Mariona Font: "Abans la gent anava a un museu per gaudi estètic; nosaltres, a l'Escala, expliquem un 'modus vivendi' que el turisme ha canviat"

La historiadora de l’art, Mariona Font Batlle (Bellcaire, 1974), és, des d’inicis del 2025, la directora del Museu de l’Escala, un ens que gestiona els espais patrimonials de l’Escala com el Museu de l’Anxova i de la Sal (MASLE), l’Alfolí de la Sal, la casa de pescadors Can Cinto Xuà, l’espai Víctor Català al Clos del Pastor, però també les torres de defensa, la barraca de pescadors de la Creu, els búnquers, el cementiri mariner i l’església de Santa Reparada. També Vilanera. Mariona Font, que va entrar a formar part de l’equip l’any 2005, té clar que, a diferència de museus que giren entorn una col·lecció i de la persona que l'ha gestada, el Museu de l’Escala, que aquest 1 d’agost ha complert vint anys, "explica tot un poble, un ecosistema i tu l’has de reflectir". Reconeix que s’han de mantenir equilibris i que sovint és qüestió "d’assaig i error". "Aquest és un museu viu i el més important és tenir aquesta connexió amb la teva comunitat i entorn".

El Museu de l'Escala no és un museu ancorat en el passat sinó que connecta amb el moment actual.

Exacte. Els avis ens van donar les peces, però ara venen els nets, les veuen i encara els fa il·lusió. I després porten als seus amics dient-los que això ho feien a casa seva. Encara és viu, agrada i atrau. Un senyor que feia maquetes ens en va donar una que reproduïa el pailebot que portava la sal. La vam acceptar perquè ens lliga amb el relat.

Hi ha peces que accepten, però no exposen.

Les guardem i normalment per les exposicions temporals mirem de treure-les, no posar res que estigui a l'exposició permanent, sinó sempre treure peces de la reserva.

La tendència actual és que els museus ensenyin les reserves..

Nosaltres en això som pioners sense saber-ho perquè després d'obrir el museu de l'Anxova, al cap d'un any, vam obrir la casa de pescadors de Can Cinto Xuà. Vam intentar legalitzar-la. Com que vam entrar a registre el Museu de l'Anxova, també volíem que ho fes la casa de pescadors. Però ens van començar a dir que havíem de canviar les portes, posar rampa, tenir ascensor, lavabo… Una idea que ens donaven era comprar la casa del cantó, tirar-la a terra i fer tots els serveis en aquella banda, un forat a la paret, i que després la gent pogués veure la casa de pescadors. Vam negar-nos, era un impossible. Al final vam trobar la fórmula, que era el magatzem visitable i el tenim des del 2007.

I el magatzem actual?

Ara no, però potser l’any que ve perquè el traslladarem a un nou espai municipal a Riells que l’Ajuntament està rehabilitant per aquest ús, amb una climatització, diferents sales compartimentades, un espai per restaurar... Quan això ho tinguem fet, sí que es pot ensenyar.

És una manera de mostrar altres facetes dels museus.

Cert perquè molta gent es pensa que tota la feina que tenim és només obrir, vendre les entrades o fer visites guiades quan realment nosaltres som un museu municipal, però també arxiu. El Pla de museus del 2030 ens ho ha simplificat i ens ha ajudat a saber ben bé què som. En principi, un museu de territori que és el paraigües que pot aglutinar tots aquests diferents espais, patrimonis, sensibilitats, però sempre tot encarat a respondre a una comunitat local. Així no som només un museu etnogràfic o d'arqueologia, no tot és un museu d'edificis imponents, sinó que hi ha una mica de tot. Tenim la barca Paca, la Víctor Català amb un patrimoni literari de primera línia, i un arxiu fotogràfic que no és per desmerèixer.

En principi, som un museu de territori que és el paraigües que pot aglutinar tots aquests diferents espais, patrimonis, sensibilitats, però sempre tot encarat a respondre a una comunitat local"

L’Escala ha estat pionera en la protecció de la memòria i del patrimoni.

Tot va venir de l'arxiu. Al nou port de la Clota, cada pescador hi tenia una caseta i les van modernitzar i, en el moment que les tiraven a terra, la Lurdes Boix (anterior directora i arxivera municipal) hi va anar amb el cap de la brigada i els va dir què és el que no necessiten i va recollir moltes coses. Preguntant què eren aquells objectes, entrava a les cases i li deien si volia més coses. I amb aquest parlar i aquest entrar a dintre de les cases, es va anar creant una col·lecció.

