Una novel·la d'aventures biografia l'escriptor Roberto Bolaño

Vint-i-tres anys després de la seva mort, que serà el 15 de juliol, no hi havia a les llibreries una biografia completa de Roberto Bolaño, i les causes perquè això hagi passat són diverses. Primer, perquè fa falta una certa llunyania temporal per contemplar en conjunt la figura d’un escriptor; després, perquè es tracta d’una tasca ingent que implica investigació en tres països diferents: Xile, on va néixer i va passar la infància; Mèxic, el lloc de la seva joventut i dels anys crucials de formació, i finalment Catalunya, on va malviure, va escriure i va acabar triomfant internacionalment, no gaires anys abans de la seva prematura mort als 50 anys.

Però potser l’obstacle més gros és el fet que l’arxiu de l’autor de 2666, en procés de digitalització durant tots aquests anys, encara està tancat a la consulta pública, cosa que dificulta la feina dels investigadors. A això s’hi afegeix el zel amb què Carolina López, la vídua oficial de l’autor, gestiona el patrimoni de qui va ser el seu marit, cosa que afegeix una trava important a les investigacions.

Malgrat tots aquests inconvenients, l’advocat i novel·lista Jose Serralvo acaba de trencar el gel: és el primer que firma una biografia, no gaire extensa tot i que completa, de Bolaño, La sombra de los perros románticos (Navona), que és avalada per l’escriptor Juan Bonilla i l’editora i docent Valerie Miles, una de les poques persones que ha tingut accés a l’arxiu per fer una tesi sobre l’escriptor.

Tot i la negativa de la viuda a deixar-se entrevistar, i tot i el cansament de vells amics de l’autor com Rodrigo Fresán i Juan Villoro a l’hora de compartir una vegada més els records sobre Bolaño, Serralvo ha aconseguit construir una narració a la qual, segons la seva opinió, no li falten materials: "El que no existia –assenyala el biògraf des de la seva residència habitual a Ginebra– és un relat totalitzador que posés en comú tot el que ja se sabia. Jo volia construir una biografia que es pogués llegir com si fos un relat d’aventures".

Precisament per això ha pres una decisió que potser hi haurà gent que considerarà bastant dràstica: dedicar molt menys espai als anys que van venir després de l’entrada de Bolaño a Anagrama, moment en què es converteix en una figura més o menys pública. "M’he estimat més dedicar més atenció a les dades que ajuden a entendre més bé la figura de Bolaño, que són les seves etapes xilena i mexicana".

No obstant, a l’hora de reflectir aquells anys, el biògraf és conscient que ha xocat frontalment amb una de les tendències més característiques de Bolaño: la transformació de les seves vivències personals en literatura. En bona part dels seus contes i especialment en la novel·la Los detectives salvajes, marcats per les seves aventures com a poeta infrarealista, l’autor es va dedicar a mitificar les seves experiències reals, una cosa perfectament acceptable si no fos perquè la tendència que tenia a fabular a risc de desvirtuar enormement la veritat anava un pas més enllà quan relatava els seus records a amics i periodistes.

"Bolaño va mentir molt sobre la seva biografia, probablement per magnificar els seus aires romàntics i donar-se-les d’aventurer. Em sembla molt significatiu com repetia una vegada i una altra que durant anys va viure dels concursos literaris provincials. El cas és que els diners que aquests premis li aportaven eren gairebé anecdòtics. De fet, ell vivia gràcies al recolzament econòmic de la seva dona Carolina". El biògraf assegura que quan s’ha trobat amb el dilema entre imprimir la llegenda o la possible realitat s’ha decantat per donar fe d’aquesta contradicció.

A Serralvo sempre li ha semblat sospitosa la història que Bolaño solia explicar, segons la qual va intentar colar-se a les cabines de primera classe per assistir a una festa al vaixell que el va portar de Mèxic a Xile, exactament igual que Leonardo DiCaprio a Titanic, pel·lícula que llavors estava de moda. O la visió d’una dona que es passejava despullada per Barcelona i va ser traslladada molt amablement per la Guàrdia Urbana, una escena sorprenentment semblant a una escena de Vellut blau, del seu estimat David Lynch. Aquesta ambigüitat, explica, ha donat al biògraf la possibilitat d’imaginar allà on no arribaven les dades, fins al punt de ficar-se sota els llençols amb Bolaño i Edna Lieberman o Lola Paniagua, dues de les seves antigues nòvies (per separat, és clar). "Però la forma en què descric aquestes escenes està basada en cartes i poemes del mateix autor".

No sempre les inexactituds en la seva biografia són responsabilitat de Bolaño, segons Serralvo, que ha acreditat que, contra el que s’ha dit, el novel·lista sí que va ser a la presó durant vuit dies, com ell mateix afirmava. "He llegit articles a The New York Times que asseguren que no va ser a la presó i que ni tan sols va ser a Xile el 1973. Al seu editor alemany li agradava repetir, potser per vendre més llibres, que Bolaño va passar sis mesos a la presó".

Se sol dir que és al cap de 20 anys de la mort d’un autor quan es pot saber si es quedarà amb nosaltres o, per contra, desapareixerà. Serralvo no en té cap dubte: la llarga ombra que avui projecta sobre els escriptors més joves hi serà molt de temps.