Urban Cabezas: «Era a Amèrica de gira i pensava que el meu fill diria ‘papa’ sense que jo hi fos»

Javier Cabezas es va convertir en Urban abans de saber que aquell nom l’acompanyaria tota la vida. Era finals dels vuitanta, temps de grafitis, de descobrir el hip-hop i de buscar una identitat pròpia. Un dia va veure un partit de futbol i li va cridar l’atenció el cognom d’un jugador de l’Osasuna, el davanter polonès Jan Urban. «M’ho vaig quedar», recorda. Després va venir Urban Boy, pintat en alguna paret, i finalment Urban, simplement Urban. «Era un nom molt poc original, però quan tothom et coneix així, ja està», admet.

Avui té 53 anys, és de Pont Major, viu a Fontajau i es defineix com «un apassionat de la vida». Però si cal concretar una mica més, les seves dues grans passions tenen ritme i bot. «Sempre hi ha hagut el bàsquet i la música, el hip-hop. Des del 88 o el 89 que m’hi vaig ficar a fons i no he parat de construir. És el que m’agrada: construir». I aquesta paraula explica força bé una trajectòria que no s’ha fet mai del tot des d’un sol lloc. Urban ha estat raper, botiguer, productor, mànager, activista cultural, organitzador d’esdeveniments i home de bàsquet. Potser no ha viscut professionalment de la música, però no n’ha sortit mai. Potser no ha jugat a l’elit, però ha viscut el bàsquet de Girona des de totes les cantonades de la pista.

El hip-hop li arriba de jove, quan al barri i a la ciutat encara tot estava per fer. Primer passen diferents formacions fins que arriba Discípulos del Micro, amb Ari, Nomah, Slash i Dejota Soyez. «Començàvem a fer les primeres maquetes, les primeres gravacions i a anar a alguns concerts a Barcelona». Aquell grup dura poc perquè Ari Puello fitxa per Zona Bruta i ell queda «una mica en terra de ningú». Però generacionalment encaixa amb Geronación, el grup de Salt que ja era una referència. «Ens van acollir per fer alguna col·laboració i ja m’hi vaig quedar fins al 2006 o el 2007, quan es va dissoldre el grup».

L'etapa a Geronación

Geronación (format amb Apre, Metro, Eddy, Dejota Soyez i Arse) va ser una de les aventures més importants del rap gironí i català. Urban en parla amb orgull, però també amb la sensació que potser no van saber vendre prou bé el que feien. «No vam tenir mai cap videoclip. No vam considerar mai vendre el que ens estava passant per intentar créixer com a grup». Tot i això, van actuar arreu de l’Estat, van anar a França i Alemanya i també van fer el salt a Llatinoamèrica. «Molta gent no sap que Geronación va ser dels primers grups que va anar a Llatinoamèrica. Vam fer gira pel Perú, vam anar a Xile... Molt abans que grups més potents, com Violadores del Verso», apunta. Però també admet que, amb la paternitat, les prioritats van canviar. «Estava de gira a Amèrica i no tenia el cap allà, pensava que el meu fill diria ‘papa’ i jo no hi seria», recorda.

La possibilitat de professionalitzar-se hi va ser. «Hi va haver intents i plantejaments», admet. Però no tots els membres del grup ho veien igual. Alguns ja tenien hipoteques, responsabilitats familiars o una vida que no encaixava amb el salt al buit. «O tots anem a una o no té gaire sentit professionalitzar-se», diu. Urban ja havia obert camí per una altra banda. El 1999 va muntar la seva primera botiga, Flashback, dedicada al hip-hop però també amb calçat de bàsquet. I aquella decisió va acabar sent determinant.

Quan Geronación es va acabar, Urban encara va voler treure’s una espina. Va fer un disc com a solista, 33, tot i que ell mateix matisa que no va ser ben bé en solitari. «És un disc d’Urban, però a dins hi són tots els col·legues». Hi van col·laborar amics com Gaspar, Apre, Sarmiento, Jota o Rafo. Va girar amb banda, va passar pel Black Music Festival i pel Viña Rock, i va viure una cloenda intensa de la seva etapa més artística. «Va ser molt més del que em pensava». Des del 2009 o el 2010 ja no puja a l’escenari per cantar, tot i que encara ha gravat alguna cosa puntual. L’última, un tema inèdit amb Metro i Apre inclòs en la reedició en vinil de la primera maqueta de Geronación, acabada de sortir del forn.

