant per anar al Truffaut, viu el desenllaç amb incomprensió. “Ho veig fatal”, afirma. Explica que moltes vegades es desplacen expressament fins a Girona perquè el Truffaut és “dels pocs llocs” on poden veure cinema d’autor. “És un altre tipus de cine, molt diferent del que et donen les sales grans”, diu. Per Ibars, el valor del cinema està directament lligat a la feina feta pel Col·lectiu de Crítics: “Aquest col·lectiu va arrencar tot això. Em sembla indignant”.

El seu acompanyant, Amadeu Delshems, ho expressa amb un to més contingut però amb el mateix fons de lament. Reconeix que no hi van sovint, però sí que hi troben una programació que costa de veure en altres espais. “És un cine al qual estàvem molt acostumats. No venim molt, però per les pel·lícules segurament es trobarà a faltar, hem de veure què fa la nova empresa”, explica. I resumeix la sensació de molts espectadors amb una frase senzilla: “Ja que el Col·lectiu era qui ho portava, no calia canviar-ho. És una llàstima”.

Entre el públic habitual, la idea que més es repeteix és que el problema no és tant qui arriba, sinó com s’ha arribat fins aquí. Jordi Rufí, que va al Truffaut cada setmana, considera “horrorós” que “els que han aixecat això ho acabin perdent”. Admet que el procediment pot ser formalment correcte, que era “un procés obert” i que en un concurs hi ha unes regles, però creu que la ciutat hauria d’haver-se anticipat. “S’hauria d’haver previst abans fer unes bases que no permetessin aquesta possibilitat”, defensa.

Cinema de qualitat

Rufí reivindica el paper del Truffaut com a espai de confiança per als cinèfils gironins. “El projecte d’aquí és molt bo. És cinema de qualitat. Quasi és un encert segur si vens aquí al cine”, assegura. Aquest vincle amb la programació explica per què el canvi de gestió no es viu com una simple substitució administrativa, sinó com la pèrdua d’una manera d’entendre l’equipament.

Cap dels espectadors consultats dona per fet que la nova empresa ho hagi de fer malament. Al contrari, alguns remarquen que potser treballarà bé i mantindrà una línia semblant. Però el sentiment dominant és que el Truffaut no és un cinema qualsevol i que el seu valor no es pot separar de la trajectòria del Col·lectiu que el va impulsar. La tarda, dins les sales, va continuar amb normalitat. Les pel·lícules van començar a l’hora prevista i el públic va entrar en silenci. A fora, però, quedava la sensació d’un final d’etapa que molts espectadors accepten amb resignació, però no acaben d’entendre.

Subscriu-te per seguir llegint