«Mentalment havia matat el meu pare moltes vegades»

Matthew Tree, nascut a Londres en 1958 i establert a Catalunya des de fa dècades, és escriptor, assagista i articulista, i va aprendre català de manera autodidàctica. Ara publica Gairebé tot, on reconstrueix la figura del seu pare a partir dels diaris que aquest va escriure durant la joventut i que l’autor va descobrir anys després de la seva mort.

Tree significa arbre. És vostè el de la vida o el de la ciència?

De la ciència segur que no. Saps? I no voldria dir res més, però... tot i que m’agrada llegir sobre temes científics, no en tinc ni idea. Em supera.

És conscient que amb aquest cognom, si mai cau, voldran fer llenya de vostè?

Espero que no. De tota manera, si caic molt, em serà igual.

Anant al llibre: podríem dir que l’arbre del seu pare no li deixava veure el bosc que hi havia al darrere?

Diguem que era un arbre únic. Era un arbre d’aquells que es destaquen de tota la resta per l’efecte que tenen en tu. De manera que per mi era una figura molt especial, tant en el sentit positiu com en el sentit negatiu, totes dues coses.

Si el meu pare hagués estat un cabró, l’hauria entès. Si hagués estat el bon pare típic i tòpic, l’hauria entès. Però tal com era, jo no entenia absolutament res

És molt anglès, això de reverenciar d’aquesta manera gairebé temorosa el pare.

No, no era ni reverència ni temor. Senzillament era un home del qual jo no entenia d’absolutament res. Més ben dit, no entenia el seu comportament envers les persones que més estimava, incloent-m’hi a mi mateix i la meva mare, en una ocasió fins i tot la meva àvia materna. Era capaç de dir coses molt maques, molt afectuoses, i de vegades, força sovint durant la meva adolescència, era capaç de fer el que avui en dia es diu abús verbal, cosa que en aquella època no era un concepte. I, per tant, no l’entenia.

No sol ser fàcil, entendre el pare.

Si hagués estat un cabró, l’hauria entès. Si hagués estat el bon pare típic i tòpic, l’hauria entès. Però tal com era, jo no entenia absolutament res, em confonia molt. I com que dins d’aquesta confusió hi havia força insults i força humiliacions -sempre verbals, mai no em va castigar físicament- vaig acabar absolutament confós, perquè, a més a més, soc fill únic. Per això, a principis dels meus vint anys, vaig començar a distanciar-me’n. Primer al sud de Londres, però no era prou lluny i vaig venir a Catalunya.

Com deia Freud, sempre hem de matar el pare... encara que sigui amb un llibre?

El que he fet és reviscolar-lo, l’he revifat, de fet, perquè matar el meu pare, mentalment, ho havia fet unes quantes vegades. El 2011, buidant el pis dels meus pares, molts anys després de la seva mort, vaig descobrir aquests diaris escrits des dels 17 anys fins als 20 anys, cada dia una entrada, i sabia que tard o d’hora havia de llegir-los.

Mai no havia tingut la temptació de fer-ho?

No sabia ni que existien. En descobrir-los vaig entendre que els havia de llegir. No pensava encara fer-ne un llibre, però els vaig llegir, vaig llegir després les tres novel·les que havia publicat en vida, després vaig llegir un munt sobre l’Anglaterra de l’època en què ell era jove, vaig començar a pensar en molts episodis de la meva adolescència i primera joventut relacionats amb ell, i tot començava a encaixar-se. A partir d’aquest encaix, el llibre es va tornar necessari, obligatori.

Cal barallar-se de tant en tant, però ha d’haver-hi un moment en què tots dos contrincants pleguen, sempre

Els pares són sempre uns desconeguts?

Sí, perquè mai no sabem ni la meitat de la pel·lícula. És així de senzill, perquè vam néixer després. Jo he tingut una mena de privilegi amb l’accés a la meitat que la major part de la gent no coneix del seu pare. De manera que els lectors del llibre m’han dit, per molt que parli d’un home que no coneixen i d’una Anglaterra que no coneixen, els ha fet pensar també en coses seves molt personals.

Què descobriran de vostè els seus fills?

Ja ho han descobert, perquè tots dos, separat, sense saber que l’altre ho estava fent, van llegir fa poc les meves memòries.

Segur que hi ha amagat coses, així que no ho saben tot.

Hi he relatat força episodis que no coneixien. Era molt maco perquè la meva filla va dir, «hòstia, està molt bé coneixe’t millor», mentre que el meu fill deia «qui era tal persona exactament?» Eren dos punts de vista.

Ha perdut més batalles vostè o el seu pare?

Jo no he guanyat mai cap batalla.

Tothom és interessant, absolutament tothom, sense excepció, si saps explicar el costat interessant d’aquella persona

N’ha lliurat alguna?

Quan el meu pare i jo teníem discussions que sovint pujaven de to d’una manera brutal, ell sempre guanyava, perquè tenia una mena de síndrome de pensar sempre tenia raó, em sembla que hi ha un nom per això, en psicologia. Amb una persona que sempre creu tenir raó, no pots guanyar. Pots marxar, però no pots guanyar.

Al llibre hi ha una mena d’epitafi: no barallar-nos més, ni lluitar ni plorar. És un bon consell de vida?

Arribat a un cert punt, sí. Cal barallar-se de tant en tant, però ha d’haver-hi un moment en què tots dos contrincants pleguen, sempre.

A qui pot interessar el que vostè escrigui sobre el seu pare? No és una cosa molt privada?

Tots tenim pares o n’hem tingut, per tant, potser per aquesta banda, interessa. Diria més, tothom és interessant, absolutament tothom, sense excepció, si saps explicar el costat interessant d’aquella persona. Fins i tot existeixen biografies de persones fascinants que són increïblement avorrides.

I a l’inrevés també.

Després hi ha la qüestió de la relació conflictiva, ambigua, difícil. A vegades és molt difícil la vida amb un pare o una mare. Tinc la sensació que molts lectors hi troben una part de la seva pròpia història. I encara hi ha l’element del descobriment. Els descobriments sempre són interessants encara que sigui el descobriment d’una persona que no coneixen de res, ni mai la coneixeran.

Quin ensenyament en pot treure un fill qualsevol, d’aquest llibre?

Potser aprenen a com no tractar els seus propis fills (riu). Com a mínim en certs moments.

Potser els meus lectors aprenen a com no tractar els seus propis fills

Encara no s’ha afartat de Catalunya i els catalans, sempre plorant i sempre queixant-nos de tot?

(Riallada) No, no, de fet, des de fa molts anys, em sento més a casa aquí que no pas al meu país d’origen. Així i tot, a vegades encara puc mirar Catalunya amb ulls una mica objectius.

I què veu?

Em sembla un lloc absolutament fascinant, pel sol fet d’existir. No crec que hi hagi una cosa equivalent a tot Europa.

Vol dir que no es passa?

Catalunya és un país que molta gent no sap que existeix, i que ha mantingut una llengua, cosa que països semblants, com Escòcia, no han pogut aconseguir. A més a més, és extraordinàriament activa en gairebé tots els camps, a Anglaterra existeix l’expressió to punch well above your weight, es diu del boxejador que sap boxejar amb més força que el que s’espera pel seu pes oficial. Jo diria que Catalunya fa això en tots els camps, en literatura, en les arts, fins i tot en les ciències, vull dir que déu-n’hi-do el que hi ha aquí. n

Subscriu-te per seguir llegint