La suspensió del temps amb Chouchane Siranossian

L'encontre amb el mestre Reinhardt Goebel va ser decisiu per Chouchane Siranossian per convertir-se en una de les grans intèrprets del repertori barroc. El repertori de l'àlbum discogràfic del 2023 Duello d'archi a Venezia va ocupar el concert a l'Espai Ter amb les obres dels grans mestres de l'època: Antonio Vivaldi, Francesco Maria Veracini, Giuseppe Tartini i Pietro Locatelli.

Val a dir que la Sonata núm. 12 en Re menor, Op. 2 que no forma part del disc esmentat va servir per copsar el violí mes especial de Siranossian i també un molt bon contrapunt al virtuosisme de la resta del repertori (exceptuant el Concert per a cordes en Sol menor, RV 157 de Vivaldi que van oferir els professors de la VBO mentre la solista descansava de les exigències dels dos capricci del concert de Locatelli). En l'obra de Veracini vam poder escolar el refinament i la naturalitat de Siranossian.

L'espectacle va començar amb l'energia del concert de Vivaldi que popularment anomenem "La tempesta di mare" en què la formació ja va assentar les bases de les seves evolucions posteriors: una brillant sonoritat, amb gest barroc obert però sense la vehemència d'altres formacions que ajuda molt pel que fa a la claredat del discurs eliminant la força excessiva i reportant l'emoció de les pàgines que van interpretar.

Era un concert bàsicament protagònic dedicat a l'art del violí barroc. Sobretot pel que fa al concert de Locatelli que forma part dels dotze concerts aplegats en l'obra L'Arte de violino -una de les grans pedres de toc del violí barroc. Les parts més esperades eren els dos capricci integrats en els dos moviments extrems -el primer i el tercer- en els quals Siranossian va desplegar tot el seu arsenal tècnic. Aquests moments estan pensats, no hi ha dubte, per aturar el temps i se centren en l'art del solista i han de semblar tot i que estiguin escrits molt lliures i amb un caràcter improvisat que Siranossian va resoldre sense màcula però, a més a més, oferint la seva especial sensibilitat en els espais més melòdics. Aquest concert número 2 és un dels més coneguts de L'Arte del violino i el segon Capriccio Cadenza és una autèntica meravella no només per la càrrega virtuosística perquè hi ha molta música dins d'aquests dispositius que l'orquestra va emmarcant amb els seus ritornelli. Locatelli va ser un innovador en aquest sentit i el precedent pels capricis de Paganini que ja són una altra cosa.

El punt culminant va ser amb el "Grosso Mogul" d'Antonio Vivaldi. Aquest és un concert que realment és un marc pel lluïment del solista. El primer moviment ja ofereix tots els elements per un rock & roll barroc sobretot per l'ús de les dobles cordes que són realment trepidants. Amb tot, cal no oblidar el dramatisme i la gran sonoritat del Grave recitativo (el segon moviment) en què Siranossian va està realment esplèndida només amb un mínim acompanyament de la VBO. De tornada a l'Allegro de l'últim moviment recobrem un espai diferent amb més participació de l'orquestra i un melodisme inoblidable. És un moviment ràpid que conté molts elements de virtuosisme resolts de forma brillantíssima, sense presses, amb molta claredat, els caràcters molt afinats i una sonoritat que no és mai punxant. Hi havia esclat i un preciosisme lleuger i molt natural servit amb una tècnica superba que feia que el temps es congelés.

Per acabar, dues propines extraordinàries. Un breu concert de Johann Georg Pisendel i, finalment, l'energia del Presto de l'estiu de Les quatre estacions de Vivaldi.

Subscriu-te per seguir llegint