Saltar al contingut principalSaltar al peu de pàgina

Els Rolling Stones, refrescants i sense cap indici de nostàlgia en el seu nou àlbum, 'Foreign tongues'

Mick Jagger, Keith Richards i Ron Wood ofereixen un treball ple de bons ‘riffs’ i tornades, així com obert de mires, amb incursions en el blues, el funk, les balades i el country

The Rolling Stones, en una imatge promocional.

The Rolling Stones, en una imatge promocional. / KevinMazur

Ja ens segueixes?Marca'ns com a mitjà preferit
Afegeix-nos a Google

Jordi Bianciotto

Barcelona

Que tornem a veure els Rolling Stones damunt d’un escenari és, ara com ara, una incògnita, però cal celebrar que continuïn donant senyals, i tan convincents, en l’àmbit discogràfic. ‘Hackney diamonds’, publicat el 2023, no va ser el seu cant del cigne: ara, ‘Foreign tongues’ el supera i el deixa enrere amb un cançoner genuïnament ‘stonià’ i que alhora abasta més registres que el seu predecessor.

El títol de l’àlbum al·ludeix tant al seu logotip històric com a una certa voluntat d’expressar curiositat: «¿M’ensenyes tots aquests idiomes estrangers?», pregunta Mick Jagger en la cançó d’obertura, un senyor blues, aspre i amb vistes al Misisipí, que inclou una picada d’ullet amb doble sentit a les aigües tèrboles, les «muddy waters».

‘In the stars’, que va ser el primer avançament del disc, arrenca amb un ‘riff’ d’aire familiar i sembla que serà una enèsima variació de l’etern tema ‘stonià’ fins que esclata aquella tornada ululant i Jagger ens convida a «ballar fins que el sostre s’ensorri». També és encertada ‘Jealous lover’: veu en falset, cadència ‘funky’ i un ‘chorus’ amb empenta. Tant aquest tema com ‘Never wanna lose you’ connecten amb aquells Stones gairebé ‘disco’ de ‘Some girls’ (1978) i ‘Emotional rescue’ (1980). El grup s’ha aplicat en les melodies, en un contrast sucós amb la ferocitat expressiva, i ha fet possibles tonades pop com la de ‘Covered in you’.

«Come on, Ronnie!»

L’ànima rockera més robusta es desferma a ‘Mr. Charm’, tema amb cors soul i una deriva desbocada, en què Jagger apunta a un cert oligarca global, el «magnat boig Mr. Musk». I a ‘Divine intervention’, amb les seves conclusions sobre la vida com «un joc d’atzar». No sempre ell centra el focus: ‘Some of us’ porta un moment àlgid de Keith Richards com a cantant avesat. I Ron Wood ofereix solos punyents aquí i allà, com en la balada ‘Back in you life’, esperonat per Jagger: «Come on, Ronnie!».

L’àlbum recal·la en el country, amb ressons de les seves aventures amb Gram Parsons, a ‘Ringing hollow’, i ens recorda que Jagger és un harmonicista brillant. Aquí hi ha ‘Hit me in the head’, número ple de guitarres viscoses i amb Charlie Watts a la bateria a títol pòstum. Entre els 14 temes hi ha dues ‘covers’, una més aviat innecessària, ‘You know I’m no good’, d’Amy Winehouse, i una peça de Chuck Berry dels temps de Chess Records, ‘Beautiful Delilah’, en una presa crua i de maqueta, amb la qual ‘Foreign tongues’ tanca el cercle.

Una entrega refrescant, en definitiva, en què els Stones amplien el seu cercle (hi desfilen Paul McCartney, Steve Winwood, Robert Smith, Chad Smith i Benmont Tench, tots seguint la batuta del productor Andrew Watt), i continuen sent ells mateixos sense mostrar-se posseïts per la nostàlgia, mirant cap al present. I compte, perquè han anunciat que ja tenen deu cançons més amb vista a un futur àlbum.

Tracking Pixel Contents