Hollywood es rendeix a noves estrelles

El relleu generacional és lògic i obligat en qualsevol camp. En el cine, històricament, ha sigut cruent per a les actrius, descavalcades de l’estrellat molt abans que els seus oponents masculins. La transició de l’heroi aventurer del cinema mut, Douglas Fairbanks, a l’heroi aventurer del cinema sonor, Errol Flynn, va ser d’allò més natural, com el pas de la hieràtica i glamurosa Greta Garbo als nous models de glamur de les actrius dels 40 i 50: Lauren Bacall, Elizabeth Taylor, Kim Novak, Grace Kelly o Marilyn Monroe. El canvi més radical es va produir amb el Nou Hollywood, a finals dels 60: entre ells, Paul Newman, Warren Beatty, Steve McQueen, Robert Redford i John Cassavetes representaven una masculinitat menys virilitzada i tòxica que la dels nois durs de dècades anteriors –de Bogart a John Wayne–, i entre les quals, Faye Dunaway, Mia Farrow, Joanne Woodward i Gena Rowlands obrien de bat a bat les portes d’una nova feminitat, i un encara tímid feminisme, dins del ferri sistema hollywoodià. Els quedava una mica per emular les actrius europees de la mateixa època, Jeanne Moreau, Monica Vitti, Liv Ullman o Anna Karina.

Pel que fa a estil cool, ideologia i prestacions actorals, la generació dels Beatty i McQueen va mutar sense problemes a finals dels 90 en la de George Clooney, Brad Pitt i Matt Damon, de la mateixa manera que Julianne Moore, Glenn Close, Demi Moore i Julia Roberts van assumir el nou estrellat femení tant en el cine comercial com en l’independent. I ara, superat l’equador de la tercera dècada del segle XXI, ¿quina és la situació? Clooney i Pitt tenien respectivament 40 i 38 anys quan, junts, van encertar al centre de la diana comercial amb la primera entrega de la saga Ocean’s eleven. Tots dos tenien una definida filmografia anterior, però aquell film de Steven Soderbergh els va convertir en els més guapos, els més divertits i els més exitosos del Nou Hollywood. El relleu actual no només és obligat, sinó que sembla destinat a un rejoveniment absolut. Els intèrprets que aquí ens interessen han assolit l’estrellat sent molt més joves. Tom Holland: 30 anys. Zendaya: 29 anys. El tercer en discòrdia, Robert Pattinson, és una dècada més gran, en té 40. Hi afegim Timothée Chalamet: 31 anys complirà al desembre.

Que siguin estrelles més joves respon a la lògica del mercat i de les estratègies dels estudis. Després de no sé quants informes estadístics, Hollywood va arribar a la conclusió que el públic que sostenia la indústria anava dels 18 als 30 anys, de manera que propulsar estrelles joves els va semblar el més encertat. La història va començar amb la saga Crepuscle, amb Pattinson i Kristen Stewart com a abanderats d’una nova generació capaç de sostenir el mercat del cine comercial descaradament teen. El problema no seria aquest, en absolut. El qüestionable és l’excés i la repetició. Vegem-ho.

El 29 de maig, a les portes de la cartellera estival, arribava a les sales El drama, una producció relativament independent d’uns 27 milions d’euros protagonitzada per Zendaya i Pattinson. El film, una enginyosa lectura de les convencions,les frustracions i les pors de la societat nord-americana actual, porta recaptats arreu del món més de 126 milions. ¿La raó principal? La seva parella protagonista.

Recaptació

El 17 de juliol s’estrenava l’esperada La Odisea de Christopher Nolan. Aquí no hi ha cap comparativa: la recreació del llibre d’Homer ha costat 219 milions d’euros. En el seu nombrós repartiment hi ha Zendaya, Holland i Pattinson. L’enorme recaptació prevista per a la pel·lícula –es parla, sense que sigui un farol, que superarà la barrera dels mil milions– no té a veure directament amb el concurs del tercet, ja que també hi ha Matt Damon, Anne Hathaway i Charlize Theron, però sens dubte ajudarà. Pattinson encarna el personatge més desagradable. Zendaya és una vaporosa i onírica Atenea. I sobre Holland, com a Telémaco, recau part del pes dramàtic del film.

Avui s’estrena la quarta pel·lícula del superheroi aràcnid, Spider-Man: Brand New Day, en la qual Peter Parker està interpretat per Holland i la seva nova nòvia, MJ, és... ¡Zendaya! Els dos grans blockbusters de l’estiu del 2026 aporten els mateixos rostres. La rumorologia assegura que el cost de Spider-Man: Brand New Day pot ser similar al de La Odisea. Encara bo que cap dels productors del film va pensar que Pattinson pogués interpretar un dels dolents de torn.

Però no hi ha problema. El 18 de desembre Dune: Part tres agafarà el relleu dels blockbusters d ’estiu, i a més dels actors principals de la trilogia de Denis Villeneuve, Chalamet com a Paul Atreides i Zendaya en el paper de Chani, en aquesta tercera entrega se suma al repartiment Pattinson perquè no decaigui l’interès en aquest particular trio d’intèrprets del Hollywood més juvenil.

Que Holland i Zendaya siguin parella en la vida real, com ho van ser Newman i Woodward, o Cassavetes i Rowlands, ho torna tot més cool com a finals dels anys 60, aquella època que, en termes hollywoodians, s’ha convertit en la gran era per reivindicar, homenatjar i copiar.

Reconduir les seves carreres

La repetició no és culpa d’ells. O sí. El públic pot arribar a cansar-se. En tot cas, tots aquests intèrprets han sabut reconduir molt bé les seves carreres. Pattinson es va escapar de l’ecosistema d’adolescència i vampirisme de Crepuscle treballant amb cineastes de culte com David Cronenberg, Anton Corbijn, Werner Herzog, Claire Denis, Bong Joon-ho i els germans Safdie, el mateix que va fer la seva companya en aquella saga, Kristen Stewart, a les ordres d’Olivier Assayas, Kelly Reichardt, Pablo Larrain o el mateix Cronenberg. A més, Pattinson segueix la línia de tots els grans actors independents (de Cassavetes a Harvey Keitel, Steve Buscemi o Christopher Walken) que passa de l’off Hollywood al Hollywood total: per al 2028 està prevista la seva segona pel·lícula com a Batman, on coincidirà amb Scarlett Johansson, una altra de les actrius actuals que navega entre les aigües de l’indie (Lost in translation) i el mainstream (Viuda negra).

Zendaya ha rendibilitzat molt bé la ressonància catòdica d’Euphoria. La seva parella a Dune és un altre dels actors de moda –Chalamet tant fa de Willy Wonka com de Bob Dylan– i el seu company en la vida real, Holland –britànic com Pattinson–, sembla el més atrapat a les xarxes d’un sol personatge, l’home aranya, des que J.A. Bayona el va descobrir a Lo imposible. Potser la figura de Telémaco el propulsa en una altra direcció.

Subscriu-te per seguir llegint