El passat i el present de Francesc Ruestes dialoguen a La Mercè

Francesc Ruestes explica com un dels grans artistes catalans del segle XX, Joan Ponç, li digué una vegada que «sempre pensava que l’art era una línia recta, i, tot al contrari, és una línia corba, tot torna», tot ressona. Això és justament el que es mostra en l’exposició que fins al 30 de juliol acull el Centre cultural La Mercè, Imatge d’un secret, comissariada per Eudald Camps i en què el passat i el present de l’obra de Ruestes conflueixen i s’entrellacen una vegada i una altra.

«Quan tens un ventall així de treballs fets pots reflexionar i trobar petites connexions, que són el fil conductor de l’exposició», explica l’artista barceloní, amb prop de cinquanta anys de trajectòria. L’Autorretrat amb bigoti de gat (1981) i la Imatge d’un secret (2001) que reben el visitant ja adverteixen del diàleg constant entre l’obra de Ruestes, marcada per artistes com Salvador Dalí, Josep Granyer o Joan Brossa. Aquest últim està d’allò més present en una secció dedicada a l’aigua on la poesia visual esdevé escultura.

Les ressonàncies passen a ser-ho, després, en els buits i verticalitat de diferents peces. «Dalí deia que es pot somiar horitzontalment i vertical», explica Ruestes, i així ho transmet en El reflejo del deseo (1984), on, «ja que no som en un museu, sinó a un centre cultural, molt pedagògic, vull transmetre que la feina que es fa avui també té fruits en el futur, encara que pugui no semblar-ho», afirma.

El vincle entre pintura, paper i ferro és constant. Molts quadres simulen collages inexistents, i d’altres, en canvi, ho són, com el retrat de l’actriu Eva Cobo (Eva Cobo. Evidències geològiques, 1985) a partir de quatre postals. Els orígens de pintura surrealista de Ruestes, tot i un pas a un treball més escultòric amb metacrilats i metalls, no deixen d’aparèixer en l’obra recent. «No distingeixo del tot entre pintura i escultura, sí que són maneres diferents de treballar, però el volum té una dimensió en totes dues», comenta.

L’amistat amb Dalí i Granyer

Quan tenia quinze anys -«llavors, amb quinze anys, eres més innocent», afirma-, Ruestes va escapar-se de casa deixant només una nota on deia que se n’anava a buscar Salvador Dalí, «l’única persona que creia que podia entendre el que feia», somriu. Després d’agafar un tren, fer autoestop fins a Cadaqués i caminar a Port Lligat, el rebé la cuinera, que li va dir que l’artista era fora i no creia pas que el rebés: «Es veu que poc abans un japonès havia estat quatre dies fent vaga de fam després de ser rebutjat, i només va aconseguir que el saludés per la finestra», assegura Ruestes

Ell va insistir d’una altra manera, aconseguint, per un paleta que alçava el mur del jardí («la gent li saltava dins»), el telèfon de la casa. L’endemà va trucar i Dalí va accedir a condició que li dugués flors. En va trobar, sí, però en forma de postal, i va ser entregant-li aquest singular ram de roses que es va guanyar el favor del surrealista, recorda. «Des de llavors vaig tenir les portes obertes. En aquella casa tot era possible, passaven coses, tothom volia demostrar al mestre els seus valors, i quan tornaves d’allà era com baixar d’una nau espacial», afirma. La relació amb el pintor figuerenc va truncar-se per la mili de Ruestes. El mateix dia que va anar a acomiadar-se’n, Dalí va dir-li, assegura, que li volia presentar «algú molt important», però mai va saber qui era: «Sempre m’ha quedat l’interrogant».

Ruestes també va ser deixeble de l’escultor noucentista Josep Granyer, que considera «mestre d’art i de vida». El fill de Granyer era professor de COU, i sabent dels interessos de l’artista, va presentar-li el seu pare. «El vaig conèixer ja gran, vora els setanta, però vaig treballar-hi fins que va morir». La influència de l’escultor, que treballava molt amb animals, és palesa en obres de la mostra de La Mercè com L’ou i la gallina, que inclou un dels dibuixos que Granyer emprava com a model.

Com dèiem, amb Ponç, per començar, «tot torna». Així que, per acabar, tornem a Ponç i una altra de les lliçons que donà a Ruestes: «Treballar molt i produir poc».

Subscriu-te per seguir llegint