Teràpia de Shock: «Ens emociona tornar a tocar a casa deu anys després de la retirada»

Com es va fundar la banda?

Tot va començar l’estiu del 2005. Encara no érem la banda original, érem jo, Ferran Massegú, i en Jaume, que és el guitarrista del grup. Nosaltres som amics de tota la vida i vam decidir començar a fer algunes cançons pel poble. Ens vam motivar i, aquell estiu mateix, ens vam adonar que necessitàvem, primer de tot, un baixista i un bateria, per poder crear un grup de música. En primer lloc, vam contactar amb Gerard López, bateria, perquè és veí del poble, de les Preses. El baixista, Albert Parés, el vam anar a buscar a Olot, ja que al poble no hi havia ningú de la nostra edat ni de la nostra generació que toques el baix. Per tant, no va ser intencionat que tots fóssim de la província de Girona, fèiem la nostra vida a la Garrotxa, no coneixíem a més gent de fora, i encara menys, músics.

«Sense tu», integrat a la sèrie de TV3 «Polseres vermelles», és un dels seus grans hits. Com s’ho van fer per disposar d’aquesta plataforma de difusió?

La incorporació de Sense tu, va sorgir durant el procés de preparació de la sèrie. El director disposava d’un ampli banc de cançons entre les quals buscava peces que s’ajustessin a les diferents escenes, i la nostra va destacar i encaixar. Segons ens han explicat, la cançó es va acabar convertint gairebé en un himne entre els actors i l’equip tècnic durant el rodatge. Abans d’incloure-la a la sèrie, la producció va contactar amb nosaltres a través de la nostra representant d’aleshores, Glòria Castellví. En aquell moment, la proposta consistia a incloure el tema en un dels capítols, sense preveure que es convertiria i agafaria grans dimensions. Vam dir que sí, encantats de la vida, ja que fins llavors érem un grup totalment desconegut.

Com van reaccionar quan es van adonar que estaven fent història dins la música en català?

Això d’estar fent història, sincerament, jo crec que no n’hem sigut mai conscients, perquè a darrere hem tingut un equip de persones molt humà que ens ha acompanyat des de molt joves, entre ells, també, alguns familiars. Sempre ens han fet tocar de peus a terra i no ens deixaven flipar massa. Per tant, no vam ser conscients de la repercussió que teníem fins alguns anys després d’haver-ho deixat. Que 20 anys després de la creació del grup encara hi hagi una cançó vigent i que encara tinguem l’oportunitat de tocar en escenaris importants, mostra la petjada que vam deixar.

«Sense tu» el guarden amb un record especial o diferent a la resta de cançons?

Sí, sí que és cert que, en algun moment, després de cantar-la tantes vegades, pots arribar a cansar-te’n. És una relació d’amor-odi cap a la teva creació, però amb el pas del temps i mirant-ho amb perspectiva, m’hi he tornat a reconciliar. Generalment, és una cançó a la qual li tinc molt d’amor.

Quina era la finalitat d’entrar en projectes benèfics? Com és que s’hi van interessar sempre? Com valoren l’experiència?

Sempre hem estat un grup molt vinculat a actes solidaris, especialment a la de la lluita contra el càncer infantil. Durant els primers 10 anys que vam estar actius, vam participar en moltíssimes causes solidàries, i teníem clar que el que volíem era això. Ara, al festival Vallviva, venim a celebrar el nostre retrobament, amb el nostre equip de tota la vida, i què millor que fer-ho amb la finalitat d’aportar una mica d’ajuda a les persones que ho necessiten.

Va ser coincidència acabar la trajectòria al cap de 10 anys de fundar el grup? Per què han decidit fer aquesta última gira amb cançons antigues, en comptes de publicar un nou disc?

Realment no, no va ser coincidència. Durant la novena gira ens vam adonar que necessitàvem un descans, portàvem tota la nostra adolescència junts i teníem ganes de fer altres coses. L’última gira, doncs, va ser buscada, amb la norma que si es tornava a reunir el grup, no es podia entrar a l’estudi. No tenia ganes de tornar a sentir la pressió de treure un disc nou, és una feina brutal i un desgast emocional molt fort. No volia entrar a la competició d’estils que hi ha ara a la indústria de la música, sinó fer una gira recopilatòria, un remember amb els temes de sempre. Tenim la gran sort que a la nostra ciutat hi ha la Fundació Albert Bosch. Aquesta té un programa per a la recerca del càncer infantil, que va destinada a l’Hospital Vall d’Hebron, de Barcelona. Els vam proposar de fer un projecte plegats, així que, tots els beneficis de l’última gira seran dedicats a aquesta causa.

Com és que van decidir tornar? És un retorn per quedar-se?

No, no, és totalment una excusa per trobar-nos i fer concerts. Sabem perfectament que això té un punt d’inici i tindrà un punt final, i que durarà el 2026. És el que vam dir des de bon principi i, per tant, el que serà. Venim a fer una cosa, volem ser coherents amb el missatge que hem donat, tant al públic, com als programadors, com a tothom. Serà un any per celebrar la història del grup. Si d’aquí a 10 anys fem la celebració dels 30 anys, ja ho veurem, però, clarament, no tindrà una continuïtat immediata, seguríssim.

Quin és el seu objectiu de participar en el festival Vallviva? Com se senten en saber que podran tornar a tocar a casa?

El de divendres al festival Vallviva és un dels concerts que ens fa més il·lusió d’aquesta gira, clarament pel motiu que estem a casa, de fet, literalment. Casa dels meus pares, on jo he crescut i on vam dur a terme els primers assajos de Teràpia, està a menys d’un quilòmetre de l’escenari del Vallviva. Està ubicat al mig de la Vall d’en Bas, en un entorn únic i privilegiat. Ens emociona poder tornar a la Garrotxa, 10 anys després de la nostra retirada al teatre municipal d’Olot. Sabem que serà un festival de grans dimensions, en què fa dos anys que el preparem, i on tindrem totes les nostres famílies, amics i primers seguidors. A més, considerem que el Vallviva encaixa moltíssim amb la nostra filosofia, un esdeveniment de caire solidari creat per la fundació Eudald Morera, a qui li teníem una gran estima.

Subscriu-te per seguir llegint