Trifonov enlluerna al Festival de Torroella

Daniïl Trifonov és un dels pianistes més aclamats de la seva generació. La seva trajectòria l'ha portat als grans coliseus de la música. L'han comparat amb els més grans (Vladimir Horowitz, S. Richter, Marta Argerich o Evgeny Kissin) per raons òbvies. Té moltes de les grans qualitats de tots aquests grans intèrprets, però el més interessant és que ha creat la seva pròpia poètica al piano. Genera fascinació pel seu virtuosisme, però també crea expectació per la manera com dirà la música. En aquest sentit, no és un músic acadèmic. D'alguna manera, Trifonov sembla una intèrpret que destapa el vel de la partitura per fer-la reviure. No em sembla un pianista conservador. Ben al contrari, és un músic força imprevisible que arrisca moltíssim dalt de l'escenari. Tot això ho vam poder escolar en la seva lectura del primer concert de Brahms per a piano i orquestra.

A Brahms li va costar cinc anys i un esforç continuat dur endavant aquest obra en què el dramatisme hi és molt present. Era la primera vegada que s'enfrontava a una obra d'aquestes dimensions i, a més a més, el seu gran amic i referent, Robert Schumann, estava molt malalt. De fet, l'Adagio està dedicat a Schumann a qui Brahms anomenava Mein Herr Domini. Pel que fa a aquest dramatisme, Trifonov té una energia volcànica que esdevé extraordinària per abordar el primer moviment on es percep el dolor i la tragèdia. Però en el segon moviment sap ser un poeta amb un toc únic: serè, transparent reportant un espai musical complicat que no resolt simplement amb una línia preciosista i ensucrada. I, finalment, en el tercer moviment, un gran esclat, amb un nervi extraordinari i un saber concertar amb l'orquestra que el converteixen en un pianista que enlluerna al mateix temps que ens deixa expectants perquè la música sembla realment una epifania.

Les dues propines van ser dues perles que formaran part del seu pròxim àlbum discogràfic. És el viatge que Trifonov ja va començar amb un primer disc dedicat a les músiques del continent americà. Vam poder escoltar el Vals de Santo Domingo del compositor dominicà Rafael "Bullumba" Landestoy i, després, la gran miniatura pianística d'Alberto Ginastera: Milonga, en què el piano "canta" tal com volia el compositor. De fet, aquesta obra és una transcripció de Canción al árbol del olvido. Molta música en una obra molt breu i expressada amb una aparent simplicitat que Trifonov va resoldre amb un domini elegantíssim i savi de la mà esquerra.

La MCO va estar a les mans de Daniel Harding en una molt bona línia. Aquest mestre privilegia la sonoritat pregona de les cordes, sempre homogènia i viva. Aquesta formació té una evident energia que desborda per la qualitat dels seus professors. Tanmateix, aquesta virtut no ha de ser només el fonament d'una orquestra. La versió que van oferir de la vuitena simfonia de Dvorák va brillar especialment per aquesta abundància. Harding va estar especialment atent a les dinàmiques i en general va ser una versió més aviat esclatant. Val a dir que el contingut musical de l'obra s'hi presta. Amb Trifonov realment hi ha un punt i a part molt important pel Festival de Torroella perquè resseguir les seves temporades també és assistir a la història dels grans intèrprets del nostre temps.

Subscriu-te per seguir llegint