Elena Carmona: "La burocràcia és un fre i fa perdre qualitat a la cultura"

Quan va arribar, el 2021, va dir que el seu repte era poder fer des del Municipal un projecte de ciutat que tingués més incidència en la vida dels gironins. Ho ha aconseguit?

Me’n vaig pensant que sí. Quan vaig arribar em vaig trobar un teatre que ja funcionava i que realment tenia uns bons índex d’ocupació, al voltant del 80%, però amb un perfil de públic molt determinat, dones, majoritàriament, de més de 60 anys. La meva sensació era que realment hi havien molts gironins que no sentien el teatre, fora de Temporada Alta, com una cosa que els interpel·lés.

Obrir el teatre a més públic. Com es fa això?

Sí, aquesta era un objectiu, no tant afavorir l’accés, que també, o sigui, que la gent vingui al teatre i pugui veure coses que li agradin, com que els ciutadans que no són públic habitual puguin accedir a la cultura d’altres maneres. I per a això calen altres estratègies que treballin tota la part educativa, que és el lloc on jo penso per on hem de començar per crear nous espectadors. Hi havia molt poc públic jove, per tant, si volíem crear un hàbit cap a la cultura i cap a les arts escèniques, havíem de començar per els més petits, els més joves. Un projecte molt rellevant ha sigut l’Indòmites, de pràctica artística a l’aula, on un artista va a l’institut, ho hem fet amb el de Santa Eugènia i el Sobrequés, i i comparteix un procés de creació amb els alumnes.

Ha canviat, per tant, el perfil del públic del Municipal? Quin és ara?

Ha canviat, ha canviat. Ve més gent jove i han augmentat les franges d’edat, tot i que n’hi ha una, entre els 35 i els 40, que encara ens costa, potser perquè és el moment de la vida en què molts tenen fills i no és fàcil anar a un espectacle cultural. Nosaltres hem volgut tenir cura d’aquest segment amb una programació intergeneracional i hem creat un servei de cangur al teatre per facilitar l’assistència. Tot perquè ningú quedi desconnectat. Tenim un públic molt més divers que abans, molta gent ve de Girona, però també de Banyoles o de Figueres...

L’ocupació s’ha mantingut?

Les xifres s’han mantingut més o menys iguals, sobre el 80%. Els primers anys van ser diferents perquè veníem d’una pandèmia i tots els teatres van patir una davallada. Abans la línia era molt més comercial. La meva proposta està també en un canvi de formats, o diversificar els formats. Això vol dir que hi ha propostes que estan pensades per 600 persones, i que són les que esperem que omplin el teatre, però també n’hi ha d’altres de risc on penso la programació només per omplir platea o només per omplir un primer pis.

Com plantejava la programació?

L’ideal pel tipus de programació que he volgut impulsar hauria estat tenir dues sales, una de més petita, per a 200 localitats, per a propostes potser més de creació contemporània, més arriscades. Això al costat del que tenim, una sala per a 600 localitats per a una proposta per a públic més ampli. L’ocupació ha estat sobre el 80%, però amb aforaments diferents, és a dir, que no sempre esperàvem omplir les 600 localitats perquè amb una proposta de risc, evidentment, ja saps fins on arribaràs.

Vostè ha sigut la primera directora fruit d’un concurs públic.

Jo vinc d’una programació més experimental i aquí hi ha la diferència del fet que hi hagués un concurs públic on es demanava un projecte. Fer un projecte no vol dir fer una graella d’espectacles o una programació, sinó que significa preguntar-se què vol dir ser un teatre del segle XXI. Per a mi vol dir ser un teatre obert, i promoure un teatre del segle XXI, que és un teatre plural i viu, no només un espai patrimonial tancat. Hi havia un risc, evidentment, el que suposa iniciar una línia que no és la que es feia, i trencar amb això, per a algú que ve de fora, és més fàcil perquè no ha d’assumir que les coses ‘sempre s’han fet així’. Tens una mirada més fresca. Aquelles dones de més de 60 anys que li deia al principi, les vam perdre en un moment donat, però després les hem recuperat. És cert que ja no venen a veure-ho tot, perquè no tot els interessa, però continuen venint a veure el que els interessa. Per sort tenim molta oferta a nivell de ciutat i a nivell d’àrea metropolitana, i els espectadors es poden moure mentre nosaltres deixem entrar també un altre tipus de públic que té ganes d’unes altres propostes artístiques.

Què és el més arriscat que ha fet a Girona en aquesta etapa?

El més arriscat, penso, ha sigut introduir llenguatges artístics que han d’estar molt ben acompanyats en termes de comunicació. Dic que ha estat un risc perquè ho és en les programacions municipals en general, on gairebé tot el que es porta són les produccions típiques que volten per tot arreu. Costa veure propostes diferencials i és un públic que hem de treballar i són propostes també de programacions que s’han de treballar a llarg termini, perquè la resposta no és immediata. I això significa que els teatres municipals no sempre tenim les eines per poder acompanyar aquestes programacions, perquè fer una programació no significa arriscar en el sentit de programar una cosa que segurament té un llenguatge més experimental i menys convencional. Per a mi el risc no és això, el risc és com acompanyem aquesta proposta, perquè s’entengui, perquè arribi al públic, perquè el públic vingui, i per a això calen recursos per a la comunicació, cal treball els públics, cal treball de mediació, i aquí és on els teatres públics hem de posar-nos les piles, destinar recursos i personal perquè realment puguem arriscar més en les programacions.

A Girona li falta un teatre, com reclamava fa uns anys Salvador Sunyer en la recta final de la seva direcció a Temporada Alta?

