La sèrie documental ‘La más grande’ reivindica Rocío Jurado com «una dona avançada al seu temps»

Als anys 80, Rocío Jurado, ja assentada com una estrella a Espanya, va ampliar el seu radi d’acció amb llargues gires i estades a Llatinoamèrica, on van començar a referir-se a ella com «la més gran». Aquesta expressió dona ara títol a una sèrie documental sobre la seva vida a Movistar+ (quatre capítols, el primer s’estrena aquest dijous), en la qual està involucrada, com a productora executiva, la seva filla Rocío Carrasco, bolcada aquí en la missió que «la seva vida i el seu llegat quedin per al dia de demà i que les generacions que neixen ara sàpiguen qui va ser».

En la peripècia de Rocío Jurado (1943-2006) hi ha «una història que és universal», estima, en conversa a tres bandes amb aquest diari, el director de la sèrie, Alexis Morante (bregat en documentals sobre David Bisbal, Héroes del Silencio i Alejandro Sanz), ja que «estem parlant d’una persona que ve de baix, de la música folklòrica, del sud, en un temps de dictadura, de repressió i masclisme, on tot ho té difícil». Els successius obstacles, ella «se’ls salta», i la seva determinació serveix aquí per «explicar l’evolució d’un país sencer i del paper de la dona».

Narradora amb suspens

A ‘La más grande’ hi ha una narradora, l’actriu i cantant xilena Daniela Vega. Amb els seus 37 anys, no hauria pogut viure la majoria de les gestes de la Jurado. ¿Per què ella? «Això no t’ho puc revelar perquè llavors em carrego el quart capítol», respon Rocío Carrasco. «Sí que et puc dir que la Daniela és una fervent admiradora de Rocío Jurado i que té una història personal molt potent amb ella, i per això se la va triar. Aquesta història se sap al final». Morante afegeix que ella «llegeix disfrutant i patint la història com si fos una faula».

¿Però què llegeix Daniela Vega? Movistar+ parla d’una «autobiografia no publicada». ¿Va escriure Rocío Jurado un llibre de memòries que mai ha vist la llum i que ara és la base d’aquest documental? «Hi ha molta confusió», pren la paraula Rocío Carrasco. «És una biografia que ella va escriure», deixa clar. «No és un diari». Segons explica, quan aquest, el boxejador Pedro Carrasco, va morir (el 2001), la seva mare li va entregar un sobre amb fotos i «alguna cosa perquè quan et vingui de gust, la llegeixis i sàpigues qui és el teu pare i la teva mare», va afegir llavors la cantant. «En aquella època, com bé se sap, jo no estava el que es diu bé, i ho vaig guardar en un armari amb les meves coses». Quan Rocío Jurado va morir, ella va ficar el sobre en una caixa de pertinences de la seva mare i, recentment, treballant al documental i buscant fotos inèdites, el va trobar. «Em vaig adonar del que m’havia donat: una biografia escrita per ella que cobria des del seu naixement fins que es va separar del meu pare». Aquí, en aquests textos, «hi ha coses que estan en l’imaginari col·lectiu d’una forma incompleta».

Feminista el 1974

La mirada del documental cap a Rocío Jurado apunta a «una dona avançada al seu temps» i que seguia el seu instint, actuant «d’una manera natural, gens impostada», observa Alexis Morante. «M’agrada veure com s’enfrontava a presentadors poderosos que es quedaven estupefactes davant d’ella. Les cares de Jesús Hermida, José María Íñigo, Lauren Postigo, La Trinca…, quan li deien: ‘Tu no seràs feminista, ¿no?’, i ella, ‘doncs sí, és clar que soc feminista’. Encara avui, això sorprèn».

Els més provectes del lloc recordaran l’escandalera que va generar el seu vestit semitransparent en una gala de TVE el 1974, que va arribar a causar la dimissió d’un ministre, el d’Informació i Turisme, Pío Cabanillas. Era Rocío Jurado, l’artista i el personatge, la que sortia amb aquests models, i no la ciutadana María del Rocío Trinidad Mohedano Jurado (el seu nom real), fa notar la seva filla. «Quan pujava a l’escenari, era una altra. La Mohedano no es posava aquests escots de vertigen que es posava la Jurado, ni l’haguessis escoltat en la vida dir coses com ‘fa temps que no sento res al fer-ho amb tu’», explica, en al·lusió a ‘Lo siento mi amor’, una de les cançons que li va escriure Manuel Alejandro.

Els escuders

A aquest autor, que apareix al documental parlant de composicions com l’altament eròtica ‘Amores a solas’ («una masturbació a la platja», precisa), li agradava escriure-li cançons «perquè s’imaginava la Jurado cantant això sabent com era la Mohedano», indica Rocío Carrasco. Alexis Morante afegeix que Manuel Alejandro i Juan Pardo van ser els seus «dos escuders», figures importants en el relat. «Un, posant-ho tot als seus peus perquè pugi, i l’altre, quan ella està en un moment més baix, portant-la a un nou lloc amb l’àlbum ‘Punto de partida’ (1989)».

Per a Rocío Carrasco, ‘La más grande’ parla de la seva pròpia vida a través d’una figura que continuava sent la seva mare «tot i que alguna vegada es passés tres o quatre mesos fora treballant», apunta. Per a la Jurado, «el més important era la seva professió, sempre sabent que jo estava coberta en tots els sentits», afegeix. «El primer viatge que vaig fer en la meva vida va ser, amb vuit mesos, a Mèxic, perquè ella era allà. Sempre va intentar conciliar, a la seva manera, i crec que ho va aconseguir».