Aleix Martínez, ballarí: "A Catalunya tenim teatres, planter i públic; hi falta voluntat"

Va estudiar a l’escola de David Campos a Barcelona, amb 12 o 13 anys se’n va anar a Marsella a estudiar a l’Studio Ballet Colette Armand. El 2008 va guanyar el Premi de Lausanne i llavors va canviar la seva vida.

No soc gaire fan dels premis perquè no som cavalls. Som artistes. ¿Com es mesura l’art en una competició? Però reconec que allò em va posar en un aparador impressionant perquè a Lausanne acudeixen tots els directors de les companyies i d’escoles internacionals. Aquell any el director del jurat era John Neumeier, que em va portar a Hamburg per estudiar a l’escola del Ballet d’Hamburg i després vaig entrar a la companyia on he fet tota la meva carrera.

¿Es planteja tornar a Catalunya?

Sempre. La cabra tira a la muntanya, per això des del 2014 he sentit la necessitat de buscar projectes vinculats al Mediterrani. Soc ballarí i soc instrument per a altres coreògrafs, però a mi també m’agrada fer les meves creacions. M’interessa treballar amb gent que em sedueixi per construir altres mons. M’agrada modelar i pintar amb altres cossos al Mediterrani, la meva llar. El meu primer projecte va ser una petita peça per al festival de música a Sant Pere de Rodes. L’any següent en vaig fer un altre per a les coves de Collbató i no he parat. Aquest mes treballo en Niu per al Campus Peralada.

¿Però podria instal·lar-se i treballar aquí?

De moment he creat ponts. No sé si podré tornar perquè la situació de la dansa a Catalunya no és com a Alemanya. De moment m’interessa tenir un peu aquí i compartir la meva feina. Soc una espècie de nòmada perquè fa molts anys que vaig deixar casa meva aquí. És estrany sentir que pertanyo a tot i a res. Però l’esperit mediterrani el porto dins i això té molt pes.

¿Quant l’ha transformat Alemanya?

M’ha modelat artísticament. La condició climàtica hi influeix: et permet aprofundir en una introspecció el simple fet de tenir durant mesos el cel fosc, pluja i fred. Allà passes molt temps en un espai tancat, sigui l’estudi o el teatre. Això també condiciona una societat, la seva manera d’entendre la vida i el dia a dia. Però sempre tinc necessitat de connectar amb les meves arrels, és un desig essencial que em serveix com a motor artístic i personal. No és una sensació concreta i palpable, però notes que a Catalunya hi ha molt potencial vibrant.

Però la majoria de ballarins catalans i espanyols treballen a l’estranger. ¿Li sembla estrany?

En totes les companyies amb les quals he treballat en aquests anys, siguin petites, mitjanes o grans, sempre he trobat ballarins espanyols: bascos, andalusos, gallecs, madrilenys, catalans... L’única companyia amb una estructura sòlida a la qual poden tornar és el Ballet Nacional d’Espanya, perquè ser freelance és un altre món i sempre està més relacionat amb la dansa experimental o contemporània.

¿Li agrada estar a Hamburg?

M’agrada perquè Catalunya no m’ofereix cap altra possibilitat. Vaig marxar per desenvolupar-me i créixer com a artista. Però ara, amb 34 anys, m’he plantejat tornar moltes vegades. Ballar Nijinsky al Liceu va ser una experiència agredolça: ballar a la meva ciutat no és habitual, sinó una excepció. Va ser molt bonic però també trist, perquè només va durar una setmana. De tota manera, em va encantar mostrar el que faig a casa a la gent de la meva terra; sortir cada dia del teatre i estar-me a la Rambla i parlar en la meva llengua.

¿Quines condicions necessita per tornar?

Una aposta real per crear un espai, una plataforma o una companyia on els artistes puguin desenvolupar-se amb una base sòlida. Es necessita tranquil·litat per poder crear. Has de poder entrar a l’estudi sense estar angoixat per aspectes relacionats amb estabilitat de la companyia. Per a mi l’estudi és gairebé com un santuari: necessites tranquil·litat i seguretat per crear.

¿I si no és possible?

Els ballarins vivim resignats, però sempre hi ha esperança. A Catalunya tenim teatres públics, instal·lacions i un planter amb artistes de qualitat. I hi ha públic. Tenim tots els ingredients necessaris, també el potencial. Falta voluntat. La resta de coses ja hi són.

Parlem del futur, d’aquesta jove generació amb la qual està preparant Niu, que es podrà veure al Festival de Peralada aquest 28 de juliol.

Es un projecte en el qual una quinzena d’estudiants de dansa de l’Empordà i de Girona, d’entre 12 i 17 anys, totes noies, treballaran amb vuit ballarins professionals del Ballet d’Hamburg, quatre noies i quatre nois. També hi haurà l’Arnau Obiols, un músic amb qui connecto, i un octet de corda compost de quatre músics professionals i quatre estudiants de la zona. Niu posa en valor el procés creatiu. Les estudiants són la base d’aquest viatge, i a partir d’elles sorgeixen les relacions i diàlegs entre tots. Més que la seva capacitat física o tècnica, el que més m’interessa la seva energia, el motor que les impulsa a ballar.

¿Algun estil en particular?

No m’agraden les etiquetes, les línies en clàssica i contemporània estan superades avui dia. ¡L’art és art i la dansa és dansa! Quan parles d’obres de repertori pots parlar d’estil, però no amb les noves creacions. Com més eines té un ballarí, millor, més pot experimentar, descobrir i ser lliure.

n

Subscriu-te per seguir llegint