«No crec que el món ens miri gaire, ara mateix»

El periodista Carles Ribera acaba de publicar L’home de la trompeta, una novel·la de misteri que és alhora una crònica periodística i una sàtira política, ambientada en una illa mediterrània imaginària anomenada Exília. El protagonista, que es diu Louis Armstrong però no li agrada el jazz, torna a casa després de viure uns anys a Nova York. Ribera presenta la seva novel·la aquest dijous (20h) al Sunset Jazz Club de Girona, acompanyat del periodista Jordi Grau.

Vostè és més d’agafar trompetes o trompes?

Jo soc més de saxo, que és un instrument que vaig intentar tocar alguna vegada. De fet, vaig aprendre a tocar-lo i no me’n vaig sortir gaire.

Exília, nom curiós. No estarà a prop de Waterloo?

He, he, no, no hi té res a veure. Exília és una illa imaginària a la Mediterrània, que cau més o menys entre la desembocadura de la Roina, Còrsega i Sardenya i Menorca. Diguéssim que està per allà al mig.

Si el rei es triés per sorteig, potser no seria antimonàrquic

Seria monàrquic si el rei es triés per sorteig, com en la seva novel·la?

Encara que es triés per sorteig, no necessàriament seria monàrquic. És un recurs literari, aquest de la monarquia per sorteig, que em feia gràcia utilitzar. Ara bé, si en realitat fos així... Home, tindria gràcia, eh? No em faria monàrquic, però potser així no seria antimonàrquic. Depèn a qui toqués, ens ho podríem passar encara més bé del que ens ho passem ara.

Li agradaria ser rei?

Hòstia, no, és una feinada.

Feinada? Jo em pensava que era la feina més descansada del món.

No pots fer el que t’agrada. Si ets rei, estàs tot el dia allà exposat i... no ho sé, no m’agradaria.

És complicat escriure avui ficció, per culpa de la correcció política?

Precisament la correcció política no hi entra, en la ficció. Almenys no hauria de ser-hi. Per això m’he inventat una illa i m’ho he inventat tot, perquè si situes l’acció a Catalunya, encara que te l’inventis, la gent trobaria similituds amb personatges reals, amb situacions, etc. Però és que encara que fos així, la ficció és ficció. Per tant, jo trobo que la ficció no ha de ser políticament correcta.

Doncs estem arribant a un punt que es qüestiona la moralitat de la ficció.

Les novel·les no tenen moral. Si més no, per mi no tenen moral. Diré més: m’agraden especialment les que no tenen moral. No perquè hi estigui d’acord, ja que em pot semblar desagradable el que passa en una novel·la... però és ficció. No tinc per què empatitzar-hi, és una ficció i és independent de la realitat.

Anar a una escola religiosa hauria de ser obligatori, perquè és com les vacunes: si tens una mica de contacte amb el virus, quedes immunitzat

Enyora el periodisme dels anys 90?

A banda que tenia més cabells i era més jove, de tota la resta no enyoro res. M’ho vaig passar bé, però sense nostàlgia, soc antinostàlgic. És la droga del fracàs, la nostàlgia.

Va actualitzar el llibre Cata...Què?, de Puigdemont, sobre com ens veuen al món. El món ens mira?

No crec que ens miri gaire, ara mateix.

Ens va mirar en algun moment?

Després de tot el que va passar, no és tan difícil que situïn el nom Catalunya, suposo que va servir per fixar el país al mapa. Però no ens mira. Potser de tant en tant diu «mira, aquells».

La visita papal el va enxampar a Barcelona, tenint en compte la seva educació Marista, va notar una cosa a dins, una mena d’èxtasi?

No, no, soc profundament antireligiós, suposo que per haver anat als Maristes. Anar a una escola religiosa hauria de ser obligatori, perquè és com les vacunes: si tens una mica de contacte amb el virus, quedes immunitzat.

Soc antinostàlgic. És la droga del fracàs, la nostàlgia

Sé que li agrada el futbol. Al Mundial va amb Espanya?

Vaig amb Curaçao, per ser exacte. Va començar malament, però em fa molta gràcia que hi hagi seleccions d’aquesta mena. És nom de licor i, a més, tenen un equip B, que és la selecció holandesa.

Fa anys que treballa al CAC (Consell Audiovisual de Catalunya). És el lloc ideal, perquè no té feina i així pot dedicar-se a escriure?

(Riu) Quan era jove em queixava que tenia molta feina, i els meus avis em deien «on aniràs, bou, que no llauris?». Volent dir que jo soc una persona que no tinc prou talent per a escaquejar-me de la feina. I, per tant, no tinc més temps ara que abans. El que sí que em passa, a diferència de quan treballava de periodista, és que no escric. Durant 30 anys havia escrit cada dia i de cop vaig passar de 100 a 0. El primer any sense escriure no va passar res, el segon any i el tercer tampoc, però de cop i volta em va venir de gust escriure. Suposo que m’estava escrivint a sobre pel mono de no fer-ho durant uns anys. Però no és qüestió que tingui menys feina.

Escrivint amb humor es poden dir més veritats?

Suposo que sí, perquè la gent primer riu i després diu «hòstia, aquest ha dit això, que potser seriosament no hauria dit». No ho sé, no tinc cap altra manera de fer-ho, no sé dir les coses seriosament. Vull dir coses serioses, però no les sé dir seriosament. Tinc tendència a banalitzar.

A l’escriptura o a la vida?

A la vida en general.

Al Mundial vaig amb Curaçao, em fa molta gràcia que hi hagi seleccions d’aquesta mena. És nom de licor i, a més, tenen un equip B, que és la selecció holandesa

La família ho aguanta?

Sempre m’ha aguantat. De moment, no m’han causat cap problema.

Doncs moltes gràcies i...

Escolti, ja està això? Em pensava que em faria preguntes tipus Uclés.

No ha patit cap taquicàrdia?

No, de moment em noto bé.

Subscriu-te per seguir llegint