Flora Sempere (El Diluvi): «Per descomptat que volíem tornar, ens trobàvem a faltar i estem a gust tocant junts»

Després d’una aturada de dos anys, El Diluvi, un grup valencià de música de folk modern que combina diversos estils, celebra el seu retorn amb una gira de 15 concerts que recorrerà la Comunitat Valenciana i també arribarà fins a Catalunya. Flora Sempere, a la bandúrria i vocalista, assegura que tenien moltes ganes de tornar als escenaris i compartir la seva gira 15 motius per tornar amb el públic. El 30 d’octubre actuaran a Girona, a les Barraques de les Fires, tal i com anuncien a l'agenda del seu lloc web.

Què es trobarà el públic quant a repertori?

Farem un repertori molt variat on es trobaran clàssics que sempre estaran, com I tu, sols tu, o Alegria, però també rescatarem temes d’altres discos que potser havíem deixat una mica de costat. A més, inclourem les noves cançons que hem tret.

Ja són 15 anys de trajectòria, com van ser els inicis?

Va ser un grup que va sorgir sense esperar-lo. Nosaltres no teníem previst crear un grup de música ni res per l’estil. Tot va sorgir perquè a Alacant, un grup de gent va obrir el Casal Tio Cuc. Com que som col·legues, i fins i tot l’Andreu era membre del casal quan vivia a Alacant, ens van demanar si podíem amenitzar l’obertura amb unes cançons. Ens preparem un repertori súper reduït de només sis temes. A la gent li va agradar tant que ens en demanaven una altra, i al final vam acabar repetint les mateixes sis cançons perquè no en teníem més. Arran d’això ens van plantejar continuar i compondre temes propis, ja que al principi fèiem versions d’Ovidi Montllor. Vam veure que a la gent li agradava i que estàvem molt a gust junts, així que ens hi vam llençar. En les primeres actuacions ni tan sols teníem nom.

El Diluvi. Com va sorgir el nom?

El Diluvi és una cançó d’Ovidi Montllor que ens agradava molt a tots per la lletra i el missatge. Volíem versionar-la, però és bastant complexa i en aquell moment no vam poder fer-ho. Com que no teníem nom per al grup, vam pensar: «Per què no ens posem El Diluvi?». D’aquesta manera, en el fons, sempre li faríem un homenatge a Ovidi Montllor, ja que vam començar versionant-lo a ell.

Com a grup van haver de parar durant un temps, què va suposar aquesta decisió i com van arribar a ella?

No havíem parat des que vam començar, encara que no ho sembli, el món de la música i els concerts és molt frenètic. A l’hivern a penes fas concerts, però en realitat estàs preparant gires, component cançons, gravant videoclips i gestionant molta logística. No paràvem i encadenàvem gires de 40 o 60 concerts, la qual cosa va suposar anys molt durs. A més, les situacions personals van canviant: jo vaig ser mare, David (el violinista) també va tenir una nena... T’adones que vas apartant temes personals perquè si no, mai trobes el moment.

Quan van decidir parar aquests dos anys, ho van fer amb la mentalitat de tornar?

La veritat és que no ho vam pensar, només sabíem que necessitàvem parar. Hi havia molta incertesa. Necessitàvem frenar perquè tot havia estat molt vertiginós i havíem aparcat a amics, família i moltes altres coses. El primer any va ser de total desconnexió, però el segon any ja comencem a quedar, toquem una estona, ens va entrar el cuquet i vam dir: «Com que farem 15 anys el 2026, què us sembla si fem una gira petitona a veure com ho compaginem amb la família?». No és el mateix moure’t sola que quan tens fills o altres situacions, per exemple, tenim un membre que viu a Navarra i coordinar-nos amb ell té la seva complexitat. Considerem que una gira de 15 concerts era assumible. Estem en això, a veure què passa. La continuïtat serà a mig gas; potser ampliem una miqueta la gira, però de moment no ens ficarem en gires de 50 o 60 concerts perquè no les podem sostenir.

Què diria que és el que més ha canviat en aquest temps per a decidir tornar? Ha estat simplement el descans?

Crec que el descans serveix per a reposar forces i per a replantejar-te si realment t’agrada això, de quin mode t’agrada o com vols enfocar-ho. Tots teníem clar que no podíem seguir amb el ritme frenètic d’abans. Ens ha servit per reorganitzar-nos. Per descomptat que volíem tornar, ens trobàvem a faltar i estem molt a gust tocant junts, però potser ara no podem portar aquesta velocitat. Evidentment no podem viure en exclusiva d’això perquè és molt dur i costa molt, però almenys podem tocar, gaudir els concerts i fer música, que al final és el que més ens agrada.

Han pogut viure del Diluvi en algun moment?

Sempre ho hem hagut de compaginar, fins i tot en els millors moments. Hem tingut gires molt potents amb moltíssims concerts i desplaçaments, i ni tan sols aquí podíem viure exclusivament de la banda. Ho compaginàvem amb mitges jornades o jornades reduïdes en altres ocupacions quan estàvem de gom a gom, però dedicar-se al 100% de manera exclusiva és molt difícil.

És complicat viure de la música cantant exclusivament en valencià? Sent que els frena això?

No hauria de frenar-nos, però per desgràcia sí que ho fa. Per a mi existeix un problema estructural: es vincula molt la llengua a temes polítics. Al final tot és política, és igual la llengua en la qual cantis, però crec que hi ha un estigma darrere del català, del valencià i d’unes certes llengües minoritàries que dificulta tenir una major projecció. Hi ha casos puntuals meravellosos com Zoo o La Fúmiga que han arribat a nivells altíssims cantant en valencià, la qual cosa és una sort, però en general és molt més difícil arribar.