Pagaria per anar a un concert sense poder veure el cantant?

Interessant i divertida tempesta la que ha desencadenat Ticketmaster posant a la venda entrades sense visió de l’escenari en l’últim dels sis xous de Bruno Mars a Wembley, dimarts passat. Localitats presentades amb la llegenda No view, audio only, que, amb el mapa a la mà, estaven en uns laterals tan forçats que ja quedaven, de facto, darrere de l’escenari.

¿Anar a un concert per no veure’l? Bé, el públic de la música clàssica en sap, d’això, sobretot quan acudeix a sales antigues, amb seients darrere de columnes, baranes o elements ornamentals aixafaguitarres. Però una cosa és la clàssica, en què figura que només la música i solament la música compta, i una altra el pop, en què suren altres coses: el culte a l’artista-ídol, el seu carisma i la seva expressivitat, i el pack escenogràfic, amb les corresponents coreografies, llums, pantalles, passarel·les, focs artificials i plataformes que pugen i baixen.

En el pop, les entrades de visió parcial no són una cosa nova. Sí que representen un pas més les localitats sense cap accés visual, si bé Bruno Mars no és el primer a provar-ho: Beyoncé se li va avançar en alguns concerts del 2023, on va vendre seients listening only, i Taylor Swift ho va replicar l’any següent en les dates finals de l’Eras tour (¡amb pantalles darrere de l’escenari!). Aquestes entrades de Bruno Mars s’han venut a 58,35 lliures (68 euros), amb relació a la gamma que anava de 71,70 a 588.60 lliures (de 84 a 688 euros) dels seients convencionals.

S’hi pot veure l’enèsim exemple de la cobdícia del show business, però no podem parlar d’engany, ni de coacció: qui compra aquest tiquet sap el que fa i ningú l’obliga a fer-ho a punta de pistola. Són localitats que es perdrien i que poden fer feliç algú donava per perduda aquesta actuació amb sold out d’un artista que, si tanqués sis nits més, potser també les ompliria. És una opció plausible per als invidents, s’hi pot afegir.

La idea convida a donar voltes sobre què significa avui dia disfrutar d’un concert i sobre el punt en què situem el llindar de la frustració per no participar en el que es coneix com a experiència del directe. ¿Abans assistir a un concert des d’una localitat gairebé humiliant que no pas quedar-te sense anar-hi? ¿Què et fa sentir menys desgraciat? La indústria fa les seves provatures per trobar la resposta, i no sembla una bestiesa la seva intuïció que, en aquests grans esdeveniments, l’important és ser-hi i fondre’s amb la vibració col·lectiva, encara que sigui poc menys que de cara a la paret.

Subscriu-te per seguir llegint