Marta Jiménez Serrano: «Conèixer la data de la pròpia mort seria una cosa terrorífica»

El 7 de novembre de 2020, l’escriptora madrilenya Marta Jiménez Serrano i la seva parella van sofrir una intoxicació per monòxid de carboni a casa seva (un pis de lloguer) a causa d’una fuita a la caldera, que la propietària de l’habitatge no havia fet revisar quan tocava. Cinc anys després, ha decidit explicar aquesta experiència a la novel·la Oxígeno (Alfaguara).

Després de patir aquell episodi tan traumàtic va decidir buscar l’ajuda d’un professional. El seu psicòleg sabia que estava intentant escriure aquest llibre?

Sí, li ho vaig dir. Ell ja sabia que jo escrivia i crec que donava per fet que ho acabaria explicant. També li vaig parlar de les dificultats que tenia per narrar la història. Tant la teràpia com la novel·la em van ajudar molt a pair el que havia passat. Al final hi ha una cosa en comú entre totes dues: verbalitzar-ho. La teràpia són les sessions en si, però també tot el que passa entre una sessió i l’altra. I el que jo feia durant aquell temps era escriure el llibre. Ha format part d’un mateix procés molt terapèutic per a mi. Fins i tot la promoció també ho està sent, perquè en parlo com si fos una història aliena.

Explica que, quan era petita, la seva àvia sempre li deia: «Fins demà, si Déu vol». Abans érem més conscients de la mort?

Crec que vivim en una societat que viu molt d’esquena a la mort. En part perquè, de manera majoritària, hem perdut la religió i, en part, perquè estem obsessionats amb la joventut. Sembla que estiguem rebutjant constantment la idea d’acostar-nos al final. I crec que el que em va passar, i el mateix llibre, m’han obligat a fer-me una sèrie de preguntes que sovint evitem. Ara tenim uns altres valors. I, com que també hem perdut determinats ritus i formes d’espiritualitat, crec que estem buscant una nova manera de relacionar-nos amb la mort des d’una altra perspectiva.

Ara que es vol controlar tot fins a l’extrem, costa més acceptar el final?

Totalment. El progrés tecnològic i científic ens fa pensar que ho podem controlar tot. També ho veig en com de malament gestionem les catàstrofes naturals o els accidents en general. Ens diem: «Com pot passar això en un país del primer món?». Doncs passa, perquè hi ha coses que ens superen. Som fal·libles i, amb la concepció que té avui l’ésser humà de si mateix, ens costa molt assumir-ho.

L’escriptor Manuel Vilas ha parafrasejat Kafka dient que el coneixement més terrible per a un ésser humà seria saber la data de la seva mort...

Hi estic del tot d’acord. És una mica paradoxal, perquè crec que hem de viure conscients que això s’acabarà, però també amb la serenitat de saber que tenim prou temps per gaudir-ne. Per això, conèixer la data de la pròpia mort seria una cosa terrorífica.

Explica a la novel·la que el seu primer contacte amb la mort va ser veure la seva mare desmaiada quan tenia nou anys. Aquest gran tema universal ja li rondava pel cap abans de l’episodi d’intoxicació?

És molt probable. Crec que tots configurem la nostra manera de mirar el món durant la infància. I, com que de la mort se’n parla tan poc, les experiències relacionades amb ella queden desencaixades perquè ningú no ens les explica. Segur que el que va passar amb la meva mare em va marcar, però tots n’hem viscut alguna.

Està en procés de perdonar la propietària del domicili?

Crec que m’he permès no perdonar-la. No ho necessito, i t’ho dic des de la calma. Ja no em fa mal, però no crec que mai arribi a pensar en ella des del perdó. Hi ha un espai entre el ressentiment i el perdó. No l’exculpo i ja no sento ràbia, però tampoc no tinc ganes de mirar-la amb bons ulls.

Tots els personatges que apareixen a la novel·la la vinculen a vostè amb la mort. Per això els va escollir?

Suposo que sí. Eren totes les persones que, d’una manera o altra, m’havien transmès aquest sentit de la finitud. Després hi ha altres personatges inevitables, com en Juan, que aleshores era la meva parella i era al meu costat quan va passar tot.

Ha explicat que va provar d’escriure aquesta novel·la en tercera persona i que no va funcionar.

Em va costar molt trobar el to i vaig fer moltes proves, però crec que aquest llibre estava fet per ser explicat així. A la meva novel·la anterior havia jugat amb diferents narradors i trames, però aquí hi vaig sucumbir perquè era el que demanava la història. Tenia sentit explicar-la des del jo.

A Oxígeno també hi és molt present el problema de l’habitatge. Volia abordar aquesta qüestió com una denúncia?

Em va sortir de manera natural. No era una cosa buscada, però només explicant la història ja hi apareixia. Aquesta dimensió de denúncia social, de la precarietat i la irresponsabilitat d’alguns propietaris, quedava reflectida de manera molt clara només relatant el que havia passat.

És una història dura, però també hi aflora l’humor.

Sí. És una cosa que no tenia prevista, però em va sortir de manera espontània. Jo ho vaig agrair durant el procés d’escriptura i crec que a la novel·la també li escau. Al capdavall, penso que l’humor és una de les maneres més interessants que tenim de relacionar-nos amb la mort.

Subscriu-te per seguir llegint