Ana Torroja: "Intentava trobar el meu lloc, però sempre em preguntaven per Mecano i em frustrava"

Ana Torroja confessa que va estar a prop de llançar la tovallola fa pocs anys, si bé va recuperar la confiança en si mateixa fins al punt de vincular-se com a autora en totes les cançons del seu nou àlbum, Se ha acabado el show, que mostra demà al Palau.

«No me dejes, no, no me dejes sin canción», diu el tema que dona títol a l’àlbum. S’ho diu a si mateixa?

És una conversa amb mi mateixa, sí, entre l’Ana, persona, dona del dia a dia, i l’Ana, artista. Jo no em vaig plantejar fer un disc, sinó dues o tres cançons per arrencar una gira. Però quan em vaig asseure a veure què volia fer, no se m’acudia res. Em faltava l’espurna. Per això em vaig preguntar si potser, potser, s’havia acabat el xou per a mi. Però, després, com sempre, es fa la màgia i dius: ¿i per què això no ho explico? Segurament no és l’única persona al món que s’hagi plantejat si seguir o deixar-ho. Però, al final, no existeix Ana de Mecano sense Ana Torroja, i viceversa, i totes dues s’han de donar el seu espai.

És el seu primer àlbum en què el seu nom apareix com a coautora de totes les cançons. De les lletres, essencialment?

Sobretot, de les lletres, sí. Quan demanes cançons per a Ana Torroja la gent se’n va a Mecano, i aquesta Ana ja no hi és. Mecano ja va ser. Aquestes cançons continuen vives i no hi ha res que s’hi hagi d’equiparar. Seria absurd, i jo tinc una altra manera d’explicar les coses. Llavors, vaig començar a parlar amb autors joves, molts indies, de Mèxic i d’aquí, i es va fer la màgia i hi va haver sessions d’estudi que van ser terapèutiques.

Entre els seus col·laboradors hi ha Andrés Levin, un clàssic, així com els mexicans Ximena Sariñana i Diego Ortega. Amb aquest firma La maleta. De quin equipatge parla?

Ens vam posar a parlar d’aquesta pregunta que em fan molt els periodistes, de si no tinc nostàlgia de Mecano. Jo dic que no, perquè ve amb mi a la meva maleta. Aquest bagatge mai he deixat de cantar-lo perquè està vigent i viu. A La maleta parlo de quan el Jose deixa el grup, que no hi ha un comiat com a tal, i jo em trobo als llimbs, havent de prendre una decisió, si seguir en la música o no. M’adono que he de començar de zero: no tinc el Nacho i el Jose, i he de saber qui vull ser jo musicalment. I agafar les regnes, com dic al final de la cançó.

Quan parla del moment en què el Jose va deixar Mecano, ¿es refereix després de publicar el disc final, la recopilació amb vuit cançons noves Ana Jose Nacho, el 1998? El Nacho va dir llavors, en una entrevista a aquest diari, que Mecano sortiria de gira, una cosa que no va passar. Com va ser?

El Jose va dir una cosa així com que no sentia voler estar en un grup de pop. Va ser una dutxa d’aigua freda, una sorpresa per a tothom. Estàvem en una gala, ens acabaven de donar el premi a la Trajectòria [en els premis Amigo] i ell volia deixar clar que se sentiria bé. Per a mi va ser dolorós i difícil de gestionar.

Continuar sense ell no es va plantejar.

Mai, perquè Mecano érem tres. Hauria estat coix si en faltava un.

Llavors, el grup no ha tornat mai per José María Cano?

És que no ha sigut ni una cosa ni l’altra. Cada un va començar el seu camí en solitari i no hem volgut sortir-ne, o no ens n’hem sortit perquè estàvem al mig d’alguna cosa. Estem tots molt còmodes, cada un pel nostre compte.

Amb la seva carrera en solitari hem descobert que vostè és autora, una cosa que amb Mecano no es va visibilitzar. Se sentia coartada pel talent del Nacho i el Jose?

