Rosana: «M’he compromès amb el que sento, que és anar més enllà de la música»

Després de set anys sense pujar als escenaris, Rosana Arbelo ho està tornant a fer amb una gira que celebra el trentè aniversari de l’àlbum que la va llançar a la fama, Lunas Rotas. Dimecres 5 d’agost arribarà al Sons del Món de Roses amb una proposta amb què vol retrobar-se amb el públic i preparar el terreny pel seu nou projecte, que vol anar molt més enllà de la música per transformar el món i les relacions entre les persones.

Com s’està sentint, en aquest retorn?

La veritat és que és una sensació força boja. Entre una cosa i una altra, porto set anys apartada dels escenaris, que també és per desig. Apartar-me’n ha sigut una decisió meva, perquè estava escrivint un bonic projecte que ara comencem a desenvolupar. És una gira força peculiar, tot i que en aquesta primera part és sols de retrobada. Està sent molt bonic i emotiu i especial veure com la gent encara se sap les cançons, gairebé millor que jo. Estic emocionada...

Emocionada, i en plena forma... segueix baixant a cantar entre el públic com ara fa trenta anys!

Segueixo fent-ho perquè sempre ha estat una necessitat. Des de fa 30 anyassos, que ho faig. Sempre ho dic, algun dels meus companys deia que estava boja i jo li deia que no, que necessito estar prop de la gent. L’ésser humà és l’única cosa que m’agrada més que la música.

Deia que aquesta és una gira peculiar, per què?

Han sigut set anys d’escriure i escriure 3.000 pàgines de projecte. Li dic així perquè la gent sàpiga que no és un disc, però el que és realment és un pla de trobada a molts nivells. És peculiar perquè obre aquesta espècie d’univers que es diu OMOW, que són sigles de otro mundo, en espanyol, i el nostre món, en anglès (our world).

Un univers que s’articula al voltant de tres eixos...

Un és la sèrie documental Mejor vivir sin miedo, que vam estrenar a Amazon Prime i són tres capítols explicant la meva història que no es veu, amb les emocions i el que he anat fent amb l’èxit, que a vegades és això, el que fem amb ell. El segon és aquesta gira, i el tercer el projecte Más que barrios (en marxa a Arrecife, a l’illa de Lanzarote, d’on és Rosana), un pla de dinamització i trobada amb la gent. Fa set anys van arribar-me les notícies de l’augment de la soledat i suïcidis en nens i vaig tenir molt clar que havia de fer música, sí, però molt més que música. Era una cosa que em naixia.

Quant fa que creu que cal una altra manera de veure el món?

Al principi, amb tot el que em va passar amb el primer àlbum. Fora de casa, no em coneixia ningú, i en hora i quart va rebentar rècords a Espanya i, en dos mesos, al món sencer. Va arribar a la Xina i Alemanya i Itàlia i, per descomptat, tota Llatinoamèrica. Va ser una bogeria i no vaig entendre què passava. Ni canto en anglès ni soc guapa.

I això l’ha dut fins aquí...

Fa molt poc vaig adonar-me que tot el que m’ha passat no era per ser famosa, era per fer OMOW. M’estic comprometent amb el que sento, que és anar més enllà de la música, perquè el món està passant un moment massa fràgil. Ha sigut un desig per part meva i quan una té un desig tan fort s’hi ha de comprometre. És una necessitat i no em sentiria bé fent solament música per plataformes i recorrent el món i vídeos i promoció.

Quan explicarà ben bé en què consisteix això d’OMOW?

D’aquí a poc menys de dos mesos parlarem més d’OMOW i es començarà a veure realment què és aquesta beneïda bogeria, però ara és sobretot preparació i retrobament amb la gent, per això és tan especial la gira. És curiós perquè la gent segueix fent camí amb mi. Sempre vaig sentir que no estava sola, per part de la gent, que és la gran protagonista de la meva carrera. Ells em van obrir la porta a aquest món i fan que segueixi aquí. És part de responsabilitat tornar allò que se m’ha regalat.

És a dir, que ara es tracta de recuperar sinergies abans del gran anunci?

Ara és com aquell moment que quedes amb els amics després de molt temps. La trobada, la connexió, i a partir d’allà desenvolupes la resta...

El trentè aniversari de Lunas Rotas és una bona excusa...

Sí! Al final, estem celebrant els trenta anys que duem junts i m’han dut fins aquí. A més, sento que és molt més bonic cap a on ens porta que d’on venim. A vegades, un mira enrere i diu «que bonic», ho mira des de la nostàlgia. A mi Lunas Rotas no em produeix nostàlgia, em produeix el motiu per seguir pensant que el millor està sempre per arribar.

Feia broma, abans, que la gent se sap les cançons millor que vostè... quan veu el públic entregat, pensa en el que ara deia, també?

No és difícil, tampoc, saber-se les cançons millor que jo (riu)! Se les saben millor que jo des de sempre, menys quan les vaig compondre, que no se les sabien(riu)! Sento això sí. Sento que estic on he d’estar i fent el que he de fer. Quan un veu la gent, es diu, «aquí estem nosaltres». Ni tu ni jo. Fa temps que dic millor tu i jo que tu o jo, i en veure que aquí seguim tots, donant corda a la vida, un sent el que deia abans, sí, que el millor està per arribar, i tot el que ha passat aquests trenta anys pren un sentit molt especial i màgics.

Mantenen el significat, les cançons, després d’aquest temps, o varien?

Saps què penso? Quan componc, no penso, sento, i suposo que, quan vaig fer-les, tenia una emoció. Hi ha coses que una ja no recorda, però sí que em produïen una emoció, cadascuna. Ara bé, quan les cançons deixen de ser d’una per ser de tots, ets conscient d’alguna manera que una cançó té tants protagonistes com persones la comparteixin. De les que cançons que vaig treure al disc, i en altres discos, el sentit original s’ha perdut i convertit en mil milions de partícules, totes amb molt sentit.

Aquest nou projecte no tracta directament de música, però n’hi haurà, de nova?

Ho diré més cops, però és així. Hi haurà música, sí, més que mai. Més que en tota la meva vida. Però passa que hi haurà molt més que vida.

Realment intriga, no acaba de dir què farà, amb OMOW...

Perrerías, tota mena de perrerías (riu)!

Això sí que no sé pas com ho traduiré...

Quan parles de perrerías, a les Canàries, són com coses de nens, fer una mica el trapella (riu)!

Com ho farà?

Crec que ens agradarà a tots, OMOW. Sobretot, ens divertirem, i crec que, almenys, d’això es tracta, que el món s’ompli una mica més d’esperança. Només una miqueta, una miqueta d’esperança. Amb això ja en fem prou perquè la gent torni a aixecar-se i pensar que està molt bé sortir al carrer, anar als barris a visitar la gent, posar nom al veí. No està gens malament que hi hagi tecnologia, al contrari, és fantàstic, però ha de ser una eina per l’home, en comptes de l’home ser una eina per la tecnologia.

Per on es comença?

Tots sentim que necessitem un canvi, però no està passant. No ho dic des de la part poètica, sinó des de la més essencial i humana. Hi ha incertesa, por, respecte. Un munt de coses ens separen de nosaltres mateixos, i el primer que s’ha de fer és això, retrobar-nos com a humans. n

Subscriu-te per seguir llegint