Però deixar l’escenari no va voler dir deixar el hip-hop. Urban ha continuat treballant des de darrere. És el mànager de Doble, a qui considera «un dels artistes gironins més internacionals i amb més projecció», i sis artistes més, i durant la pandèmia va impulsar Radio Rahim Records!, un petit segell enfocat sobretot al rap en català. D’aquí n’ha sortit també Sacseig, una plataforma per visibilitzar una escena que, segons ell, no sempre rep l’atenció que mereix. «Els mitjans fan cas a propostes més pop, comercials o de música urbana, però no a una escena de rap en català que existeix i que està ben constituïda», detalla. Ha organitzat trobades, ha editat vinils recopilatoris i ha aconseguit que artistes de diferents punts dels Països Catalans es posin cara.

L’altra meitat d’Urban és el bàsquet. Va jugar de petit i sobretot al carrer, a Pont Major, amb el seu germà i els amics. Assegura que «no se’m donava malament. Potser era mediocre, però se’m donava millor que altres esports». Quan va obrir la botiga va veure clar que el calçat de bàsquet hi havia de tenir lloc. Amb el temps, aquella aposta es va convertir en 24 Segons, primer al Barri Vell, després al carrer de la Rutlla i ara a la rambla Xavier Cugat. «Vaig ser força visionari apostant per un sol esport, quan totes les botigues tenien una mica de tot. En aquell moment, a Girona, el bàsquet era molt important i el futbol no existia com ara». Era la Girona del Casademont i l’Akasvayu a l’ACB.

Per la botiga hi han passat jugadors de totes les èpoques: del vell CB Girona, del Sant Josep i del Bàsquet Girona actual. Recorda Roman Montañez, Darryl Middleton, Terrell Myers, Germán Gabriel, Marko Marinovic, Sydney Johnson i molts altres. Amb alguns hi va fer amistat. Amb altres hi va compartir anècdotes. Explica, per exemple, que Germán Gabriel li va arribar a comprar una dotzena llarga de parells del mateix model de sabatilles perquè li funcionaven bé. També recorda l’etapa del Sant Josep a LEB Bronze i LEB Or, quan ajudava en tot el que podia i fins i tot viatjava amb l’equip. «Per a mi era com si em portessin a Disneyland», diu, tot i que els desplaçaments no sempre fossin precisament glamurosos.

Passió pel bàsquet

La seva relació amb el bàsquet gironí ha anat molt més enllà de vendre sabatilles. Ha muntat tornejos de tres contra tres, alguns nocturns i multitudinaris a Sant Fèlix i a Platja d’Aro, ha fet d’speaker del Sant Josep i fins i tot, de manera puntual, es va posar dins la mascota Gavi en accions de l’antic CB Girona. «Sempre m’ha agradat ser una mica activista de les coses que m’agraden. No només consumir-les com a seguidor o practicant, sinó fer-hi coses».

També coneix bé Marc Gasol. L’havia vist entrar a la botiga quan encara jugava a l’antic club i després ha mantingut relació amb el Bàsquet Girona actual, del qual ven equipacions i amb el qual diu que el tracte és excel·lent. Una de les experiències que més el va marcar va ser viatjar a Memphis amb l’equip del pòdcast Soterrani 35 per assistir a la retirada de la samarreta de Marc Gasol. «Va ser màgic. Pell de gallina».

Enmig de tot això, Urban també ha fet família. Té quatre fills, ja grans, i diu que sense el suport de casa no hauria pogut fer res del que ha fet. Alguns l’ajuden en els festivals i projectes, els nois també produeixen i fan rap, i les noies hi col·laboren quan poden. «Al final som cinc Cabezas ajudant l’Urban», diu rient. I s’emociona quan mira enrere i veu que els fills han crescut veient el seu pare muntar coses, carregar material, obrir portes i no parar mai. «Sempre han vist que el seu pare és feliç així. Quan estimes una persona, el que no pots fer és treure-li allò que la fa feliç», subratlla.

Potser aquesta és la clau del personatge. Urban Cabezas no va convertir el rap en una professió convencional, però tampoc no l’ha abandonat mai. Va trobar en la botiga una manera de viure, i en el bàsquet i el hip-hop, una manera d’explicar-se. Des de Pont Major fins a Fontajau, dels grafitis a Geronación, de les sabatilles als vinils, Urban ha anat construint una vida al voltant de tot allò que estima. I encara hi és. Amb menys escenari, potser, però amb la mateixa necessitat de fer que passin coses. I, sobretot, no parar mai de construir.

Subscriu-te per seguir llegint