Quan les cançons es converteixen en himnes

La banda irlandesa The Corrs va debutar a l'escenari del festival Porta Ferrada de Sant Feliu de Guíxols amb una nit de grans èxits, complicitat amb el públic i la fórmula musical que l’ha convertit en una de les formacions europees més populars de les darreres dècades. Perquè un grup musical triomfi sovint la fórmula està en el fet que les seves cançons han d'arribar al cor de la gent. I això, els quatre germans irlandesos que formen el grup, Andrea, Sharon, Caroline i Jim Corr, ho han aconseguit en els seus trenta anys de trajectòria. El concert a Sant Feliu, que donava el tret a una gira d'únicament quatre actuacions a l'Estat, es va basar a partir de les cançons que els van dur a l’èxit internacional, amb alguna mirada a la seva etapa més recent i amb aquella combinació de pop, rock i música tradicional irlandesa que continua sent la seva marca de fàbrica.

Des de l’inici tota una declaració d'intencions. Amb els primers sons d'Only When I Sleep (1997), el grup va deixar clar que no havia vingut a complicar la fórmula. Cançons, poques interrupcions i un repertori carregat de melodies que bona part del públic podia reconèixer des dels primers compassos. Give Me a Reason, Forgiven Not Forgotten, Summer Sunshine i What Can I Do van anar apareixent en una primera part que va funcionar com un viatge per diferents moments de la discografia de la banda. La vocalista Andrea Corr va exemplificar perfectament la connexió que té el grup amb el seu públic. Es va dirigir als assistents en català en diverses ocasions i va agraïr sovint les mostres de complicitat que li feien arribar des de la pista del Guíxols Arena com des de la resta del recinte que presentava un magnífic aspecte.

Andrea Corr va repassar els èxits històrics acompanyada com sempre per Sharon que alternava les veus amb el violí, Caroline a la bateria i les percussions mentre que el germà gran, Jim es movia entre guitarra i teclats. Durant hora i mitja llarga van interpretar sons de pop i música celta que es van convertir en grans èxits internacionals. Es van anar succeint melodies com Little Wing, Old Town, Radio, Queen of Hollywood o la seva coneguda versió de Dreams, de Fleetwood Mac, un dels moments més àlgids de la nit. Entre la nostàlgia també va sonar algun dels temes composats després que fa una dècada tornessin als escenaris com per exemple, White Light.

El pes emocional de la nit i les cançons més aclamades pel públic van ser els grans èxits. La recta final va encadenar I Never Loved You Anyway i So Young abans d’arribar a un dels moments més celebrats del concert amb Runaway. Menció especial també pels teloners, la també banda irlandesa Dea Matrona amb un bon so i energia i la "kiss camera" que es va encarregar d'entretenir el públic en els instants abans del concert.

Subscriu-te per seguir llegint