Hi havia aquesta sensibilitat, eren conscients que allò era memòria viva que podia desaparèixer.

Sí, i molt ràpidament. El turisme s'ho ha carregat tot i la gent està totalment desvinculada a la terra, al mar, allà on habita. Només es viu de cara a Internet, a tot virtual o treballant només mirant a la pantalla.

La funció del museu acaba essent molt important.

Quan la gent pensa en un museu hi veu un lloc amb objectes dintre de vitrines. Abans potser sí que era això, peces úniques o emblemàtiques, i la gent simplement anava per gaudi estètic, per observar, i amb aquell plaer que li donava veure coses boniques. En canvi, nosaltres el que fem és explicar un modus vivendi que, amb l'arribada del turisme, ha canviat completament.

La gent dona una peça pensant que aquella part d’ells els sobreviurà.

Ho veiem, sobretot, amb el tema de les fotografies perquè les de blanc i negre ja molta gent no les coneix. També el que potser es necessita és fer algun curs perquè la gent sàpiga guardar les fotografies a casa seva, que les tinguin en bones condicions. Fa un temps vam impulsar la iniciativa del portal d'imatges. Tenir tantes consultes a l'arxiu per veure el fons de l'Esquirol o en Lassús, vam pensar perquè no penjar-ho per Internet i que la gent des de casa seu pot veure-ho. Ara estem penjant també vídeos i això sí que agrada moltíssim.

És un fons molt ric.

Sí, de Víctor Català en tenim moltíssimes, unes dues-centes. A part, els fons fotogràfics i després l'arxiu històric. El que ens passa ara és que la gent es compra cases a l'Escala i ve a l'arxiu perquè els expliquis la història de la casa. Si era una casa de pescadors, si eren dels més mítics, dels més autèntics. Fa poc ens van demanar on era la caserna de la Guàrdia Civil entre el 1965 i el 1968 perquè potser el seu avi hi devia anar i ara els nets volen anar a veure on havia viscut l'avi.

És com resseguir el mite o l'autenticitat, com ha dit.

Totalment. El que ens valoren molt, sí que ho troben autèntic, perquè no hi ha barreres, perquè no hi ha vitrines. Poden tocar els objectes i els poden sentir molt a prop. I això, que puguis tocar la fusta de la barca... No dic que tothom ho faci, ni tampoc els animem a fer-ho, però sí que, en un moment donat, pots fer-ho, en principi no és res dolent i això ajuda a interactuar i sí, crea emocions.

Van a contracorrent perquè tocar alguna cosa en un museu està molt penalitzat avui dia.

El tacte també és un altre sentit que l'hauríem de desenvolupar una miqueta més. Amb el nou Pla de Museu hem de fer un pla d'accessibilitat i hem de tenir objectes per tocar. I jo estava mirant l'altre dia i, pensava, no sé, perquè aquí es pot tocar tot, realment. Molta gent fa reproduccions en 3D o no sé què per tocar aquell objecte, però bé, no és Las Meninas.

Recorda quan va integrar-se a l'equip del museu?

El 2005. És allò que comentava abans, que hi havia uns objectes que s'havien recollit en unes barraques de pescadors i era necessari fer un inventar o catàleg per saber ben bé que hi havia al soterrani de l'Ajuntament: unes rajoles, unes maquetes, xerxes, una mica de tot.

Vostè ja havia treballat en això?

Sí, la meva feina era fer inventaris i catàlegs d'objectes d'art a la Fundació Mascort i, en aquell moment estava treballant a l'Arxiu Administratiu de Girona. Va ser quan vaig conèixer la Lurdes Boix i em va plantejar si no m’interessaria fer aquest catàleg i vaig venir durant un any. Després vam poder escollir quines peces triàvem per posar a l'exposició permanent del Museu de l'Anxova. Es van enviar a restaurar, vam crear la museografia i el museu es va inaugurar el 2006. Des de llavors estic aquí.

Va estudiar història de l’art i es va especialitzar en la història i la iconografia de les caixes de mariners.

