Pujar a l’escenari i riure del que fa mal

Hi ha qui veu una obra de teatre que li canvia la vida; hi ha qui s’enamora de la interpretació en una extraescolar a l’escola, i hi ha qui, simplement, porta l’escenari a la sang. El darrer és el cas de la Paula Benito (Figueres, 2002), que ha sabut des que va néixer que havia de dedicar-se al món del teatre. Aquesta passió innata va portar-la a formar-se des dels 12 anys en teatre, primer a la seva ciutat natal, Figueres, a l’Aula de teatre i a l’acadèmia Acting i, fins fa dos anys, a l’Escola Universitària d’Arts ERAM, adscrita a la Universitat de Girona.

Actualment, forma part de Stalkers, un projecte que, amb l’objectiu d’apropar les arts escèniques a la població, porta joves de tota Catalunya a diferents esdeveniments relacionats amb les arts vives per brindar-los experiència per què, posteriorment, puguin participar activament en la cultura dels seus municipis. És el primer cop que el projecte arriba a Figueres, i la Benito només n’ha extret coses bones: ha conegut persones importants del món del teatre, i sobretot, ha pogut «expandir el seu mapa», coneixent territoris i maneres de fer diferents.

«Verecundia», la vergonya en escena

A la universitat, Benito va dedicar el seu treball de final de grau a investigar com la vergonya i el ridícul atempten sobre el cos femení en escena i com la societat ha imposat unes creences i uns estandards de bellesa irreals que han ensenyat, des de ben petites, a les dones a no ocupar espai. Allà mateix, va conèixer l’Ainhoa Osuna i la Celia García de la Plaza, ara amigues, «quasi germanes» que van unir-se al projecte i amb les quals va acabar creant Verecundia, un espectacle que posa sobre l’escenari temes tant tabús i alhora tan quotidians com ser una dona adulta que no encaixa amb el que la societat espera d’ella, la vergonya o la pèrdua del pare. L’obra va sorgir d’un exercici en el qual les tres noies van adonar-se que eren orfes de pare, fet que les va unir i que es va convertir en el fil conductor de l’obra, reflectint-hi «com això ens ha construït i com ha fet que ens construeixin a nosaltres», referint-se al fet que la societat sempre espera una resposta concreta a la pèrdua d’un ésser estimat, normalment allunyada de la comèdia o el riure, per exemple.

Verecundia, vergonya en llatí, interpel·la les idees de normalitat i de tabú, estructures socials que es construeixen sobre allò que la societat està disposada a acceptar o no. Ho fa de diferents maneres: per una banda, demostrant que no hi ha una manera concreta o vàlida, és a dir, normal, d’afrontar el dol, moltes vegades un tabú, i que el riure pot ser un mètode efectiu. Per una altra banda, amb l’impacte de l’obra en el públic, representant amb normalitat i sinceritat experiències que, tot i que no ho sembla en un primer moment, són universals, com la pèrdua, el sentiment de vergonya o el de «no encaixar».

Viure-ho tot rient

El que fa diferent aquest espectacle és la manera en què aquests temes, que normalment s’associen a la tristesa o la seriositat, es tracten des de la comèdia i el riure. A l’espectacle, reivindiquen que la comèdia també pot ser una manera de veure i viure la vida, fins i tot en moments «seriosos» o incòmodes, i van decidir fer-ho reforçant uns personatges que, en realitat, ja existeixen: elles mateixes. Benito afirma que, en crear Verecundia, van voler deixar clar que, des del riure, «vivim la vida i ho vivim tot, des de la mort del pare fins a l’abandonament del pare».

El col·lectiu Alipori, que significa vergonya aliena extrema, vol fer que el públic pugui «venir a cremar dimonis» i riure de situacions complicades, i per aquest motiu s’expressen des de la comèdia i l’humor. Tot i l’humor, pujar a l’escenari a parlar de la pèrdua o l’abandonament d’un ésser estimat és complicat. Per aquest motiu, durant el procés de creació i preparació de Verecundia, que Benito descriu com a «molt dur», les tres noies van haver d’establir límits i fer-se preguntes com «estàs preparada per sortir moltes vegades a escena a explicar això mateix?».

En ser un col·lectiu i no una companyia, tots i totes les components l’autogestionen, des de la creació de les obres fins a la logística o el tracte amb la indústria. Benito afirma que des del principi el col·lectiu va rebre molt de suport.

Més tard, el Canal, centre d’arts escèniques de Girona, va incloure Alipori en el programa d’impuls escènic Emergents, gràcies al qual han rebut molts recursos i suport per poder tirar endavant el projecte i comptar amb un bon equip per fer-ho.

D’altra banda, expressa com aquestes oportunitats l’han fet passar per una etapa d’eufòria i emoció, però que també han comportat estrès, quant a gestions, logística i recursos, i, posteriorment, una síndrome de l’impostor. «El dia de l’estrena estàvem nervioses, vam pensar: s’ha generat una expectació davant Verecundia que a veure si la complim o no la complim», explica Benito que, tot i això confia en què l’experiència i l’afecte de les persones al voltant del projecte faran que «marxin totes aquestes dèries».

Subscriu-te per seguir llegint