Manel Dueso: El somriure de la poesia i el teatre tot i un càncer terminal

Amb 72 anys i un càncer terminal detectat ara en fa quatre, Manel Dueso duu aquesta tarda a La Planeta (19.30h) l’espectacle del seu bestiari poètic, Som cavalls d’escuma en camps de menta. Acompanyat de bons amics, els actors Francesc Orella i Montse Germán, i la pianista Bàrbara Granados (besneta d'Enric), el sabadellenc vol fer un “cant a la vida” de la mà dels espectadors. “No m’agrada la paraula recital, m’agrada la poesia de tu a tu, volem compartir uns poemes que no deixen de ser emocions a flor de pell”, assegura Dueso, tant “emprenyat” com “content amb la vida”.

“Busquem fer una festa junts, amb ironia i sarcasme, a vegades, perquè podem parlar de la mort. Hi ha un poema que diu que la mort ve en taxi, doncs que s’escarxofi al darrere! I si arriba abans d’hora, que almenys truqui!”, exclama Dueso, que convida el públic a “ser tots bojos per un moment, i no pensar que és cosa de bojos, sinó de la gent de veritat”, en altres paraules, “si tu ets amable amb l’altre, l’altre probablement ho serà amb tu”. I tant ell com Orella, Germán i Granados ho seran en un espectacle que no només tracta de les seves darreres poesies: “Fem trossets d’altres poemaris i fragments de peces teatrals que hem fet junts”. La idea de l’espectacle, que no sap si farà per últim cop, és més dels seus amics que no pas seva, comenta. “Estic en una situació delicada, la cosa va anant pel final, i per això, en comptes de plorar, volíem fer un cant a la vida. Estic molt content”.

Poesia de lluita i surrealista

Els poemes de Som cavalls d’escuma en camps de menta mantenen els trets surrealistes típics de Dueso, amb una fixació especial pels animals (de petit, a casa, es divertia amb “els bitxos” de l’hort). S’ha editat com un bestiari poètic perquè "sempre hi surten bèsties: Les formigues de Papasseit, granotes que em pugen al pit a veure les llàgrimes que cauen, elefants que viuen al mateix replà que gaseles i no hi ha manera que s’enamorin…”, un imaginari fantàstic que va començar amb dotze o tretze anys. Llavors, això sí, feia una poesia diferent, de lluita. “En època de Franco, anàvem als barris a recitar, i a Ràdio Sabadell, tot i que em van vetar”, rememora.

Amb els anys, el poeta va llicenciar-se en interpretació a l’Institut del Teatre de Barcelona, dedicant-se al món teatral com a actor i director, així com al cinema i documental. Ha escrit més de vint obres, estrenades en espais com la Sala Beckett, de la qual és cofundador, el Festival Grec o La Villarroel, així com Cuba, Colòmbia o Anglaterra. I tot i les pastilles i el tractament de pal·liatius, no s’atura. Segueix escrivint poesia i el desembre va estrenar l’obra Jambo Bwana al Teatre Nacional de Catalunya. I les obres que no podrà dirigir? “Són projectes que tenim emparaulats i es podran fer amb el temps que necessita la producció, deixo aquest llegat, perquè que no hi siguis no vol dir que no es puguin fer”.

En el format més personal, que ara duu a Girona, l’espectador és un participant clau. “No volem que segui en una sala amb un piano a escoltar un rapsode, volem jugar i que cadascú entengui la poesia la seva manera, no des d’un lloc intel·lectual, sinó com una percepció”, comenta tot defensant que “quan llegeixes poesia no has de pretendre entendre-ho tot, per això és recomanable llegir en veu alta, la fonètica i el que passa ens porta a fer volar la imaginació i, a vegades, les coses que no s’entenen són les millors”. De fet, recorda, “aquesta societat ens fa oblidar moltes coses, i l’únic que sabem de veritat és que un dia no hi serem. Com que encara hi som, aprofitem-ho!”.

La rialla de Beckett

Dueso es reclama “fan del moviment dada, (Tristan) Tzara (el seu fundador) i el cabaret Voltaire (on s’inicià)”, així com de Samuel Beckett. Durant molts anys, explica, va representar-lo “des d’un lloc molt seriós i transcendental”, però els anys vuitanta, després de conèixer Pierre Chabert, va canviar de perspectiva: “Vaig tenir la sort de treballar amb Chabert, molt amic de Beckett, i ell deia com Beckett deia que c’est très drôle, és molt divertit. Que després faci mal o la punyeta ja és un altre tema”. Dueso pensa en Tot esperant Godot: “Els personatges esperen una inutilitat, esperen no sé què, i quan li van dir a Beckett que segur que Godot era Déu, ell va respondre que, si ho hagués sabut, ho hauria posat a l’obra!”, i esclata a riure, feliç de teatre.

Aquest és, justament, el sentiment que vol transmetre l’espectacle d’avui: “Riem, i la gent s’emociona, i plora. Els éssers humans estem fets de tot el que ens ha passat, i, si som valents de mostrar-ho, tothom es despulla. Ara que ens obliguen a tapar-nos, tot i tenir por, per favor, siguem lliures”.

Subscriu-te per seguir llegint