Nostàlgia i himnes del rock català: Gossos i Lax’n’Busto junts a la Ciutadella de Roses

“Junts recordarem les cançons que ja formen part de la nostra vida”. La frase de Natxo Tarrés, just després que sonés Oxigen, va ser tota una declaració d’intencions. Gossos i Lax’n’Busto van convertir la Ciutadella de Roses en una gran màquina del temps, en una de les nits més esperades del Festival Sons del Món.

Sota una lluna gairebé plena, que es va atrevir a treure el cap després d’una tarda de núvols amenaçadors, milers de veus van cantar melodies enganxades a la memòria. Era una cita excepcional: l’únic concert de Gossos previst aquest any i el retrobament, dues dècades després, de dues bandes imprescindibles del rock català.

Els manresans van obrir el cofre dels records amb Nits de glòria, L’illa, Res tornarà a ser igual o Tot és fosc. Cada acord despertava una història; cada tornada, una abraçada. A Corren, Pemi Fortuny va pujar a l’escenari per assumir la part que Dani Macaco havia interpretat el 2007, en un dels primers grans regals d’una vetllada generosa en complicitats.

Després, Lax’n’Busto va prémer l’accelerador. Tot just havien sonat La meva terra és el mar, Trepitja fort i Més que la meva sang quan Fortuny ja vaticinava una “nit memorable”. No es va equivocar. En ple 40è aniversari, els del Vendrell van demostrar que els seus himnes continuen passant de generació en generació. Tornarem, Que boig el món, Per una copa o Llença’t van fer saltar la Ciutadella i van retornar més d’un, durant uns minuts, vint o trenta anys enrere.

Quan la nit ja fregava les quatre hores, encara quedava una última comunió. Gossos i Lax’n’Busto es van fondre en una sola banda per interpretar Quan et sentis de marbre i Tinc fam de tu, entre somriures, cants a ple pulmó i la sensació de viure un moment "històric". Però van ser els del Vendrell els encarregats d’abaixar definitivament el teló amb Miami Beach i T’estimo molt. Una cloenda emotiva per a un concert que va ser molt més que nostàlgia: una celebració de les cançons que han crescut amb nosaltres i que, malgrat el pas dels anys, encara sonen com a casa.

Subscriu-te per seguir llegint