Xavier González acomiada Canyut a la nit de Sant Llorenç

Ahir a la nit, coincidint amb la nit de Sant Llorenç, Xavier González va decidir enterrar Canyut allà mateix on havia nascut, a Cadaqués. Ho va fer amb la mateixa discreció amb què ell havia viscut els últims vint anys, deixant que fos la pintura la que expliqués el que calia explicar. Després de mesos convertit en la cara més comentada de l'estiu arran de l'anunci d'Estrella Damm, l'artista de Terrassa es desprenia finalment el seu paper d'exurbanita enamorat per tornar a ser en Xavier amb la seva totalitat. "L'enterrament de la sardina", tal com va definir ell mateix, va ser la galeria Patrick Domken, una antiga fàbrica de conserves de sardines reconvertida en sala d'exposicions.

La cita havia d'obrir-se amb l'aparició d'una sirena en un veler, acompanyada d'un cant d'òpera. Uns problemes tècnics, però, van fer que la sirena, interpretada per Jael Cortinat, la parella d'en Xavier, arribés finalment en braços a mitja presentació, un moment que va agafar per sorpresa tots els assistents. Lluny d'espatllar l'acte, l'incident es va acabar convertint en una metàfora més de la importància de l'espera, com la que Canyut ha viscut esperant una sirena que no tornava.

Perquè, malgrat el seu enterrament, no van faltar les referències a Canyut. Xavier González considera que el personatge de l'anunci és una oda a la innocència, a la voluntat de viure la vida amb la mirada pura d'un nen. No és estrany, doncs, que una de les peces més comentades de l'exposició fos precisament aquella que el pintor va fer quan encara era un minyó ell mateix. Pintat amb cinc anys, l'Àngel de Cadaqués és una obra de doble lectura, en què hi conviuen el paisatge del poble i, alhora, un rostre dibuixat amb objectes marítims. Una vegada més, en Xavier agrupava així els tres pilars de l'exposició: la innocència, la pintura i Cadaqués.

La performance havia previst portar la sirena pel carrer Hort d'en Sanés, on hi ha la galeria. L'expectació i el rebombori del públic que s'hi va congregar, amb els nervis previs a l'obertura, van quedar retratats, gairebé com un vaticini, en un dels quadres més punyents de la mostra. La pintura Oda al Guirigall es reconeix el passeig de Cadaqués convertit en escenari de gentada i expectació a través de traçats gruixuts de pintura que sobresurten de la tela.

Al final, la nit de Sant Llorenç s'emportava Canyut, però no pas allò que representava. La innocència, l'espera, la memòria d'un Cadaqués mariner après amb ulls de criatura continuen vius a la pintura de Xavier González. Aquesta exposició efímera de dotze quadres per a una sola nit tancava no només la vida d'un personatge d'estiu, sinó també, de manera molt més íntima, la distància entre el nen que va pintar aquell primer paisatge i l'home que, quatre dècades més tard, hi ha tornat per reconciliar-s'hi.

Subscriu-te per seguir llegint