Saltar al contingut principalSaltar al peu de pàgina

Un espectacle per viure els castells des de la dansa al Figueres es Mou

El coreògraf Marc Fernàndez treballa per segon any amb la Colla Castellera de Figueres, que celebra el trentè aniversari, per oferir «Aleta», un «organisme que balla» cap a la construcció

Una de les acrobàcites de l'espectacle "Aleta".

Una de les acrobàcites de l'espectacle "Aleta". / Cedida

Ja ens segueixes?Marca'ns com a mitjà preferit
Afegeix-nos a Google
Lluc Perich Pérez

Lluc Perich Pérez

Els mons del castell i la dansa poden semblar allunyats entre si. Mentre l’un s’enfila cap amunt buscant la solidesa, l’altre flueix de peus a terra jugant amb inèrcies i equilibris. Tots dos, però, es reuneixen dissabte al Figueres es Mou, en marxa des d'avui mateix. Marc Fernàndez presenta, per segon any, l’espectacle Aleta, que si el 2025 es trobava a les beceroles del projecte, enguany demostrarà un pas endavant creatiu i estructural. A més a més, s’ha seguit treballant en col·laboració amb la Colla Castellera de Figueres, que hi participarà coincidint amb el seu 30è aniversari.

«És dansa contemporània en format de carrer inspirada en la cultura i valors de la tradició castellera», explica el coreògraf, nascut a Vilafranca del Penedès i vinculat a la seva colla fins als 19 anys. Aleta compta amb cinc ballarins i dos músics que donen «un aire més contemporani» a la gralla i el timbal a partir d’una base electrònica composta per Miguel Marín. Amb tot plegat, Fernàndez vol transmetre «totes les emocions que es bolquen al cos dels castellers, vistos aquí des del moviment. És una forma col·lectiva d’elevar-nos, un engranatge de cossos que fan un organisme que balla», afegeix.

Pels membres de la Colla, repetir la col·laboració de l’any passat és quelcom que fa il·lusió, i més amb la celebració de la tercera dècada de vida. «Llavors vam fer una mica un esbós, va ser més improvisat, assajar va ser un esforç, però va sortir molt xulo, i espero que aquest any sigui igual», comenta Carla Domínguez, de l’equip directiu dels castellers. Ballarina i antiga estudiant de l’Institut del Teatre, per Domínguez és especialment «gratificant» veure «com els castells es traslladen a la dansa».

«Però què haurem de fer?»

Com altres membres de la Colla, això sí, el primer que va preguntar-se quan va arribar la proposta va ser «ui, però que haurem de fer?! Al principi estàvem tots amb l’expectativa i era una mica estrany», confessa, però després de practicar amb Fernàndez «vam acabar tots contents, mainada i gent gran, perquè és una altra manera de viure els castells».

Marc Fernàndez expressa el mateix camí: «L’any passat l’escena no estava del tot desenvolupada i va servir molt per veure si estàvem còmodes i on eren els límits. Tot i ser accions castelleres, havien de ser coreografiades, buscant transicions, estètica i plasticitat», comenta, afegint que «allò va funcionar molt bé i tothom va estar involucrat. Va ser molt productiu». Aquell cop es va presentar un format «molt plàstic, purament casteller, i ara que la peça està tancada els castellers apareixen en l’escena final», diu. Aleta transita del procés dels ballarins per trobar l’equilibri a través dels intents de generar diferents estructures fins a poder «augmentar-les o redimensionar-les» amb la participació de les castelleres, i, fins i tot, del públic, que a les acaballes esdevé un artista més. Els espectadors actuen «per sumar cossos, fer estructures més grans i buscar la mediació amb el públic, trencar la barrera i que no formi part de l’obra només emocionalment», afirma el coreògraf.

Pels ballarins, adaptar-se al món casteller també va ser un repte. Fernàndez va convidar-los a un parell d’assajos de la Colla de Vilafranca, de què és exmembre, fent-los posar «a la pinya d’un cinc de nou, observant la gestualitat i la tècnica» i, a més, «provant de pujar a castells petits». De fet, els assajos amb ballarins sempre començaven amb ponts, pilars i estructures del món casteller, perquè tots dos llenguatges s’anessin trobant. «Els ballarins treballem en simbiosi, unint cossos i aprofitant la física, inèrcia i gravetat, recollint i sostenint fins on el pes arriba, i acompanyant quan cau; en canvi, els castells són una cosa més aplomada, puges a pes el teu propi cos i aguantes des de l’estabilitat, no des del moviment», compara el coreògraf.

La peça començar a gestar-se, en part, en el marc del taller de suport a la creació del Figueres es Mou, i ara hi torna plenament consolidada. Fernàndez ja l’ha fet a casa, a Vilafranca, i ara la duu a la capital alt-empordanesa. El setembre també anirà a Vilanova i la Geltrú i, el 2027, veu possible presentar-la a Barcelona i Reus.

El sentit d’un festival

Treballar Aleta amb colles castelleres ha permès a Fernàndez apropar-se «al teixit cultural dels municipis i buscar aquesta comunió per involucrar-lo en el context escènic, que no és ben bé el de la festa popular», celebra. Per la Colla Castellera de Figueres, que a més afegeix un apartat més a la celebració del 30è aniversari, que, com confessa Domínguez, els està fent anar «ben atabalats», però participar en l’obra és una altra bona manera «de fer-nos veure socialment a Figueres, per poder fer créixer la massa de la colla i, així, fer castells més grans. També volem créixer com a castellers». I, coi, per què no fer-ho ballant? D’això serveix, també, un festival com el Figueres es Mou.

Subscriu-te per seguir llegint

Tracking Pixel Contents