Ni un eclipsi pot fer ombra a Rosario

Rosario va pujar dimarts a la nit a l’escenari del Festival de Cap Roig disposada a demostrar, una vegada més, per què és una de les grans reines de la rumba. Ho porta a la sang. Nascuda fa 62 anys en una família en què semblava impossible escapar del temperament i la vena artística, la cantant va convertir el seu concert en una celebració de la música, del seu llegat familiar i d’una carrera que continua comptant amb la fidelitat del públic.

La nit es presentava rodona. A només 24 hores de l’històric eclipsi, va ser Rosario qui va eclipsar el públic de Cap Roig. Durant una hora i mitja no va deixar pràcticament ni un instant de moure’s sobre l’escenari mentre repassava algunes de les cançons més emblemàtiques de la seva trajectòria. L’aval del públic era indiscutible: la cantant havia exhaurit totes les entrades, una fita que ben pocs artistes han aconseguit en aquesta edició del festival.

El concert va començar amb la projecció, en una gran pantalla, d’un vídeo amb imatges de la seva infantesa, de la seva família i de les portades dels seus treballs discogràfics. Enmig d’una nit tòrrida, marcada per una xafogor intensa i fins i tot per quatre gotes de pluja, Rosario va prémer l’accelerador des del primer moment amb Mi gato.

A partir d’aquí es va desencadenar un autèntic terratrèmol de música i ritme. L’energia desbordant amb què es mou sobre l’escenari la va obligar a retirar-se fins a tres vegades per canviar-se de vestuari i refrescar-se. Fins i tot va acabar llançant-se aigua per sobre. Durant aquestes breus pauses, els "bailaores" i les coristes que l’acompanyaven van prendre el relleu amb números de flamenc i un blues que el públic va rebre amb entusiasme.

Però més enllà de la festa, el concert també va tenir espai per a l’emoció i la memòria. Rosario va retre homenatge a tres figures essencials de la seva vida: el seu pare, Antonio González El Pescaílla; la seva mare, Lola Flores, i el seu germà Antonio Flores. El primer record va ser per al seu pare, amb la rumba Al son del tambor. Més endavant, a l’equador de l’espectacle, va arribar un dels moments de més intensitat emocional de la nit. Rosario va interpretar Qué bonito, la primera cançó que va compondre després de la mort del seu germà Antonio, una figura que continua molt present tant en la seva vida com en els seus concerts. Antonio Flores havia tingut, a més, un paper determinant en els inicis de la seva carrera musical, escrivint i component algunes de les cançons amb què Rosario va començar a obrir-se camí. La seva mort prematura va truncar una trajectòria que semblava destinada a arribar encara molt més lluny.

Un altre dels instants més especials de la vetllada va arribar amb La casa en el aire, una peça que anys enrere havia popularitzat Lola Flores. Rosario la va interpretar mentre, a la pantalla situada al fons de l’escenari, es projectaven imatges d’una actuació de la seva mare. En el vídeo també hi apareixia una Rosario encara petita, ballant i movent-se al ritme de la música: una poderosa imatge del fil familiar que travessa tota la seva trajectòria artística.

La complicitat amb el públic va ser constant. Els espectadors la van acompanyar cantant algunes estrofes i, en diversos moments, es van posar drets per seguir el ritme. La comunió es va fer especialment evident en el tram final, amb peces com Muchas flores i No dudaría, aquesta última inevitablement associada a la figura de l’etern Antonio Flores.

Rosario va marxar de Cap Roig havent fet allò que millor sap fer: convertir l’escenari en una festa, barrejar rumba, flamenc, sentiment i memòria i, sobretot, demostrar que, quan el ritme corre per les venes, no hi ha xafogor, pluja ni eclipsi capaç de fer-li ombra.

Subscriu-te per seguir llegint