No, jo no ho comparteixo. Jo crec que aquesta és una necessitat que potser tenia pensant en Temporada Alta, perquè ells poden programar aquest tipus de companyies que cap teatre municipal, o molt pocs teatres municipals, podem portar. Per tant, no és una necessitat de a nivell de ciutat. Jo crec que el que calen són recursos per poder mantenir una programació ambiciosa, és a dir, per poder programar en les temporades municipals també companyies internacionals, per exemple, o coproduir de manera puntual. Calen recursos també, sobretot, per invertir en la mediació. No és que ens calguin més espais, el que ens falten o el que crec que li falta al teatre Municipal és més personal per acompanyar millor la programació.

Va arribar el 2021, encara amb mascareta, en el post Covid. Quines dificultats es va trobar?

S’havia d’acompanyar un projecte que era complex amb una estructura que, en aquell moment, era la que era, sobretot a nivell de personal. Això estava pensat per a un teatre a l’antiga, és a dir, un teatre que només fa programacions d’obres que no necessiten massa comunicació perquè les entrades ja es vendran soles. En aquests quatre o cinc anys també ha passat que la burocràcia ha augmentat moltíssim en tots els ajuntaments i això significa també que calen més persones dintre dels equips, només per fer gestió de contractes i burocràcia. Quan jo vaig entrar m’havia d’encarregar de fer contractes, i em vaig adonar que jo estava fent contractes quan el que jo havia de fer era una direcció i se’m estava pagant per fer una direcció.

La burocràcia és un fre per a la cultura als espais públics? Íngrid Guardiola ho va denunciar quan va deixar el Bòlit i miri com tenim el cinema Truffaut...

Ho és, dir que no seria mentir. Realment ho és. Tenim moltes limitacions. Estem perdent qualitat en el servei públic si la majoria de les licitacions acaben anant a preu i no podem entrar en els detalls de qualitat o en els que poden identificar els nostres projectes. Cal valorar aspectes i criteris que són fonamentals. Però hi ha més coses: estem parlant ara de democratització de la cultura, estem parlant que necessitem figures noves, figures dins dels nostres equips, com són les figures de mediació, i encara no sabem com contractar-les. Són perfils que estarien més a prop del d’un artista, i no podem obrir licitacions que vagin a preu. Hem de trobar fórmules, en la cultura, que ens permetin contractar amb altres fórmules que no són la llei de contractació, perquè clarament la cultura perd valor en la mesura en la que s’ha d’adaptar a aquesta llei. I ja no parlem de tots els recursos o de tot el personal que nosaltres necessitem només per gestionar la burocràcia, i que no estan anant a parar ni als artistes, ni a les produccions, etcètera.

Quines millores s’han fet al Teatre Municipal durant la seva direcció?

Ara estem treballant en la renovació del pati de butaques. Estem començant a fer la licitació, perquè l’any que ve, es pugui fer el canvi. Les butaques necessiten una actualització, es mantindrà l’aforament, i tampoc es requerirà molt de temps, potser es pot fer per la Setmana Santa de l’any que ve o ja a l’estiu i estrenar-les al setembre de 2027. Hem fet millores d’escenotècnia, els motors del teatre, la meitat no funcionaven, i aprofitant les ajudes de la Next Generation també s’ha treballat en millorar la llum i el so. D’altres millores han sigut la càmera negra ( el conjunt de cortinatges opacs de color negre que s’utilitzen per delimitar o aforar l’espai escènic i per ocultar de la vista de l’espectador tots els elements que queden fora d’aquest espai).

La seva sortida del Teatre Municipal serà, oficialment, a partir del setembre. S’incorpora al Teatro Central de Sevilla després de guanyar un concurs. És una marxa premeditada o aprofitar una oportunitat per tornar a casa?

Tinc sentiments contradictoris, perquè el meu desig era continuar aquí a Girona en un moment dolç del projecte, on estem recollint els fruits de molts anys de picar pedra amb tot l’equip. Ara estic en la segona pròrroga i m’hauria presentat al nou concurs per optar a seguir. No és cap sortida volguda o desitjada, però sí que ha estat una oportunitat per tornar a casa a través d’un teatre important de Sevilla, que depèn de la Junta d’Andalusia, i que, per tant, té un àmbit territorial molt més ampli que el del Municipal. Jo soc cordovesa i porto 20 anys a Catalunya, vaig venir per feina i per veure món. Al cap tenia tornar algun dia per desenvolupar tota l’experiència que ara tinc en les arts escèniques a Andalusia, perquè encara hi ha molt per fer. Hi ha menys recursos, hi ha molts artistes amb gran talent, i hi podré aportar el meu granet de sorra. A Girona deixaré programada la temporada de gener a juny de 2027. Qui vingui de nou, s’haurà de fer un nou concurs, haurà de començar per l’Escènit.

Quin repte tindrà la persona que la substitueixi?

Entendre quin és el seu projecte o la seva mirada. I què vol mantenir, i què vol incorporar, o pensar com encaixar les dues coses. El repte és arribar a tenir la capacitat d’observar què és allò que cal conservar i impulsar, mentre també s’introdueix una mirada nova. Hi ha un repte important que és com donem visibilitat al teatre a la ciutat. Quan vaig arribar a Girona em va sorprendre molt que per entrar al Municipal s’ha de creuar l’ajuntament. No hi havia cap senyalització fora, a la plaça del Vi, com per saber on estava el teatre. Els gironins ho tenen normalitzat però per una persona de fora, que no el veu, el teatre no existeix.. Vaig intentar que es fes una cartellera a l’entrada, però no va ser possible. És una lluita que no s’ha de perdre, mirar de fer el teatre més visible a la ciutat.

Subscriu-te per seguir llegint