El Primavera Sound reflota en la seva segona jornada i abraça generacions: d’Addison Rae a The Cure

El temporal ja havia quedat enrere, igual que les suspensions, la desinformació i la sensació de caos que es va apoderar del Fòrum dijous a la nit. Aquest divendres, el Primavera Sound va tornar a ser el de sempre davant d’un públic amb moltes ganes de passar pàgina. Per fer-ho, va comptar amb dos grans reclams que van servir en safata el relat del xoc (o l’abraçada) entre generacions: l’efervescent estrella pop sorgida de TikTok Addison Rae i un grup, The Cure, arribat de les altes boires del segle XX.

El festival va recuperar el pols amb plena normalitat, intentant guarir les ferides (va anunciar que retornarà els diners als compradors de l’entrada de dijous) i reobrint la plataforma marina, on s’aixequen els dos grans escenaris, amb l’extensió de gespa artificial encara humida. Allà hi va regnar The Cure, en l’inici de la seva primera gira des del 2023. Era el seu primer concert des del novembre del 2024 i també el primer sense el teclista Perry Bamonte, mort el desembre passat.

Cavil·lacions severes

Com en aquella darrera gira, el rumb inicial va apuntar cap al celebrat àlbum de retorn, Songs of a Lost World, molt marcat per les reflexions de Robert Smith sobre el pas del temps i la mort. Va sonar Alone, amb tota l’arquitectura sonora de The Cure al seu lloc i unes capes de so severes i envoltants. Hi va destacar la guitarra de Reeves Gabrels (antic col·laborador estret de David Bowie entre 1988 i 1999), incisiva i de vegades dissonant, generadora des de fa anys de debat entre els seguidors més clàssics del grup.

L’àlbum Disintegration (1989), obra mestra de la banda, va aportar una de les columnes vertebrals del repertori amb primerenques interpretacions de Pictures of You, Lovesong i Fascination Street, i també hi va haver espai per a peces menys canòniques, com la raresa 2 Late i aquell Burn de la banda sonora de The Crow. Majestuositat, dansa postpunk (amb efectives versions de The Walk i In Between Days) i tensos diàlegs instrumentals van configurar un concert generós que, sobretot en el llarg tram final, va mirar cap a les cançons més accessibles i populars del seu repertori, que no són poques.

Després d’endinsar-se en els paisatges ombrívols d’A Forest, fetitxe dels primers temps, i de perdre’ns en la insondable Disintegration, The Cure va rematar la sessió amb una allau de grans èxits culminada amb Friday I’m in Love, Close to Me i Why Can’t I Be You?, ressaltant la vessant més pop del grup per a alegria del públic.

En contrast, i a uns quants quilòmetres mentals de distància, Addison Rae va desplegar el seu espectacle superpop, que va començar amb el seu gran èxit, Diet Pepsi. Com va fer Sabrina Carpenter l’any passat, va injectar una mena de xou que no fa tants anys hauria estat impensable al Primavera. Però la seva encara breu obra amaga llaminadures atractives, i així ho van demostrar Money Is Everything (amb aquells diamants, “els millors amics d’una noia”, en referència a Marilyn Monroe) i I Got It Bad, amb una picada d’ullet a ...Baby One More Time de Britney Spears. A In the Rain hi va haver una coreografia amb paraigües potser no gaire oportuna.

Addison Rae va entretenir i la seva concepció del pop va esquivar els camins més convencionals per jugar amb solucions electròniques enginyoses, incloent-hi una incursió amb deriva rave a Von Dutch, de Charli XCX. Amb poc més de vint anys i jugant a ser diva, va cantar majoritàriament en roba interior blanca i talons, i a hores d’ara ja és difícil saber si hi havia ironia o no. Més enllà de l’aspecte visual, en una de les seves millors cançons, Headphones On, va reivindicar la música com a bombolla i refugi individual. Va ser una hora de pop que il·lustra fins a quin punt una criatura nascuda a TikTok pot aspirar a allò que vulgui.

Culte forestal

Abans, dos altres noms havien alimentat la gran esplanada coneguda afectuosament com a “Mordor”. Una figura que ha generat un cert culte, Ethel Cain, es va endinsar pels passadissos del seu àlbum Willoughby Tucker, I’ll Always Love You en un escenari adornat amb vegetació. La cançó d’obertura, American Teenager, va oferir una crítica àcida al somni adolescent, a les expectatives associades a aquella etapa i a la dura realitat posterior, a través d’un rock de guitarres que ràpidament va derivar cap a la seva especialitat: una foscor gòtica existencial arrelada al sud dels Estats Units.

Cançons sobre experiències traumàtiques, d’essència senzilla, de vegades construïdes amb només dos acords (Dust Bowl), que creixen, es ramifiquen i recorren a la distorsió per impactar l’oient. Cain va demostrar carisma, unes aptituds escèniques tortuoses i un cançoner ric en espectres (Ptolemaea) i en escenes de verb catàrtic (Crush), situant-se als antípodes del pop desplegat per Addison Rae.

Capes de guitarres

I una banda britànica amb galons, Slowdive, va connectar amb la narrativa indie en la seva versió més exploradora. Com passa amb My Bloody Valentine, aquest quintet de Reading es troba ara actuant davant d’audiències d’una magnitud que als anys noranta difícilment hauria pogut imaginar. Però les seves credencials com a pioners del shoegaze, de les cançons denses construïdes amb capes de guitarres processades i veus etèries, continuen ben vives, actualitzades amb discos com Everything Is Alive (2023).

Les veus de Neil Halstead i Rachel Goswell van ressonar amb tota la seva profunditat i subtilesa, entre ganxos hipnòtics en bucle (Crazy for You) i incursions en el rock còsmic (Souvlaki Space Station). Aparatosos i delicats alhora, van deixar que la melodia s’imposés al seu pols amb els greus i subgreus, i van tancar amb el seu clàssic When the Sun Hits (1993), vestigi d’un temps llunyà que no deixa de tornar.