«Al cine i als mitjans, per a la dona l’edatisme sí que existeix»

Antonia San Juan és plena de projectes després d’aconseguir superar el càncer de coll que li va ser diagnosticat el setembre de l’any passat. Té clar que tot i acabar de fer 65 anys, no es jubila.

Té algun projecte de curtmetratge entre mans.

Fa un any i mig vaig presentar dos curts, un que es diu No tiene nombre i l’altre, La paciente desconocida de Freud, que serien el novè i el desè curtmetratge que dirigeixo. I ara en tinc dos que vull rodar abans que acabi l’any: La señora i Sin duelo.

Què l’atrau del curtmetratge?

Jo vaig començar en el curtmetratge de manera accidental perquè després de Todo sobre mi madre no tenia ofertes de feina. Vaig fer un curtmetratge (Mela y sus hermanas) ignorant el recorregut que podia tenir. La meva idea era enviar-ho als productors i als directors perquè veiessin que podia fer altres personatges, perquè em vaig quedar molt marcada per Todo sobre mi madre i pel meu paper d’Agrado. Quan una amiga meva el va veure em va explicar que hi ha tot un circuit de curtmetratgistes i festivals i em va proposar portar-lo a certàmens. Li vaig dir que sí i al final el curt va ser nominat als premis Goya, va guanyar el Zinebi, el van projectar en la KODA a Nova York i van treure un quart de pàgina parlant del curt i de Godard. Aquest treball va rebre prop de 30 premis nacionals i internacionals. Això em va animar a fer el següent, que també va tenir molt bon recorregut, i tots els altres han seleccionat en 17 festivals.

Ha esmentat Todo sobre mi madre. Ha pensat alguna vegada com hauria sigut la seva carrera si no s’hagués creuat al seu camí Pedro Almodóvar?

Això seria elucubrar. És com quan la teva mare et diu: «Hauria d’haver-me casat amb el nòvio aquell que vaig tenir i no amb el teu pare». I tu dius: «Bé, segurament estaries cansada d’ell i trobaries a faltar el meu pare». Com hauria sigut? Doncs mai ho sabrem.

Ha comentat que va quedar marcada pel paper d’Agrado, però també va dir que en la seva trajectòria no ha tingut la sort d’estar encasellada. Què vol dir?

Aquest paper no em va encasellar, encasellar-me hauria sigut que m’haguessin ofert aquest personatge en diferents versions, però això no va ser el que va passar. El que va passar senzillament és que no em van oferir feina. I jo quan dic que no vaig patir l’encasellament és perquè coneixem un munt d’actors i d’actrius que sí, que fan el mateix i ho fan molt bé.

Encasellar-me hauria sigut que m’haguessin ofert aquest personatge en diferents versions, però això no va ser el que va passar. El que va passar senzillament és que no em van oferir feina

Han canviat les seves prioritats després d’enfrontar-se a un càncer?

Jo crec que l’única prioritat és viure l’aquí i l’ara, no hi ha més remei.

Ho tenia tan clar abans?

Sí, sempre he tingut clar allò de viure l’aquí i l’ara, però quan passes una malaltia ja no saps el que passarà demà. Pot caure aquest sostre o pots estar bé ara i de cop i volta et mors.

Què va aprendre d’aquells primers anys en què intentava obrir-se pas en la interpretació fent monòlegs en bars?

Jo crec que en aquell moment no estàs amb la idea d’aprendre res. Estàs centrada a treballar, fer i nedar.

Què li ha reportat més alegries, el cine, la televisió o el teatre?

Alegries, el teatre. És el que estimo per damunt de tot. Sé que la televisió és necessària perquè ajuda a omplir els teatres. A mi no m’agrada restar, m’agrada sumar, però, veritablement, si hagués de decidir una cosa sola, em quedaria amb el teatre.

Amb la pandèmia, el teatre va viure moments molt crus, però ara sembla que està en un moment d’esplendor. Vostè què n’opina?

Dic el mateix que quan parlo del cine. No podem parlar tots igual d’aquest tema, depèn de com li vagi a cadascú. Els actors que van de pel·lícula en pel·lícula diran que el cine va bé. Altres que no treballen gens en aquesta indústria no pensaran el mateix. Amb el teatre passa igual. Jo no puc parlar que vagi bé. Si fos espectador et diria que sí, que hi ha moltes obres o molt cine. Jo et parlo del meu teatre i, en el meu cas, el que jo em vaig inventar em va molt bé. Visc amb ell molt bé i tinc un públic que és una meravella.

Jo no crec que ningú vagi a una sala a veure un holograma d’Antonia San Juan. I si passa, doncs què hi farem, algun benefici econòmic hauràs de tenir per posar la teva imatge, tret que et prenguin també els drets d’imatge i acabem a la ruïna

Considera la intel·ligència artificial una amenaça per a la indústria cinematogràfica i per als actors en particular?

Jo, tot el que sigui progrés, no ho considero cap amenaça. En el meu cas no, i menys per al teatre. Jo no crec que ningú vagi a una sala a veure un holograma d’Antonia San Juan. I si passa, doncs què hi farem, algun benefici econòmic hauràs de tenir per posar la teva imatge, tret que et prenguin també els drets d’imatge i acabem a la ruïna. Jo no tinc por de la IA, a mi em fan por altres coses.

De què té por?

D’un munt de coses. Si tens un fill, que emmalalteixi i es mori; de perdre la feina; que no et truquin; d’emmalaltir; d’envellir; que t’abandonin o abandonar... Qui digui que no té por, menteix. Com no n’hauria de tenir? És una cosa inherent a l’ésser humà, igual que la gelosia o l’enveja.

El 2006, va comentar que més que parlar d’igualtat cal parlar de diferència i que la dona guanyaria si acceptés que és diferent de l’home. Continua opinant el mateix?

Això era el 2006, diguem que el moment social, econòmic i polític actual és molt diferent. Tots hem dit coses amb què ara estem més o menys d’acord. Quant a les diferències, jo com a actriu hauria de cobrar el mateix que un company, però no és així. Els homes cobren més i, a més, no tenen data de caducitat. La dona sí. En el cine i en els mitjans de comunicació, per a la dona l’edatisme sí que existeix. Però, sap què passa? Que ja no em ve de gust entrar en aquest tipus de disquisicions. Estic en un moment en què gairebé tot em va bé, llavors aquestes lluites ja no les tinc. Jo si li paguen més a un company o a una actriu més jove o el que la gent anomena intrusisme m’és exactament igual. Accepto que una influencer sigui actriu i que comptin amb ella em sembla genial.

Amb què somia ara?

Jo no visc de somnis, visc de realitats.

En els seus plans crec que no entra la jubilació.

No. Aquest any n’he fet 65 i ho celebro no jubilant-me.

Subscriu-te per seguir llegint