Jo mai m’ho vaig plantejar. De fet, una vegada, el Nacho estava fent una cançó, El mosquito, i em va trucar: «Escolta, em fa falta una tornada aquí, ¿m’ajudes?». Em vaig posar nerviosíssima, vaig tardar una setmana a fer quatre frases. I vaig quedar com a coautora, només en aquella cançó. Però ho vaig patir tant que em vaig dir: «No, no vull». Estava més centrada en la meva tasca, ¿com es diu, frontwoman? Cantar i emocionar i tot això. Però en un llibre que es diu Los tesoros de Mecano surt un qüestionari dels 80 en què em preguntaven «¿quin és el teu desig?» i jo vaig respondre: «Fer un disc compost totalment per mi».

Abans, feia l’efecte que preguntar-li per Mecano era delicat i podia incomodar-la, però ara és vostè qui esmenta el grup amb naturalitat. Què ha canviat?

És que jo intentava trobar el meu lloc, però sempre venia la pregunta de Mecano i això em frustrava. Pensava que res del que jo fes seria suficient. Mai m’he intentat equiparar. També hi ha el fet que no hi va haver un comiat.

Ara es porten les gires de comiat (i després les de tornada). En altres temps, els grups se separaven i punt, sense tour d’adeu: Abba, The Police, Dire Straits…

Sí, sí, és veritat. Però nosaltres acabàvem de treure un disc, se suposava que faríem una gira… Jo crec que aquesta ferida el públic encara no l’ha tancat, i això ho he entès després. Quan en els meus concerts arriben les cançons de Mecano, òbviament és espectacular. La gent les torna a viure.

Una gira important que va fer en solitari va ser Girados, el 2000, amb Miguel Bosé.

Ah, va ser increïble. Era la primera vegada que pujava a un escenari com a solista, tot i que de la mà del Miguel, i vaig aprendre moltíssimes coses. Vaig sentir que sola podia, que continuava connectant amb el públic, que estava còmoda. El Miguel em va ensenyar a saber dir que no i a no tenir por d’equivocar-me, perquè jo soc Doña Dudas.

No li preguntaré si té les mateixes opinions que ell, però…

¡De fet, no! [riu].

D’acord, però què li sembla l’evolució de la seva figura pública, tan divisiva, arriscant-se a perdre públic?

No l’ha perdut, ha fet una gira increïble. Jo crec que, a la gent, al final, li és igual, el veurà per ser qui és, per la persona i per la música, que t’ha fet connectar amb ell. Jo també tinc haters… No dono importància a aquestes coses. És el Bosé de sempre, perquè sempre li ha agradat la polèmica. I és molt ferm en el que opina. Jo ho respecto. Respecto les opinions de tot el món. Llibertat d’opinió, llibertat d’expressió.

Al Palau sonaran moltes cançons de Mecano, a més de les seves en solitari. Hi ha un afany redoblat per escoltar hits que facin viatjar en el temps i sembla que costa presentar un àlbum.

Sí, costa. La gent vol reviure el que va viure. Però a mi em passa també com a públic i, si vaig a veure els Rolling Stones, vull que em cantin Angie, que va ser el meu primer petó. És molt terapèutic, catàrtic. Per això els concerts són tan necessaris.

"De vegades cal tocar fons per després pujar, i això és una mica el que vaig sentir"

Abans deia que després de Mecano havia de descobrir qui volia ser musicalment, on estava la seva identitat com a artista en solitari. Ja ho ha d’haver descobert.

Doncs mira, el que he descobert és que la meva identitat és la meva veu. Que qualsevol cosa que canti es converteix en una cançó d’Ana Torroja. Això em permet jugar amb diferents pals, provar coses, i em diverteix.

Així que ni estem davant el final del xou, ni davant la seva última gira.

No, hi ha vegades que s’ha de tocar fons per després tornar a pujar, i això és una mica el que vaig sentir. Necessitava recuperar i sentir ganes d’explicar coses una altra vegada.