Helena Resurreiçao: «A l’escenari, la feina mental és gairebé tan important com la veu»

Des de fa anys, la trajectòria de la mezzosoprano Helena Ressurreiçao (Barcelos, 1994) s’ha entrellaçat amb la del guitarrista clàssic Bernardo Rambeaud, amb qui comparteixen un profund amor i respecte pels fados portuguesos. Aquest va ser el fil que els va dur a crear un repertori informal de música popular que també tenia altres gèneres com bossanova, i que van portar a escenaris de carrer i locals «per necessitat davant èpoques més difícils i també ganes de fer música plegats», explica Ressurreiçao.

La màgia d’aquella música va anar generant un interès que, després d’anys de portar-la arreu, han acabat professionalitzant i fent-lo evolucionar cap a una mescla de cant popular i música erudita, que han batejat amb el nom Cantos ibéricos. Els fados són les peces «estrella», però són només una part del repertori, que també compta amb les Set cançons populars espanyoles de Manuel de Falla, la Danza española numero 5 de d’Enric Granados o l’Ai que linda moça d’Ernesto Halffter. També s’hi inclouen composicions de Rambeaud inspirades en el poeta portuguès Fernando Pessoa. Enmig de l’ajustada agenda de tots dos, que combinen amb les seves carreres de música erudita, des de fa més de dos anys que giren aquest repertori per escenaris de tota la península i que aquest 11 de juliol portaran a l’Escala dins el Festival Portalblau.

Ressurreiçao subratlla que aquest repertori agrada molt al públic per la «combinació preciosa de registres que té». Tot i que cap dels dos és professional dels fados, i no tenen «cap pretensió» de dir-se’n, no han volgut prescindir-ne mai al repertori: «hem intentat fer-ho el més fidel possible, aquest registre té una sonoritat molt pròpia i poc lírica, i s’ha de trobar un equilibri», assenyala.

Des de ben petita, Resurreiçao va créixer envoltada de música, i des de ben petita estava avesada a cantar. Ben aviat va sentir la necessitat de descobrir quines possibilitats se li podien obrir dins aquest món, i un premi de cant va permetre-li començar uns estudis acadèmics que la van dur-la a Barcelona, on va iniciar la seva trajectòria professional fa prop d’una dècada. El fet de poder fer estudis universitaris de cant va ser «un repte», sosté, pel fet de venir d’una família humil: «quan em preguntaven què estudiaria no entenien que fes cant».

Ressurreiçao va fer el seu gran debut com a cantant lírica el 2016 al Festival Life Victoria Lied després de guanyar el concurs Juventudes Musicales de España ha passat per escenaris de tota la península. L’any 2022 va fer el debut al Liceu amb l’òpera Shadow. Eurídice says de la ganxona Núria Giménez-Comas dins el cicle Òh!Pera project, però no va ser fins al 2023 que va estrenar-se a l’escenari gran gràcies al seu paper dins la Gala del Centenari de Victoria de los Ángeles, en què va estar acompanyada de figures de renom internacional com la mezzosoprano anglesa Sarah Connolly o la soprano estatunidenca Joyce DiDonato.

També ha passat per la Shubertíada de Vilabertran, i l’any passat va ser al Porta Ferrada juntament amb la mezzosoprano Gina Reyné i Giménez-Comas, amb un repertori d’homenatge a Juli Garreta que també va incloure composicions de la ganxona i un lied de Shubert.

El perill de l’autoexigència

Un dels últims papers que ha fet i que li han suposat tot un repte és el de Rosina dins l’òpera Il Barbieri di Siviglia de Rossini, representat a Portugal. «Durant la trajectòria sempre sorgeixen reptes nous que et fan pensar: a veure com ho faré!, i és una sensació de superació que m’encanta», valora. Amb tot, explica que la preparació pel paper de Rosina, «la feina mental va ser gairebé tan important com la veu, perquè aquesta sensació de responsabilitat en l’exhibició del rol va ser bastant bèstia», indica. Per això, conclou que «cal tenir cura amb un mateix i que hi hagi un equilibri sa amb el que s’ha de treballar i amb l’estima per un mateix, procurant mantenir l’autoexigència a ratlla».

Subscriu-te per seguir llegint