Adrià Pujol: "El meu Empordà, el que jo veig, encara hi és, però està soterrat"

Més de deu anys separen la publicació original d’Escafarlata d’Empordà i Picadura de Barcelona de l’escriptor i antropòleg begurenc Adrià Pujol amb la reedició que l’Editorial Empúries n’ha fet ara amb les dues obres juntes, tal com l’autor les havia concebut originalment. El títol resultant ha estat Escafarlata/Picadura. Un díptic, que l’autor presentarà dilluns a la Biblioteca Carles Rahola de Girona juntament amb Carles Xuriguera.

Escafarlata retrata les memòries, vivències, experiències vitals i anècdotes de l’autor a Begur durant la seva infantesa i joventut, amb un to punyent i un exercici estilístic molt ric d’expressions i trets de parla empordanesos. Hi surten els personatges pintorescos del poble, la reflexió sobre els límits paisatgístics mentals d’un Begurenc, la manera tan pròpia de comunicar-se entre "aborígens" o les desfilades de pintorescos estiuejants amb cotxes de gamma alta. Picadura comença allà on Escafarlata acaba, amb l’Eixample de Barcelona com a nou escenari i un estil molt diferenciat i que l’autor titlla de "desaforat". Amb tot, el llibre passa d’un record a un altre, tot parlant de la seva etapa universitària i per què va deixar de ser professor, les peripècies durant una feineta d’estiu com a marineret a l’Estartit, el seu interès creixent pels llibres gràcies a les tries literàries del seu pare, o fins i tot la seva curta experiència com a guardià de l’Ermita de Santa Coloma de Fitor, al cor de les Gavarres.

Pujol explica que va ser l’editor Josep Lluch qui li va proposar una reedició d’Escafarlata, i que va ser l’oportunitat perfecta per unir-la amb la seva continuació.

Records i memòria

Tot i que en un primer moment el sentiment imperant va ser l’alegria de ser reeditat, de seguida va pensar-se com s’ho faria per acostar-se a una escriptura que apel·lava a tantes experiències del passat: "m’hi vaig acostar de puntetes, amb el neguit que no m’agradés el que hi havia escrit i que ho volgués esborrar tot. Però tot i la por, vaig fer les paus amb l’escriptor de fa 15 anys", subratlla Pujol. D’aquesta manera, va revisar el material "amb guants, com si fos un arxiu", amb prevenció i només deixant entreobrir la "capsa dels trons". Gràcies a aquesta feina preventiva, el que hi va trobar, diu, "no em va sotraguejar gaire". A més, té clar que totes aquelles memòries són cosa del passat, i que "no vull tornar-hi".

Durant aquest procés d’edició, ha fet canvis sobretot a Escafarlata, ja que, diu, és "fruit de l’arravatament, d’un "mireu com escric"". Hi ha certes reflexions que ha tret, per ser matèria sensible i feridores, i que amb l’òptica actual s’explicarien d’una altra manera. "La memòria íntima és la que es, però el tractament que en pots fer és el que canvia", sosté.

Escafarlata va ser un "abans i un després" en l’ofici d’escriptor, en què hi deixa reflexions embrionàries que posteriorment acabaria desenvolupant en altres llibres, com el collonar propi de l’Empordà, que es transformaria en La Carpeta és Blava (LaBreu Edicions).

"Les persones som capses de memòria, i a casa meva en tenim molta", subratlla Pujol. El Begur d’abans té moltes particularitats que ja no es veuen, i l’autor ha anat seguint aquests canvis en les anades i vingudes constants que fa des de Barcelona. Amb tot, assegura que "jo veig el meu Empordà i encara hi és, tot i que està soterrat", manté. I pel que fa al seu jo passat, que a Escafarlata titlla de "mofeta", Pujol el continua recordant "amb els ulls molls i la bufeta constreta".

Pujol ha fet recentment el guió del pòdcast Aquella Nit al Tiffany’s de Ràdio Capital, La Xarxa i Ràdio 4, i actualment està treballant en una novel·la que li ha rondat sempre pel cap. "Fins i tot abans d’Escafarlata", assegura. Abans, però, clourà la ronda de presentació de la reedició del díptic en un diàleg amb l’escriptora Mar Camps a la llibreria Nollegiu de Palafrugell el 3 de juliol.

Subscriu-te per seguir llegint