Sí, mentre estudiava va passar una cosa preciosa i curiosa que no crec que torni a passar mai més a la vida. En el diari, a la secció d'ofertes de feina, hi havia un anunci que posava: “Es busca historiadora de l'art”. Tothom a la universitat es va presentar i vaig ser l'afortunada de poder treballar. A la universitat no surts especialitzada en cap manera. Vaig anar a treballar a la Fundació Mascort i els vaig fer l’inventari per poder després esdevenir una fundació. Va ser on vaig conèixer el món de les antiguitats. Hi ha activitats precioses, mobles valuosíssims, unes ceràmiques espectaculars, però a mi, el que em va cridar l'atenció va ser un moble superpopular: les caixes de mariner, que té una iconografia molt naïf, aquest sentiment molt proper.

A la Fundació Mascort vaig conèixer el món de les antiguitats, però em va cridar l'atenció un moble superpopular: les caixes de mariner, que té una iconografia molt naïf, aquest sentiment molt proper"

Què són exactament?

Eren les caixes que s'emportaven els mariners quan anaven de viatge i s'emportaven un exvot o un record de la família per tenir aquest vincle durant el viatge. Quan la gent tornava, si li havia anat bé el viatge i havien sobreviscut a la tempesta feien un exvot. Però van pensar, a les caixes ens avancem, fem l'exvot primer i ja ens l'emportem posat, a veure si així tenim més possibilitats de tornar sants i estalvis.

Al museu en tenen alguna?

A l'Alfolí de la Sal, però no és de l'Escala, és de tema religiós i ens l’han deixat cedida del Museu Marítim de Barcelona.

No se’n feien a l’Escala?

Sí que n'hi havia i n'hi ha, però, de moment, no les volen donar. És el record de la família, dels avis i fins que no es trenca aquest vincle passen generacions. És molt diferent donar una xarxa que una caixa on hi guardes objectes personals de la família. L’afecció és diferent. Aquestes caixes són molt maques, estèticament són precioses. La més maca és aquí a l'Escala, que són una parella d'enamorats, vestits de l’època. Perquè alguns s’emportaven l'exvot i d'altres, la xicota. Surt un gosset portant una gàbia amb un ocell a dintre. Un que tira una fletxa i un cor. Són súpernaïfs.

Vostè va entrar un any abans d’obrir el museu i ha vist com ha anat evolucionant i s'ha anat fent gran.

I com ha anat creixent. En principi muntàvem l’exposició a l’Escorxador. Es va aconseguir un FEDER per restaurar i condicionar. Però com teníem tants objectes, abans d’aconseguir l’Escorxador, des de l’Ajuntament hi havia hagut la idea de poder fer el Museu de l’Anxova i de la Sal a Can Cinto, a la casa de pescadors. Per això, paral·lelament, s’havia restaurat la casa, però els impediments, la necessitat de tirar-la a terra. Quina gràcia té construir una casa de pescadors si després li has de posar un ascensor a dintre? Així, totes aquestes peces que no havien capigut en el relat per poder explicar la història del museu de l’Anxova, vam decidir posar-los allà i aquell va ser el nostre primer museu visitable.

No és l’únic espai patrimonial del què es fan càrrec des del Museu.

De mica en mica vam incorporar les torres, el safareig, Santa Reparada, el cementiri mariner… tot això ho fèiem perquè un dels objectius del museu és la divulgació, que pugui venir gent i conèixer aquest patrimoni. No té sentit que sempre esperis que et vinguin a veure el museu, has d'oferir coses diferents. I com a l’Escala no tot és pesca, vam començar a fer les rutes i ara em sembla que en tenim quinze i són totes variades. Aquest novembre n’estrenem una altra vinculada a les víctimes dels camps de concentració.

També per la festa del Carme van treure la teranyina Paca.

Això ha sigut un repte molt gran. Molts pobles de costa tenen barques per poder ensenyar com era la pesca en aquells temps, però que puguin navegar, la cosa és molt més complicada. Fa uns anys es va obrir una petita escletxa, es va fer un annex a la llei que a les barques històriques no els havien de tallar la quilla, sinó que podrien navegar. I aquí és quan vam intentar salvar la Paca. I ens ha costat molt, però ho hem aconseguit. Vam començar el 2020 i van arribar els papers dos dies abans, el 14 de juliol.

És la voluntat de recuperar patrimoni marítim i que formi part també del museu.

I que sigui viu. Aquí també tenim les drassanes Sala, que són de sisena generació, les més antigues que coneixem d’Europa. Doncs, si hi ha això, ho has de valorar. El fet de tenir aquestes barques i que ells es dediquen a recuperar embarcacions de fusta, els vam proposar si es veien en cor de fer un taller. I vam treballar amb la Paca. I els manteniments els anirem fent en el taller i així és una cosa viva. Transmets el coneixement de les drassanes, de com són les barques, de com es pescava abans i qui sap, com que és tot material sostenible, si no hi tornarem.

Cal no perdre aquest coneixement.

Però a part de no perdre'l, divulgar-lo. Ara hem fet un escaneig 3D d’aquesta barca, és a dir, que cada peça està escanejada digitalment. Ens ho estan fent des de la universitat estudiants que estan aprenent aquesta tècnica i així, en un futur que espero que no sigui llunyà, se la pugui desfer tota, tornar-la a construir, si una part falta saber exactament quina forma té per tornar-la a construir per fer estudis d'allò d'aerodinàmica, d'enginyeria naval... Que això que tenim no es quedi quiet tampoc, sinó que hi hagi també un futur.

Què els queda pendent?

Tenim col·leccions que ens fa falta treure-les, com una de molt bona i extensa de malacologia de Matilde Espinosa o la del pintor Ramis. No les podem ensenyar perquè no tenim espai. Les curculles necessiten vitrines especials que es vegin bé. També la conservació és important perquè no es facin opaques. No és com penjar uns quadres, és molt costós i si ho fas és per tenir-les uns anys. Potser a l’espai central del Museu de l’Anxova, però necessites més gent que ens ajudi a fer el trasllat. Si ja l’any vinent hem de fer-lo de tot el magatzem…

També depén del museu la Festa de la Sal, una activitat que no es podria fer sense la gent.

Sí, l'únic que passa és que la gent se’ns fa molt gran i els has de cuidar una mica més. Aquest any ens vénen gent de Polònia amb la festa de la sal que fan ells a prop de Cracovia en unes mines, les de Wieliczka. Aquí portaran tallers, danses... serà una festa de la Sal paral·lela. Serà molt bonic, però continuem essent els mateixos i la logística és complexa. Si veus que la gent per qui ho fas estan contents, que ho han disfrutat, que ho expliquen als seus amics i ho expliquen amb orgull, val molt la pena perquè creem identitat i comunitat. Tothom està content de col·laborar, de sentir que han estat partíceps.

Sobre la Festa de la Sal, si veus que la gent per qui ho fas estan contents, que ho han disfrutat, que ho expliquen als seus amics i ho expliquen amb orgull, val molt la pena perquè creem identitat i comunitat"

Quanta gent son ara a l'equip?

En Jaume Badias, que és el tècnic de patrimoni; l'Enrica, la tècnica d'arxiu, i en Gabriel Maragall, el guia. Després, dues persones a la recepció del Museu de l'Anxova i dues persones més a la de l’Alfolí. A més, ara també hem assumit les exposicions temporals de l’Alfolí. Això sí, hem guanyat una administrativa compartida.

Com valora aquest temps a la direcció?

És molt apassionant, molt enriquidor, són moltes coses que et fan il·lusió, però al final de tot, això d’anar creixent cada vegada més, has de començar a frenar i pensar què és el que es pot tirar endavant i quedar bé i què no, perquè també hi ha el manteniment que són mortals: fusteries, lampisteries, un jardí, el del Clos del Pastor…. El que m’agrada molt és treballar en xarxa. Som membres de diferents xarxes com ara la dels Museus Marítims de la Mediterrània, que és internacional i ens trobem un cop a l’any; també de La mar de Museus...

Quins reptes a curt termini es marquen?

A part del magatzem, dins el Pla de Museus, tots els museus registrants han de ser accessibles no només físicament, sinó també per altres discapacitats. Això ens obliga a tot el que tenim en les exposicions permanents també anar-los adaptant i modernitzant. I tenim dates límit per fer-ho. Una bona notícia és que Solitud torna a entrar a selectivitat i estem preparant unes fitxes i unes dinàmiques perquè els estudiants puguin conèixer-la més.

És un reconeixement perquè porten temps reivindicant la figura de Caterina Albert.

Des del 2005 que vam crear la ruta Víctor Català perquè des d'Espais Escrits ens van demanar, coincidint amb el centenari de la publicació de Solitud, fer una ruta i la vam crear. A partir d'aquí va venir el contacte amb la família que van confiar i van entendre que estarien molt millor tots els manuscrits guardats a l'arxiu.

Subscriu-te per seguir llegint